Textos art grec

En temps de la dominació catalana, l'Acrò­polis estava molt ben conservada, malgrat que la major part dels monuments de l'Atenes clàssica estaven en ruïnes. Això tenia un sentit: l'Acrò­polis era el castell de la ciutat, la seva defensa na­tural davant envestides de bàrbars o pirates, i era normal que els atenesos, durant segles, fessin tots els possibles per mantenir-la sencera.

Encara que ens sembli difícil imaginar el contrari, el Partenó, l'Erectèion i els Propileus no han estat sempre les venerables ruïnes que són ara. Al segle XIV, tots aquests monuments, malgrat que tenien gairebé 2.000 anys, estaven en un magnífic estat de conservació. El Partenó, tal com el van veure els almogàvers, el vicari Alfons Frederic d'Aragó, el vescomte de Rocabertí o l'arquebisbe Antoni Ballester, no era gaire diferent del que, entre el 447 aC i el 438 aC, va ser aixecat per Ictini, Cal·lícrates i Fídies, artistes protegits de l'home fort de l'Atenes de l'època, Pèricles.

Els monuments de l'Acròpolis són tan antics que el turista actual pot perdre fàcilment la perspectiva. Per recuperar-la, és interessant constatar que quan Plutarc (20 dC - 125 dC), l'autor de les cèlebres Vides Paral·leles, va visitar l'Acròpolis, ja li va semblar molt antiga. És clar, per a ell, el Par­tenó evocava uns temps gairebé tan remot com per a nosaltres la catedral de Barcelona. I això que Plutarc va viure fa 1.900 anys! Plutarc fa una observació molt aguda respecte de la qualitat estètica de les obres de l'Acròpolis: «En la seva bellesa, cadascuna d'elles ja féu aleshores de seguida l'efecte d'antiga; però en la frescor del seu vigor encara avui sembla recent i acabada de fer:

talment hi brilla com una perpètua flor de nove­tat, que en conserva l'aparença intacta del temps». Plutarc també conta una curiositat: les grandioses obres de l'Acròpolis van ser un dels primers casos de corrupció de la història, ben ordit per la intel·ligència preclara de Pèricles. En aquell temps, Atenes havia format amb moltes altres ciutats gregues una aliança militar (una mena d'OTAN, per entendre'ns) anomenada la Lliga de Delos, que tenia la seva seu i el seu tresor en la petita illa del mateix nom. Totes les ciutats de la Lliga ha­vien de pagar un tribut anual que es dipositava al tresor de Delos per a les despeses de l'aliança. Però Pèricles s'ho va manegar per desviar part d'aquests fons, de manera que van servir per embellir Atenes amb portentosos monuments. Nihil novum sub sole: aquest és un curiós precedent de Roldan, Filesa o el cas Pallerols.

El Partenó es va mantenir gairebé intacte durant més de 1.000 anys després de la seva cons­trucció, com a temple dedicat a la deessa patrona d'Atenes Pal·las Atenea. Al començament del se­gle VI dC, l'emperador bizantí Justinià va decidir posar fi a les darreres restes de paganisme, i el Partenó va esdevenir una església cristiana dedicada a la Verge Maria. Un nom en certa manera adient, perquè partenos, en grec, vol dir precisament verge. Per cert, que Justinià va aprofitar l'avinentesa per endur-se la gegantina estàtua d'Atenea de Fídies, esculpida en or i ivori, per de­corar algun palau, carrer o avinguda de Constan­tinoble, i no se sap què se'n va fer després.

La conversió en església va implicar unes pe­tites variacions en l'arquitectura del Partenó. Al pronaos i el frontó oriental s'hi va afegir un absis bizantí. Però la teulada era completa i el frontó de l'oest, esculpit per Fídies, estava intacte. Pel que fa al culte, el Partenó va esdevenir una esglé­sia bizantina com qualsevol altra, encara que amb unes característiques arquitectòniques peculiars.

El 1204, amb la conquesta borgonyona, el Partenó va reconvertir-se en església catòlica, i com a tal va seguir oberta al culte durant la dominació catalana, entre el 1311 i el 1388.

No és estrany, doncs, que Joan Boyl, Pere de Valls i altres catalans es meravellessin davant d'un Partenó quasi complet, gairebé idèntic al que havia esculpit i projectat Fídies, i que de les seves descripcions entusiàstiques en brollés la frase· de Pere III, «la pus richa joia que al món sia». Aquest elogi data del 1380. Quan va ser, doncs, que el Partenó es va convertir en la ruïna (impressionant, però ruïna) que és ara?

