4. L’estil gòtic
L’estil gòtic es troba sobretot a les ciutats i els seu edifici més característic és la catedral.
És l'art característic de l'Occident cristià que succeeix cronològicament el romànic. Neix al segle XII, època en què coexisteix amb l'estil dominant, el romànic; la seva màxima esplendor es dóna entre el segle XIII i les primeres dècades del segle XVI. Va adoptar diverses variants regionals.
És un art representatiu de l’expansió i l’afirmació de les ciutats
Arquitectura gòtica
L'abadia de Saint-Denis (l'Illa de França) és considerada el primer edifici gòtic i el centre d'irradiació d'aquest estil a tot l'Occident cristià. Cal recordar que l'Occident s'ha ampliat des del punt de vista geogràfic, ja que gairebé tota la península Ibèrica és cristiana. La puixança dels segles anteriors es trenca de manera dramàtica al segle XIV, quan la crisi s'apodera d'Europa i al costat seu s'obre camí una altra sensibilitat que es reflecteix també en l'art.
La característica més destacada de l'arquitectura gòtica és la verticalitat i la lleugeresa. Els seus elements distintius són l'arc apuntat (o ogival) i la volta de creueria.
El temple gòtic
Encara que es continuen construint temples petits, l'edifici religiós gòtic per excel·lència és la catedral.
Suports: un sistema constructiu que treu importància als murs, els quals ja no han de sostenir grans pesos perquè la coberta és més lleugera i descansa per trams en pilars cilíndrics, amb columnetes adossades o sense, i amb motllures que acabaran substituint els capitells.
A l'exterior dels murs, un complex sistema de contraforts (o estreps), arcbotants (o arcs boterells) i pinacles contraresta l'empenta de les voltes. A l'interior, se superposen diversos nivells (normalment quatre). De baix a dalt, aquests nivells són: nivell d'arcades i suports, galeria o tribuna, trifori i finestrals amb vidrieres elegants. L'interior de la catedral gòtica apareix banyat de llum multicolor, lleuger com un calat.
Cobertes: voltes de creueria amb esquelet de nervis que es creuen, al centre, a la clau de volta. Cada tram (entre pilar i pilar) té la seva coberta, delimitada pels arcs faixons (o perpanys) i els formers. Les superfícies entre els nervis i els arcs que tanquen la volta s'anomenen plementeries. Les voltes de creueria simple tenen quatre plementeries, però segons el nombre de nervis creix també el de plementeries (volta sexpartida, de tercelets, estrellades, i de ventall). Els arcs, al principi apuntants, es van diversificant: conopial, carpanell, etc.
Torres: les situades a la façana estan coronades sovint amb agulles altíssimes. Es construeixen també torres als extrems i al damunt del creuer. Tot això, afegit als arcbotants, els pinacles, etc., atorga a les catedrals la seva monumentalitat que domina les ciutats i les dota, gràcies al seu perfil característic, de personalitat.
Façanes: la façana principal és la dels peus del temple. La portada s'adorna amb abundants escultures, i la façana es completa amb finestres allargades, rosasses i galeries. Tots aquests elements són a diferents nivells i creen un contrast entre la seva horitzontalitat i la verticalitat de les agulles de les torres, els pinacles, els arcs apuntats i els gablets.
És característica la façana de la catedral de Milà (gòtic tardà o internacional). Són gòtiques les catedrals de Notre-Dame de París, de Chartres, de Reims, d'Amiens i de Beauvais, a França; les catedrals d'Orvieto, de Siena i de Santa Maria dei Fiori (Florència), a Itàlia; les catedrals de Conca, de Burgos, de Lleó, de Toledo, de Barcelona i Santa Maria del Mar, la Seu antiga de Lleida i part de la de Girona, a l'Estat espanyol; les catedrals de Salisbury, de Westminster i de Wells, a Anglaterra; i les catedrals d'Estrasburg, de Lübeck, de Colònia i de Praga als territoris de l'antic Imperi germànic.
Altres edificis gòtics
Els monestirs: els ordres religiosos de l'època gòtica, com ara el del Císter (reforma benedictina) i els mendicants (franciscans i dominics), prediquen austeritat, idea que es transmet també a les construccions monacals. Amb el temps, però, aquests edificis es van enriquint tant en l'aspecte econòmic com en el decoratiu. La seva estructura i els seus components són, en general, els dels monestirs romànics. Són importantíssims els monestirs de Poblet (Conca de Barberà) i de Santes Creus (Alt Camp),d'estil cistercenc; i el de Santa Maria de Pedralbes (Barcelona). A Portugal, destaca el de Batalha.
L'arquitectura civil gòtica és molt variada i rica. El palau o residència senyorial urbana és un edifici molt representatiu del gòtic civil (per exemple, el Palau Reial de Barcelona). Els castells van perdent la seva importància defensiva i estratègica, encara que a la península Ibèrica destaquen els castells dels ordres militars. Proliferen els edificis que són la seu del poder polític -municipal i altres– també es construeixen molts edificis comercials (drassanes, llotges, etc.) i hospitals. Bona part de les ciutats estan emmurallades.
