textos UD 1. L'ART DEL SEGLE XIX

MINÚCIES

Gaudí

JORDI LLOVET

DIARI ARA, 08/10/2016

Gaudí / WIKIPEDIA

El regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Mòdol, va expressar la setmana passada que la basílica del Pseudo-Gaudí -com hi ha un Pseudo-Longí, un Pseudo-Dionís, i fins i tot un Pseudo-Aristòtil; això passa a les millors famílies- era una “mona de Pasqua gegantina”. Mòdol va puntualitzar que no estava contra Gaudí, sinó ben al contrari, però que aquell edifici expiatori, tal com s’ha anat construint d’ençà que els japonesos van quedar-ne embadalits, no tenia res a veure amb els propòsits de l’arquitecte i era, per tant, un frau arquitectònic.

L’opinió particular de qui signa aquest article és que el conjunt de l’obra de Gaudí és un deliri fenomenal, tot i que accepta que les solucions mecàniques de la seva arquitectura són pròpiament genials. Uns quants edificis li resulten agradables de mirar -d’emprar, quasi cap-, i d’altres li produeixen el mateix malestar cultural que van produir-li a tota la generació noucentista. Esclar que els noucentistes, per tant d’amor a les formes rectangulars i neoclàssiques, també van tenir el deliri d’ensulsiar l’esbudellada muntanya de Montserrat -previ estalvi de les vides dels monjos- i retallar la muntanya del Montseny fins a donar-li una forma perfectament cúbica, visible des de tot el país.

Però la Sagrada Família és una altra cosa. Va començar sent neogòtica, i ha acabat sent un dels pastiches més monumentals i més kitsch de l’arquitectura mundial. Ara quatre torres originals, després quatre torres deturpades per les escultures de Subirachs -tan irrellevants, o més, que les escultures cursis de la primera façana construïda-, i després una gran follia imparable, amb una nau amb uns vitralls puerils i unes columnes amb uns semàfors incorporats, dedicats als evangelistes, amb unes figures -els símbols iconogràfics de cada un d’ells- que fan pensar en un Halloween permanent. Tot plegat, pastisseria de la més refistolada: ni el millor pastisser de Barcelona no seria capaç de fer-vos per Pasqua una mona tan absolutament desvariada com aquella fàbrica.

Quan jo era petit, unes noietes virginals demanaven, amb una guardiola a la mà, almoines per continuar aquest despropòsit. El pare preguntava: “¿És per acabar la Sagrada Família o per enderrocar-la?” Li deien: “I ara, senyor! És per acabar-la”. I mon pare passava de llarg, amablement.

Daniel Mòdol: sàpiga que no està sol. Hi ha molta gent, a Barcelona, ciutat tradicionalment endreçada i amiga de les composicions reglades, que no suporta aquell temple. I ara, a sobre, resulta que ni els bons cristians -per a qui va ser planejada- poden entrar-hi a sentir missa si no paguen l’entrada. ¿I volem que Barcelona tingui un turisme refinat? Sigui lloat Déu Nostre Senyor!

“La sort ajuda els audaços”, deia Virgili a L’Eneida. I la força que acompanya els audaços els fa victoriosos. Gustave Courbet (1819-1877), rebel, apassionat, és el pintor audaç per excel·lència. “Sóc l’home més orgullós i arrogant de França”, va dir un cop per definir-se. Courbet va ser un lluitador incansable, un home d’acció i testimoni visual de la convulsa època que li va tocar viure. En el seu Manifest realista afirmava: “Vull plasmar els costums, les idees i l’atmosfera de la meva època, d’acord ambel meu punt de vista”. Realista, sí, però individualista com elmés exaltat dels romàntics. Fill d’una família ben situada de la petita població d’Ornans, Courbet es va traslladar a París el 1839, i allà, ignorant el desitjos del seu pare, va deixar els estudis de dret per la pintura.Malgrat que no li va costar assolir l’èxit, li agradava viure com un bohemi i freqüentar les tavernes diàriament. De la seva època juvenil són la llarga sèrie d’autoretrats que va realitzar emulant el mestre Rembrandt. Conscient de la seva bellesa física –que perdriamés endavant a causa de l’alcoholisme i el sobrepès–, Courbet es pinta fumant en pipa, ferit, dormint, disfressat, ballant, coma desesperat...

RETRAT GUSTAVE COURBET La força de

l’audàcia, MONTSE FRISACH, art. diari Avui, 5/11/2009

MANET IMPRESSIONANT,

vegeu l'article desat en

format pdf a peu d'aquesta

mateixa pàgina

CLAUDE MONET, el pare de l'impressionisme ("Sol ixent")

aneu a aquest ENLLAÇ

Els seus paisatges, sobretot els marins, van concentrar-se en la seva regió natal i van tenir una gran influència en els pintors impressionistes. Però l’audàcia més gran de Courbet va ser reinventar la sensualitat pictòrica, ambuna sèrie d’obres d’alt voltatge eròtic que han esdevingut icones de la història de l’art. Les senyoretes a la vora del Sena, La dona del papagai, Dona nua amb gos i El somni, pintura de connotacions lèsbiques, mostren una sensualitat sense embuts. Però sobretot la seva obra eròticamés cèlebre és L’origen del món, un primer pla d’uns genitals femenins, inaudit a l’època, que va ser adquirit per un diplomàtic turc i quemés tard va ser propietat del psicoanalista Jacques Lacan. El quadre no es va exposar amb normalitat fins que el 1995 va ingressar alMuseu d’Orsay.

Compromès amb el socialisme, Courbet va ser empresonat, acusat de participar a la Comuna del 1871. Per evitar les multes va exiliar-se a Suïssa, on va morir de cirrosi.❋