Textos Història de la Música
1. Sarabande Main Title (Georg Friedrich Handel) (0:00) 2. Women of Ireland (Sean O'Riada) (2:40) 3. Piper's Maggot Jig (Traditional) (6:53) 4. The Sea Maidens (Traditional) (8:37) 5. Tin Whistles (Sean O'Riada) (10:44) 6. British Grenadiers, Fife and Drums (Traditional) (14:28) 7. Hohenfriederberger March (Frederick the Great) (16:43) 8. Liliburlero, Fife and Drums (Traditional) (18:00) 9. Women of Ireland, Harp (Traditional) (19:08) 10. March from Idomeno (Wolfgang Amadeus Mozart) (20:04) 11. Sarabande Duel (Georg Friedrich Handel) (21:37) 12. Lilliburlero (Traditional) (24:52) 13. German Dance No.1 In C-Major (Franz Schubert) (25:47) 14. Sarabande Duel (Georg Friedrich Handel) (28:05) 15. The Cavatina from Il Barbiere Di Saviglia, Film Adaptation (Giovanni Paisiello) (28:56) 16. Cello Concerto E-Minor, Third Movement (Antonio Vivaldi) (33:28) 17. Adagio from Concerto for Two Harpsichords And Orchestra in C-Minor (Johann Sebastian Bach) (37:21) 18. Piano Trio in E-Flat, Film Adaptation of the Opus 100 2nd Movement (Franz Schubert) (42:38) 19. Sarabande End Titles (Goerg Friedrich Handel) (46:56)
Categoria
Cançó
Sarabande
Artista
Komintern Sect
Amb llicència concedida a YouTube per
CARRINCLÓ I SUBLIM - Escric aquests dos adjectius, l'un al cantó de l'altre i m'aturo. Poden anar de bracet, aquests dos mots? No és una exageració barroca massa vulgar i forçada, com allò de la «neu que crema»? Dubto una estona ... Ben mirat, però, la carrincloneria i la sublimitat poden coexistir, formar part d'una mateixa entitat. Hi ha punts de coincidència entre aquestes dues condicions en aparença tan oposades. Existeixen la sublimitat carrinclona i la carrincloneria sublim. L’òpera Tannhaüser, de Richard Wagner, per exemple, reuneix les dues naturaleses. La música d'aquesta òpera, l'obertura, els leitmotiven, algunes àries, les parts del cor són sublims. És una construcció musical voluptuosa, que us afalaga, us pren, us transporta a un món de bellesa sublim, justament sublim.
L'argument de l'obra, en canvi, no pot sel més carrincló. És gairebé absurd de tan beneit. O almenys així el percebem avui dia i suposem que igualment el devia considerar bona part del públic a l'època de l'estrena de l'òpera, e11845. No solament és un argument carca i d'un idealisme pallús sinó que arriba a tornar-se ridícul de tan extravagant. Després dels personatges ferms i ben perfilats de L'holandès errant - encara que habitin un ambient de boires, malediccions i terrors com en un conte de Poe - Wagner va construir aquestes grotesques figures d'uns caçadors pietosos i poètics flotant en els núvols de l'amor idealista, pur i cast, uns homenassos que, en comptes de ser renegaires, són seràfics. Ho va submergir tot, a més, en un catolicisme tètric i tremebund, de pelegrins esparracats i de pecadors irredempts per haver freqüentat una mena de prostíbul infernal que apareix al principi de l'obra. En definitiva, un llibret d'una gran ximpleria embolcallat d'una música inoblidable. Tannhaüser és, doncs, una prova que carrincloneria i sublimitat poden, de vegades, curiosament, avenir-se.
Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 147-148.