Textos Història de la Música

Música en aquest vídeo

Més informació

Escolta música sense anuncis amb YouTube Premium

Sarabande

Komintern Sect

CARRINCLÓ I SUBLIM - Escric aquests dos adjectius, l'un al cantó de l'altre i m'aturo. Poden anar de bracet, aquests dos mots? No és una exageració barroca massa vulgar i forçada, com allò de la «neu que crema»? Dubto una es­tona ... Ben mirat, però, la carrincloneria i la su­blimitat poden coexistir, formar part d'una ma­teixa entitat. Hi ha punts de coincidència entre aquestes dues condicions en aparença tan opo­sades. Existeixen la sublimitat carrinclona i la carrincloneria sublim. L’òpera Tannhaüser, de Richard Wagner, per exemple, reuneix les dues naturaleses. La música d'aquesta òpera, l'ober­tura, els leitmotiven, algunes àries, les parts del cor són sublims. És una construcció musical voluptuosa, que us afalaga, us pren, us trans­porta a un món de bellesa sublim, justament sublim.

L'argument de l'obra, en canvi, no pot sel més carrincló. És gairebé absurd de tan beneit. O almenys així el percebem avui dia i suposem que igualment el devia considerar bona part del públic a l'època de l'estrena de l'òpera, e11845. No solament és un argument carca i d'un idealis­me pallús sinó que arriba a tornar-se ridícul de tan extravagant. Després dels personatges ferms i ben perfilats de L'holandès errant - encara que habitin un ambient de boires, malediccions i ter­rors com en un conte de Poe - Wagner va cons­truir aquestes grotesques figures d'uns caçadors pietosos i poètics flotant en els núvols de l'amor idealista, pur i cast, uns homenassos que, en comptes de ser renegaires, són seràfics. Ho va submergir tot, a més, en un catolicisme tètric i tremebund, de pelegrins esparracats i de peca­dors irredempts per haver freqüentat una mena de prostíbul infernal que apareix al principi de l'obra. En definitiva, un llibret d'una gran ximpleria embolcallat d'una música inoblida­ble. Tannhaüser és, doncs, una prova que carrin­cloneria i sublimitat poden, de vegades, curiosament, avenir-se.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 147-148.