3. L’art barroc

Evolució del concepte

La procedència del mot és incerta. Segons Benedetto Croce, barroc era "una de les variants d’allò que és lleig i repulsiu" en art. Hom també creu que prové del portuguès barrõco, "perla irregular, defectuosa". D’altres el fan derivar de l’italià parruca o perruca.

Benvenuto Cellini l’aplicà per primera vegada com a sinònim d’extravagant. La literatura francesa i la italiana del s XVIII l’empra per qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. S’ha anat imposant, però, una significació més àmplia del terme, desproveïda de l’estigma pejoratiu.

Eugeni d’Ors (Lo barroco, 1944) considerà que en el creixement de qualsevol estil o civilització hi ha tres constants històriques (arcaica, clàssica i barroca) que se succeeixen i que han pres un nom diferent segons les èpoques. La seva teoria no ha prosperat i el mot barroc ha continuat designant un període concret de la cultura europea. A. Hauser ha intentat delimitar el manierisme (Agnolo Bronzino , El Greco o Giuseppe Arcimboldi ) i el barroc: prové d’un impuls principal que dóna unitat a les coses i imposa un retorn a l’instint i a allò que és natural. ( El concepte del Barroc i El Barroc Espanyol).

L’art barroc

Al segle XVII i començament del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.

L’art barroc és l’estil dominant del període així anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos formes de classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.

L’enfortiment de la burgesia en alguns països europeus, la divisió d’Europa en dues confessions religioses (la catòlica i la protestant) i els interrogants que es plantegen arran dels conflictes de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són circumstàncies històriques que van influir el barroc.

Arquitectura barroca

L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.

Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc., perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior. (Portalada de la catedral de Solsona i Façana de l'Obradoiro de la catedral de Santiago de Compostel·la ).

Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo Maderno, el valencià Josep Benet de Xorriguera i els espanyols Pedro de Ribera i Lorenzo Rodríguez.

Escultura barroca

L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.

La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment. (David, el rapte de Prosèrpina i el baldaquí de l'altar major de la basílica de Sant Pere de Roma , obres de Bernini).

La pintura barroca

La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.

Rembrandt (1606-1699) (L'home del casc d'or , Aristòtil amb el bust d'Homer , El retorn del fill pròdig , Lliçó d'anatomia i El molí ) i el valencià Josep de Ribera (1591-1652) (Martiri de sant Bartomeu ) seran els capdavanters del clarobscur, de la distribució de les llums i de les ombres de tal manera que produeixin un efecte de relleu en les pintures. La temàtica és sobretot religiosa, mitològica o heroica (Caravaggio ).

Velázquez (1599-1660), pintor de cort, és un dels representants més destacats dels quadres de gènere, destinats a decorar l'àmbit familiar i que contenen escenes quotidianes (Felip IV de Castella , El príncep Baltasar Carles , La rendició de Breda , Las Meninas i La Venus del mirall ). Als Països Baixos trobem a grans paisatgistes, com ara Vermeer (1636-1675) (La carta d'amor i Dona vestida de blau ).