3. El romànic a Catalunya

Arquitectura

a) Primer romànic (segles IX-XI)

El romànic només apareix a l'arc litoral de l'Occident mediterrani, amb dos focus creadors: Llombardia i Catalunya, des d'on s'estén a la resta d'Europa durant els segles IX i X.

La Catalunya Vella va donar a l'arquitectura europea dues aportacions fonamentals volta de pedra i la basílica amb cúpula.

Pertanyen a aquesta època les esglésies d'Amer, Banyoles, Sant Pere de Roda, Sant Vicens de Cardona, Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sant Llorenç de Munt, Sant Climent de Taüll i el Monestir de Ripoll.

b) Segon romànic (segle XII)

Al mateix temps que Catalunya estén els seus dominis sobre Provença i Aragó i arriba a l'Ebre, la seva arquitectura entra a formar part de la gran família romànica de tot l'occident i rep influències estrangeres, entre les quals cal destacar la de l'Ordre del Císter.

L'església de Poblet presenta algunes formes cistercenques, però la de Santes Creus és la que les acull d'una forma dominant, mentre que la Seu d'Urgell és una obra fortament italianitzant.

La darrera fase del romànic, de transició ja al gòtic, és representada per les grans catedrals influenciades pel Císter: la de Tarragona, la Seu de Lleida i la catedral de València.

Escultura

Durant els segles IX i X continua la tradició decorativa de l'època anterior amb escasses representacions de figures humanes i tenyida d'un fort espiritualisme, però conviu amb la influència de la refinada cultura califal, i amb la italiana, introduïda pels monjos benedictins. Així es troben capitells omeies a Ripoll, i un capitell d'influència llombarda a Sant Benet de Bages, a on també hi ha d'omeies. Supervivències visigòtiques a les impostes de la cripta de Vic, el porxo de la Seu de Manresa i els relleus sepulcrats de Gurb.

Aviat s'intenta superar l'escultura estrictament decorativa i passar al camp figural; així apareix a Catalunya la llinda de l'església de Sant Genís de Fontanes, un dels primers assaigs escultòrics de l'occident cristià; sorgeixen també els timpans esculpits com el de Santa Maria de Besalú, el primer d'Europa treballat com un conjunt.

Durant els segles XII i XIII les tècniques escultòriques evolucionen a mesura que desenvolupen la figura humana, els relleus es fan turgents i polits, i s'arriba a la plenitud de l'escultura romànica catalana reflectida en la portalada del monestir de Ripoll, els claustres de la catedral de Girona, de Sant Pere de Galligants, del monestir de Sant Cugat de Vallès, i com a mostra ja tardana, el de Santa Maria de l'Estany.

Cal subratllar que les regions occidentals, Lleida i València, antigues capitals musulmanes, posseeixen una personalitat artística pròpia, deguda a la presència dels artesans morescs, i també dels occitans expulsats del Llenguadoc per la invasió francesa. Aquests dos components es poden veure a les catedrals de Lleida i de València.

Els noms més coneguts de l'escultura romànica catalana foren: Gilabert, Ramon de Bianya i el Mestre de Cabestany.

Finalment, cal esmentar altres tipus d'estatuària: les majestats (imatges de Crist crucificat i triomfant alhora, vestit amb una túnica), destaca especialment la Majestat Batlló; els devallaments (grups de figures que representen el Devallament de la Creu), entre els quals destaquen els d'Erill-la-Vall, Durro, Sant Climent i Santa Maria de Taüll i el de Sant Joan de les Abadesses, i les marededéus sedents de pedra, com la del claustre de Solsona, obra de Gilabert, o de fusta, la més famosa de les quals és la de Montserrat.

Pintura

Donada la situació geogràfica de Catalunya, entre la Península Ibèrica envaïda per l'Islam i Europa, la plàstica del segle X i començament de l'XI presenta influències de dos corrents: l'africà, nascut de l'admiració per l'art califal, i l'europeu.

Les il·lustracions del Beatus de Girona obra de la pintora Eude, són una brillant mostra del corrent africà, mentre que les miniatures de les Bíblies de Ripoll i de Sant Pere de Roda enllacen amb la tradició europea.

A diferència de les il·lustracions de llibres no queda pràcticament res de la pintura mural d'aquesta època. Cal esmentar, però, les pintures més antigues de l'església de Pedret a Solsona, que responen a un esperit molt semblant al Beatus de Girona.

Una primera etapa del romànic pròpiament dit a mitjan segle XI, es troba a Boí, el Brull, Bellcaire, i sobretot, a les pintures de la segona etapa de Pedret, que signifiquen el primer contacte amb l'estètica bizantinitzant.

Durant el segle XII treballen a Taüll un grup d'artistes el més important dels quals va decorar l'església de Sant Climent, que és el millor exemple de pintura romànica catalana.

Paral·lelament hi hagué una escola antinaturalista i geomètrica representada per alguns frontals com el d'Ix, i les pintures de Sant Pere de la Seu d'Urgell. Hi va haver també altres nuclis creatius com ara el monestir de Ripoll, el Rosselló, Vic i Barcelona, però se'n conserva ben poca cosa.