Embedded Files
Un experiment recreatiu
La idea d’usar imatges de grans dimensions com a espectacle és, molt antiga. A l’illa de Java ja eren conegudes fa cinc mil anys les ombres xineses, els personatges reals o simulats amb les mans, projectaven llurs ombres damunt una peça de tela translúcida per mitjà d’una llanterna. Aquestes imatges en moviment tenien una màgia especial que provenia de llur grandària i del fet que no eren reals. Aquesta màgia, aquest grau d’irrealitat. Havia estat sempre una de les recerques del teatre.
Tota la història de la plàstica ofereix exemples d’aquest intent d’imprimir un caràcter seqüèncial a les imatges. Aquest és el cas de les columnes de Trajà i d’Adrià, dels retaules medievals, de la pintura renaixentista i barroca i, ja en el s. XIX, dels còmics.
Però, la circumstància que va portar al descobriment del cinema és de caràcter científic. El 1828 el professor belga Plateau va partir de la coneguda experiència de la persistència de la imatge en la retina durant una fracció de segon per demostrar que dues rodes dentades que giren en sentit contrari i a la mateixa velocitat produeixen la impressió que són una de sola immòbil.
Plateau's phenakistocope
A partir d’aquesta experiència va crear aparells que permetien visualitzar la restitució del moviment, a base de tires de dibuixos. El més interessant de tots va ser el zoòtrop, dissenyat per Lincoln, que ha arribat com a joguina fins avui. Ben aviat la fotografia va substituir els dibuixos, i des de l’experiència de Muybrigde, que consistia a fotografiar un cavall a galop mitjançant la utilització de dotze cameres alineades, fins a la presentació del kinetograph de Thomas Edison, aparell que enregistrava 1500 negatius sobre tires perforades a una velocitat de 50 imatges per segon, es van produir molts tempteigs.
Però, el pas decisiu el fa Louis Lumière que el 1895 va patentar una camera que servia per filmar i projectar, gràcies a un dispositiu que permetia aturar momentàniament la imatge darrere l’objectiu per rebre, d’aquesta manera, la quantitat de llum suficient.
L’evolució de la química fotogràfica, que en un moment inicial, va necessitar 8 hores per impressionar la primera placa visible. Fins als temps d’Edison, quan n’hi havia prou amb 1/100 de segon, i d’altra banda, els progressos tècnics i mecànics que van permetre a Lumière posés a punt la seva màquina, conflueixen feliçment en el naixement del mitjà d’expressió més revolucionari i transcendental del s. XX: el cinema.
Un llenguatge nou
La característica més singular del cinema és la seva novetat com a mitjà d’expressió. No té antecedents tècnics perquè és el producte lingüístic propi de l’era del maquinisme. Sense els avenços tècnics del s. XIX no n’hauria estat possible el naixement. D’altra banda, constitueix el colofó de la tendència generalitzada de les arts plàstiques que servien el realisme burgès, des de Zola fins a Courbet i, àdhuc, fins l’impressionisme. És la fi de l’inici d’una nova era expressiva. A partir del cinema les arts plàstiques van buscar camins nous i el mateix cinema trobarà el qui li és propi.
El cinema aconsegueix, per damunt de tot, traslladar a la pantalla els anhels lírics i poètics, així com les imaginacions formals més subtils dels realitzador. Concilia el temps i l’espai com abans ho havien fet el teatre a la dansa, però els seus codis expressius són radicalment diferents.
Així i tot, al començament no va ser més que un espectacle de barraca. Les primeres pel·lícules amb camera fixa eren simples narracions trivials que semblaven aproximar-se a la banalitat de les novel·les de fulletó o al teatre de vodevil. De la mateixa manera que la fotografia va començar imitant la pintura, el cinema va imitar el teatre.
L’estructura del llenguatge cinematogràfic
De seguida es va veure que el cinema era un producte costós i que requeria instal·lacions i maquinària complexes. Així va néixer una veritable indústria en un temps que és, precisament, de signe industrial. La complexitat de la producció fa necessari recórrer a especialistes.
El cinema és un treball en equip, i encara que hagi un cervell director –el realitzador- els especialistes poden aportar-hi llur creativitat o tècnica individual. Justament la manca de coordinació de l’equip és un dels riscos que té aquest producte.
A fi d’obtenir una millor comprensió de l’estructura d’un film, cal veure ordenadament el procés de realització:
a) El guió. És la clau, redactada, de la pel·lícula. Pot tenir una base literària, per bé que no es imprescindible. Això no obstant, sí que cal que inclogui cada punt del rodatge. En un fils, el pla és un conjunt de fotogrames realitzats en una unitat de presa; posseeix un cert sentit, és com la frase literària. El conjunt de plans és una seqüència, que és com un paràgraf en el llenguatge oral.
El guió ha de ressenyar totes les dades del pla, com la durada, la situació i el moviment de camera, la il·luminació i l’actuació i els diàlegs.
a) El rodatge. És la realització pròpiament dita. El director és necessàriament el cap de l’equip. Ha d’ordenar els moviments, els temps, la declamació, els enquadraments, etc.
a) El muntatge. És l’aspecte més creatiu de l’obra. Consisteix a tallar i intercalar les seqüèn
cies a fi d’obtenir-ne l’expressió correcta.
d) La sonorització. Important des del 1927, tot i que abans hi havia un fons sonor proporcionat per un músic.
Page updated
Google Sites
Report abuse