Continuo les estranyes peripècies, més emo­cionants que una novel·la d'aventures, del temple de Pal·las Atenea. El 1456, els turcs van conquerir Atenes i, pocs anys més tard, el van consagrar com a mesquita. Però la mesquita del Partenó (no ho oblidem) s'aixecava encara al bell mig d'una gran estructura militar. Per això, algunes de les seves dependències van començar aviat a utilitzar-se també com a polvorí. A les acaballes del segle XVII, en el curs d'una de les inacabables guerres entre turcs i venecians, Francesco Moro­sini va posar setge a Atenes. El 26 de setembre de 1687, a les set de la tarda, un lloctinent de l'exèr­cit, a qui un confident havia revelat que a dins hi havia el polvorí, va provar sort amb un tret de canó cap al Partenó. Malauradament, l'artiller va calcular a meravella, va encertar de ple i el polvo­rí va esclatar. A conseqüència de l'explosió, van quedar destruïts el sostre del Partenó, els murs interiors, nombroses columnes i frisos, i 1.600 fragments de marbre van volar per l'aire i van caure esgarriats damunt del turó. Escric 1.600 fragments no pas a l'atzar, sinó perquè han estat cercats, comptats i numerats pels pacients arqueò­legs que es dediquen ara a resoldre aquest puzle gegantí que és la restauració del Partenó.

El segon fet determinant perquè el Partenó tingui l'actual aspecte ruïnós va ser que l'anglès Lord Elgin s'emportés el 1803 al Museu Brità­nic les estàtues de Fídies que encara adornaven el frontó de ponent. Aquest conjunt d'estàtues és insistentment reclamat als anglesos pel go­vern grec. Però les possibilitats de la diplomàcia grega en aquest tema són, malauradament, es­casses, malgrat que ha rebut el suport desinte­ressat del carismàtic independentista escocès Sir Sean Connery.

Francesc Puigpelat. La ruta dels almogàvers. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2002. ISBN: 874-95980-30-4. 422 pàgs. Pàgs. 399-404.

El déu està assegut en un tron, i està fet d’or i vori. Al cap du una garlanda que és una imitació dels rebrots de l'olivera. A la seva mà dreta du una Victòria que. igual com l'estàtua. és de vori i or; ella du una cinta i en el seu cap una garlanda. A la mà esquerra del déu hi ha un ceptre adornat amb tota mena de metalls. I l’au que està asseguda al ceptre és una àliga. També les sandàlies del déu són d'or. com tanmateix la seva roba. La seva túnica du brodades figures d'animals i les flors de lliri. El tron està guarnit amb or i amb joies. per no dir gens de l'eben i vori!. ( ... ) Se que alçària i l'amplada del Zeus Olímpic han estat mesurades i ha quedat constància d'elles; però no puc lloar als que han fet tals mesuraments perquè fins i tot allò del que ells diuen queda molt per sota de la impressió que causa la visió de la imatge. No solament això. sinó que el mateix déu. segons la llegenda. va donar testimoni a favor de l’artística realització de Fídies.

Descripció de l'estàtua criso-elefantina de Zeus a Olímpia. Pausanies:

Descripció de Grècia. Llib. V. Capt. 11

Les formes supremes del bell són la conformitat amb les lleis, la simetria i la determinació, i són precisament aquestes formes les que es troben en les matemàtiques, i ja que aquestes formes semblen ser la causa de molts objectes, les matemàtiques es refereixen en certa mesura a una causa que és la bellesa.

Aristòtil. Metafísica. XII-3-1178-1

S’avançaven, doncs. unes obres insignes en grandesa. i inimitables en la seva bellesa i elegància, contenint els artífexs per excedir-se y avantatjar-se en la cura i la mestria; y amb tot, el més admirable en elles era la promptitud (...) Totes les dirigia i de totes amb Pèricles era superintendent Fídias, tanmateix, que les executaven els millors arquitectes i artistes; perquè el Partenó. que era de cent peus, el van edificar Cal·licrates i Ictini; el purificatori d'Eleusis es va començar a construir-lo Corebo y ell va ser qui va posar les columnes sobre el paviment i les enllaçà amb el capitell...

Plutarc. Vides Paral·leles. Pèricles, cap. XIII