2. L’estil romànic (segles XI i XII)

Arquitectura romànica

En l’arquitectura romànica europea, una de les plantes més freqüents és la de creu llatina (els braços de la creu són més curts que el pal vertical).

Les esglésies d’aquest estil estan constituïdes per una o tres naus, un transsepte i un absis, on hi ha situat l’altar. El lloc on es creuen la nau principal i el transsepte s’anomena creuer.

A Catalunya, però, el tipus de planta més freqüent és la rectangular.

El mur sol ser l’element de suport principal. Per això és massís, té poques obertures i és reforçat amb contraforts. A l’interior, els elements de suport són els pilars i els arcs. Aquest solen tenir forma de semicircumferència i s’anomenen de mig punt.

Els elements suportats són dos:

· la volta, que s’anomena de mig canó; i

· la cúpula, situada al damunt del creuer.

Per la part de fora, al damunt del creuer hi sol haver també una torre baixa anomenada cimbori.

L’església romànica té una torre campanar i una porta d’entrada envoltada d’arcs de mig punt que s’anomenen arquivoltes. Al damunt de la porta hi sol haver una rosassa.

Dels símbols de l’església romànica cal destacar un: l’orientació. Tots els temples romànics estan orientats cap a la sortida del sol. El sol era el símbol de déu, que il·luminava l’altar, al matí, per la finestra de l’absis. A la posta, quan el sol entrava per la rosassa de la façana, simbolitzava el final de la vida, l’hora de la justícia divina.

Els edificis romànics solen trobar-se en zones rurals i corresponen al primer període de l’expansió medieval.

Escultura romànica

Resta sempre integrada en el marc arquitectònic: capitells, portalades, muntants, arquivoltes, timpans i murs en general.

Sembla que les diferències entre canter, escultor i arquitecte són només a nivell d'especialització. El primer problema que es planteja l'escultor és la necessitat de subordinar la composició i formes figuratives al marc arquitectònic. Això incideix necessàriament sobre la tendència a figuracions no realistes, que s'ajusten a altres pressupòsits estètics i de fons. Cal tenir en compte que, d'acord amb el que es la seva tasca principal, l'arquitecte pensa en formes abstractes i això influeix indubtablement en la seva estètica com a escultor. Descompondrà el semicercle d'un timpà o el tronc de piràmide d'un capitell en noves formes geomètriques no exigides per l'arquitectura. Això col·labora en la modificació de la proporció d'un ésser humà, un animal o qualsevol objecte, que es plega a aquella geometria prèviament pensada per ell.

Orígens i tipologia: relleus i estatuària.

a) Els relleus: evangelis en pedra.

-Anàlisi temàtic: temàtica narrativa-religiosa, amb una forta càrrega simbòlica i didàctica. Pretén adoctrinar.

-Anàlisi formal i evolució: subordinada al marc arquitectònic, en els seus inicis l’escultura fou un art de frisos.

-composicions tancades, sense cànon, amb figures deformades pel marc, estereotipades, impersonals, abstractes i esquemàtiques.

-poc a poc augmenta el seu volum, realisme i expressivitat. L’escultura s’humanitza i l’espontaneïtat i el naturalisme anuncien el gòtic (s. XII).

-Ubicació o suport: portades i capitells de claustres.

-les portades: distribució temàtica per zones, arquivoltes, llinda, muntants, mainell i timpà, com a lloc preferent.

-els capitells dels claustres.

b) L’estatuària: de menor importància.

-Materials i tècniques: la talla de fusta policromada i la pedra.

-Ubicació: als altars de les esglésies.

-Temàtica: al voltant del dolor i l’amor. Crist i Maria.

Obres representatives de l’escultura romànica

Pintura romànica

Majoritàriament mural, forma part de l'edifici, però tot sovint es fa quan aquest ja fa molts anys que s'acabà. La major part dels murals està realitzada el fresc o en una tècnica mixta de temple i fresc que demana menys rapidesa.

L'interès major per la pintura se centra en la decoració de l'absis o lloc principal de l'església. L'ordenació d'una temàtica relativament reduïda que inclou la "Maiestas Domini" i la repetició de personatges molt rígida, hieràtics, amb una frontalitat molt buscada, es relaciona amb el mosaic bizantí. El fresc romànic ve a ser la seva traducció a l'Occident amb materials més pobres.

Tendeix a deixar de costat tota mena de problemes espacials. Les figures destaquen sempre sobre un fons monocrom o dividit en bandes de color. De vegades prima la geometria a l'hora de composar ("Sant Climent de Taüll").

A més de l'absis, es podien cobrir els murs de l'església ("Sant'Angello in Formis"). Generalment, de la mateixa manera que no hi ha espai suggerit, les figures són planes i els colors estesos uniformement sense cap desig de volum. La varietat cromàtica no és molt gran, repetint-se els tons ocres, rogencs, grocs, blancs i negres, essent mínims els verds i blaus.

obres representatives de la pintura romànica