7. L’escultura neoclàssica

Durant la segona meitat del segle XVIII i començament del XIX, l’escultura evoluciona des de l’exaltada espiritualitat barroca i la seva complexa decoració cap a composicions neoclàssiques que tendeixen a la contenció del volums, a la claredat i puresa dels contorns i a l’equilibri i la simplicitat.

L’escultura neoclàssica es distingeix per:

- L’ús del marbre, que substitueix la fusta, el material preferit del Barroc. Aquí se substitueix la profusió cromàtica de l’estil anterior pel color blanc.

- Els temes representats són els de l’Antiguitat clàssica, fonamentalment mitològics, i pren com a exemple les obres grecoromanes, de les quals de vegades esdevenen pures còpies.

- S’interessa per la bellesa ideal, les actituds reposades i la severitat i puresa de l’art antic, per la qual cosa s’esculpeixen nus allunyats de l’erotisme ( la representació de la figura despullada està destinada a impedir que se la situï en un període determinat), retrats individualitzats, retrats eqüestres, sepulcres i relleus units a monuments commemoratius o edificis públics. Les obres de temàtica mitològica transmeten pau i tranquil·litat.

- L’avenç de l’escultura urbana, que serveix de referent obligat en els ordenaments viaris . Les formes més freqüents són els arcs triomfals i les columnes commemoratives.

Els artistes més destacats en l’escultura neoclàssica són:

- Antoni Canova: interessat en imitar l’art grecoromà.

- Thorvaldsen : es caracteritza pel classicisme estricte de gran perfecció tècnica. Esculpeix Jàson.

- Damià Campeny ( 1771- 1885 ), escultor català format a Roma, deixeble de Canova i mestre de nombrosos escultor catalans. Autor en d’altres obres de: Lucrecia morta.

Antoni Canova ( 1757 – 1822 )

Serà la figura central de l’escultura neoclàssica . Les característiques de la seva obra són : línia pura, claredat compositiva, interès per la figura humana, utilització del marbre i el bronze.

Els temes seran obres mitològiques, monuments funeraris i retrats.

Canova no és un fred imitador de les obres antigues, sinó que partint de l’esperit del classicisme, recull la tradició escultòrica de Bernini i manifesta una sensibilitat que, sovint, resulta propera al Romanticisme.

Obres seves són els monuments funeraris de Climent XIII i Climent XIV i el monument funerari de Maria Cristina d’Àustria.

Els seus retrats segueixen la tradició romana. Destaca el retrat de Paolina Borghese Bonaparte, a qui representa seminua i amb una poma, com una venus triomfant i idealitzada.

Té obres mitològiques com: Amor i Psique, Les tres Gràcies i Perseu.

Bertel Thorvaldsen ( 1770 – 1844 )

Aquest escultor danès s’inspira en les escultures gregues de l’estil més sever i reprèn la fase més heroica de l’art de la Grècia de mitjan segle V aC. Thorvaldsen s’interessa per la composició, la disposició proporcionada i la línia suau en el contorn de la figura. Per a fer-ho li cal tranquil·litat i només tolera un moviment molt mesurat.

En la seva escultura es compleixen tots els postulats de la bellesa ideal: simetria, harmonia i proporció. Defineix la figura seguint uns cànons o sistemes de proporció, sacrificant moviment i llum en nom d’un exacte contrapès dels volums. Les seves figures no mostren sentiments ni passions, sinó una quietud mesurada . En són exemples Hebe, Ganimides i l’àguila, L’Esperança i Jàson.

En la seva tasca escultòrica domina el relleu, en omplir les superfícies amb figures clarament contornejades i distribuïdes . Les tres Gràcies és un dels seus relleus més bells.