Escultura gòtica
Continua sent subsidiària de l’arquitectura, tot i que en menor mesura respecte del romànic. Proliferen les figures integrades a l'arquitectura, però quasi exemptes; així, les estatues-columnes (Catedral de Chartres, Virgen Blanca de la catedral de Lleó). La decoració escultòrica de les portades es magnifica: es fa palesa a les arquivoltes, al timpà, a la llinda, al mainell, als brancals i al sòcol (Porta del Sarmental, Burgos).
L’escultura va agafant volum propi i moviment i els rostres tenen mes expressivitat (típic somriure gòtic). Quant als temes, al timpà es representa sovint el Judici Final, presidit per Crist; a les llindes es desenvolupa el tema del paisatge de les animes i a les arquivoltes se succeeixen cors d’àngels o les figures dels ancians bíblics. La representació de la Mare de Déu hi té una gran importància.
A l’interior dels temples es decoren els púlpits, els escandells i e1s cors. També hi ha retaules escultòrics, veritables filigranes de pedra. Adquireixen importància els sepulcres, amb el retrat del personatge que contenen, ja sigui jacent (Sepulcro del Doncel), orant o en una altra positura, i les capelles funeràries.
Les imatges exemptes representen Crist a la creu amb gran patetisme i la Mare de Deu, amb gran tendresa. Les Pietats i altres imatges de la Passió també son freqüents.
L'escultura gòtica és menys anònima que la romànica. Destaquen els grans mestres de les catedrals franceses i individualitats de forta personalitat com ara Nicola Giovanni i Andrea Pisano a Itàlia (primeres portes del Baptisteri de Florència), Claus Sluter (el Pou de Moisès) a Borgonya i Gil de Siloè, d'origen flamenc però que residí a Castella.
Pintura gòtica
Amb la desaparició dels murs tanmateix ho fa la pintura mural, excepte del gòtic meridional (sud de França, Itàlia, península Ibèrica), on destaquen muralistes com ara Giotto.
Itàlia
Al llarg del segle XIII domina l’estil linial, d’origen francès; també en aquest segle XIII (Duecento) i XIV (Trecento), Itàlia dóna artistes originalíssims, com ara Duccio, Simone Martini i els germans Lorenzetti a Siena, i Cimabue i Giotto a Florència.
Giotto revoluciona la pintura medieval. Amb les figures monumentals com la Mare de Déu al tron (Galleria degli Uffizi, Florència) va encetar un camí que després Masaccio i Miquel Àngel van continuar en el Renaixement; el dramatisme de les expressions indica que va observar molt els rostres, fet poc usual a l'època. En els frescos de la capella Scrovegni a Pàdua (cap el 1304-1309) arriba l'art de Giotto a una magnífica maduresa: solemnitat plàstica sense èmfasi, simplificació espacial, contingut dramatisme de les figures i sentit de la monumentalitat. D'aquestes pintures murals cal assenyalar tres escenes en particular: la Resurrecció de Llàtzer; la Captura de Jesús, on el moviment té una intensitat excepcional a les llances; i la Lamentació sobre el Crist mort. Giotto anuncia un estil nou, més viu i més humà. Va rebre l'homenatge dels seus contemporanis, Dante l'esmenta a la "Divina Comèdia" i Boccaccio el considera "in miglior dipintor del mondo".
La pintura flamenca del segle XV
S'inicia a finals del primer quart del segle XV, arrancant de l'estil internacional. La principal aportació tècnica és la utilització de l'oli com aglutinant. Es caracteritza per la major vivacitat i enriquiment de la gamma cromàtica amb la superposició de dos o més colors, l'extraordinària minuciositat, l'interès per tot, sia principal o secundari, reflectir fidelment l'ambient.
Entre els "primitius flamencs" cal distingir:
a) Els iniciadors, els germans Van Eyck, amb el Políptic de l'Anyell Místic de Sant Bavó de Gant i El Matrimoni Arnolfini de Jan. Del Mestre de Flemalle cal destacar la Santa Bàrbara del Prado. Tots descriuen minuciosament els ambients de l'interior de les cases burgeses.
b) Els del segon terç del segle XV: Roger Van der Weyden, creador de composicions de gran influència posterior com el Devallament (M. Prado) i la Pietat. També Dierik Bouts, amb allargament de les figures i importància de la llum.
c) Darrer terç del segle XV: un grup repeteix formes i composicions ja creades, com Memling, amb les seves Verges amb nen i Gerard David amb
el mateix tema i la fugida a Egipte. Entre els veritablement originals cal remarcar El Bosco, el qual amb una finalitat moralitzant fa les més estranyes composicions, formades per monstres i figures fantàstiques, creant un iconografia insòlita amb freqüents trets d'humor: Jardí de les Delícies; Carro del Fenc; Les temptacions de Sant Antoni i La Visió del Judici Final.
Castella
Destaquen Bartolome Bermejo i Fernando Gallego.
Vitralls
Prenen autonomia (a la Sainte-Chapelle de París, gairebé substitueixen el mur). Els vidres de colors s’uneixen per mitjà de l’emplomat. Es reprodueixen escenes biblíques. Les rossasses es decoren amb espectacular vidrieres com les de les catedrals de París, Reims, Chartres, Lausana, Orvieto i Siena.
La miniatura
Esdevé força improtant i passa a elaborar-se dels monestirs als tallers urbans. S’il·lustres “salteris”, llibres d’hores, bíblies i també obres de caràcter laic.
