2.2 Introducció a la història de l'arquitectura

a) Egipte (3.500 aC – 500 dC) L’arquitecte se’l designava com a constructor d’obres reials, perquè només s’entenia per arquitectura la monumental de caràcter sacre i l’àulica;

b) Roma. Marc Vitruvi (segona meitat s. I aC), arquitecte i tractadista llatí i autor de l’únic tractat conegut sobre l’arquitectura de l’Antiguitat: “De architectura” (27-23 aC). No s’allunya del concepte egipci i defineix aquest art com el dedicat a la construcció d’edificis religiosos, civils, públics i palaus. Concepte que va influir en el Renaixement i que arriba pràcticament fins ara

c) Edat Mitjana i Renaixement. Durant l’època medieval l’arquitectura es limita exclusivament a les obres religioses. Els edificis públics i els militars no tenen cap preocupació artística.

Només a les acaballes del Gòtic i durant elRenaixement, església, palau i llotja són equiparables a obres d’art;

Teatre de Mèrida

d) Barroc (s. XVII). La urbanística coma execució artística deliberada és producte d’aquest estil, aplicada a les darreries del s. XVI i durant el XVIII en l’ordenació de Roma. Tanmateix, a finals d’aquest últim segle, a Londres i a París; i

Conjunt del Vaticà

e) Modernisme. La casa, particularment la de classe mitjana alta, assoleix objectius artístics de consideració al llarg de la segona meitat del s. XIX. És a partir d’aquest moment quan hom pot començar a parlar d’arquitectura en camí de fer servei a qualsevol nivell social.

Casa Lleó i Morera, Barcelona, Domènech i Montaner