5. El neoclassicisme

Es pot dir que el neoclassicisme és tant un fenomen estètic com una actitud davant la vida. Per comprendre l’esperit neoclàssic s’han de considerar dues qüestions: 1.- L’impacte produït pels descobriments arqueològics de l’antiguitat grega i romana, que mitjançant llibres i gravats ( “Història de l’Art a l’Antiguitat” de Winckelmann) són coneguts per tot Europa, alhora que molts artistes viatgen per visitar reïnes clàssiques, cal destacar la importància de les teoritzacions sobre el classicisme del mateix Winckelmann. L’arqueologia contribuí també a la recuperació de l’art clàssic, foren importants les excavacions de les ciutats de Pompeia i Herculà .

2.- La crítica dels il·lustrats al gust rococó, considerat com art sensual i frívol, expressió de la decadència moral i vital de l’aristocràcia. L’art per als il·lustrats ha de contribuir a canviar el món, tot reflectint models de conducta, exaltant virtuts com el sacrifici, la noblesa dels sentiments, la fidelitat... Per això el Neoclassicisme connecta amb els ideals de les revolucions americana i francesa expressats en les respectives “ Declaracions dels drets de l’home” . Enmig del clima revolucionari les obres d’art havien de tenir un contingut moral i social. La convicció dels il·lustrats en què la grandesa dels seus governs hauria de jutjar-se més en funció de les obres artístiques produïdes sota el seu govern que per les conquestes territorials va actuar com a estímul per al progrés de les arts.

El neoclassicisme es defineix com la imitació dels models grecs i romans ( sobretot en arquitectura) i el rebuig de les formes del Rococó. En les arts plàstiques, se segueixen els models antics i els del Renaixement, amb domini absolut del dibuix sobre el color i la pintura. L’academicisme, és a dir, la necessitat d’ajustar-se a unes normes establertes per les Acadèmies, és un tret fonamental del neoclassicisme.

El neoclassicisme, entès com un retorn al món clàssic, coexisteix amb altres tendències avançades i amb pervivències del Barroc i del Rococó; conseqüentment els seus límits estètics no foren ni homogenis ni clars . Tanmateix l’art de la segon meitat del segle XVIII i principis del XIX fou quelcom més que una simple imitació del clàssic.

Els neoclàssics es concentraren en dos nuclis:

- Roma, d’aquí sortí l’obra de l’alemany Winckelmann a través de la qual inicià la lluita a favor de la “noble senzillesa i serena grandesa del món antic”.

- Paris, degut a la presència de l’Acadèmia.

Els artistes neoclàssics preferien la “imitació a la còpia”. La imitació exigia que l’artista posés en joc les seves millors facultats i la seva capacitat inventiva.

L’estil lineal es considerava de major naturalitat i puresa, que el color emmascarava la realitat, així es justifica la utilització del despullat, ja que a través d’ell es mostrava l’home tal com la natura l’havia fet.

L’artista neoclàssic es proposa a través de la seva obra contribuir a canviar el món. L’artista reivindica la seva independència intel·lectual i econòmica. Les exposicions divulgaren les expressions artístiques, de manera que el públic esdevenia àrbitre del producte estètic. També sorgiren els crítics.

Els jacobins adoptaren el Neoclassicisme com el seu estil artístic oficial. L’art es posà de moda. David fou nomenat primer pintor de Napoleó i Cànova es convertí en un protegit de tota la família imperial. Però l’imperi va marcar la seva ràpida decadència i el convertí en un estil purament decoratiu. L’imperi convertí l’art en un instrument de propaganda, centrat en el culte a la personalitat de l’emperador.

Es podríen sintetitzar els següents principis ideològics del Neoclassicisme:

- Revisionisme històric que pren com a model l’època clàssica

- Art identificat amb la il·lustració ( racionalitat )

- Fugida de la individualitat per a buscar valors universals.

Principis artístics :

- Ordre, equilibri, claror

- Predomini de la recta i la línia

- Fredor

- Temes clàssics i moralitzants

- Proporció.

Artistes i obres representatives:

- David: El Jurament dels Horacis, La mort de Marat, La coronació de Napoleó.

- Ingres : L’apoteosi d’Homer i Edip, La gran banyista, Odalisca i la seva esclava.