4. El jazz

El jazz és un estil musical que nasqué a Nova Orleans. Deriva de la música afroamericana dels negres que havien arribat a Amèrica a començaments del s. XVIII per ser venuts com a esclaus, i s’anà consolidant i expandint a començaments del s. XX. A Chicago s’organitzaren les primeres orquestres de jazz, que tenen dues seccions: la secció rítmica, formada pel piano, la guitarra i el contrabaix i que té per funció marcar el tempo i l’harmonia; i la secció melòdica, formada per instruments de vent , trompetes, saxos, clarinets, trombons...

El primer enregistrament de música de jazz es del 1916. El 1920 el jazz substituí el ragtime, una música per a piano que estava aleshores en boga, molt sincopada i de línies melòdiques regulars. Les semblances eren nombroses i la diferència més important era probablement que el ragtime s’imprimia mentre que el jazz, pel seu caràcter espontani, no es pot escriure.

Les execucions de la música de jazz parteixen d’una estructura rítmica mínima, amb unes petites normes fixes que cada músic adorna i improvisa deixant-se portar per la melodia clau. Qualsevol tema es pot transformar en jazz, n’hi ha prou amb “embrutar-lo”, com es diu en argot: fer novenes en comptes d’octaves, superposar diversos temes, intercalar una melodia en una altra, acabar diferentment de com s’esperava... El jazz és més ric com més música spa l’intèrpret, que amb els seus recursos pot modificar l’obra il·limitadament.

Duke Ellington

1899-1974, fou un dels màxims exponents de la música de jazz. Estudià piano i harmonia i fundà diverses orquestres, amb excel·lents instrumentistes; enregistra discos i viatjà molt fent concerts. La seva creació es caracteritza per la simplicitat i el bon gust. Cerca sempre nous procediments i sonoritats, i la seva música és la que més possibilitats obre als nous compositors. El seu instrument preferit: tota l’orquestra.

El bluesDins del jazz hi ha diversos estils. El blues n’és un. Nasqué com un cant popular dels negres i més tard fou una peça per a instruments que imita l’estil dels cantants: hi ha un solista instrumental que dialoga amb el conjunt com si fos una veu. El blues s’improvisa sobre un esquema fix i té sempre un to trist, reminiscència del seu origen. Ha estat la base d’una gran quantitat de temes jazzístics.

El swing

La fase que travessava el jazz el 1935 s’anomena swing. Es caracteritza per una base harmònica simple, forta i rígida sobre la que fluctua una part melòdica molt adornada. S’ha de tocar amb un so estrident i desafinat.

El bebop

Sorgí a Nova York després de la IIª Guerra Mundial. De caràcter agitat, té una harmonia moderna, plena d’acords dissonants. Els seus cultivadors diuen que es basen en Stravinski, Bartók i Schönberg.

El públic del jazz deixà ben aviat de ser exclusivament negre. Alguns compositors nordamericans volgueren basar-hi llur estil nacional de composició, però l’època dels nacionalismes havia passat. La inspiració jazzística, malgrat tot. És notable en compositors força importants: Gershwin, Debussy, Stravinski, Hindemith, Milhaud.

La música de jazz ha transformat tota la música actual , forçant la inclusió de ritmes nous i l’ús d’un color orquestral més agressiu.

Pop i rockEn els anys 60, el jazz dóna lloc al pop i al rock, dos tipus de música caracteritzats pels temes senzills i repetitius que volien ser l’expressió musical dels problemes del s. XX. Aquesta música fou engolida per les multinacionals que en condicionaren l’evolució, convertint-la en un simple entreteniment.

El jazz i el pop, per raons difícils d’explicar, s’ha mantingut sempre dins de la tonalitat, sense participar en el corrent experimental i innovador de la música contemporània.

ACTIVITATS

1. Com sorgí el jazz? Quines seccions té una orquestra de jazz? Descriu algun dels estils jazzístics.

2. Fes un informe sobre les darreres tendències del rock.