3.6 Dificultats en l’apreciació de l’escultura

L’escultura com a art sempre ha tingut dificultats per establir la seva independència, per ficar l’expressió que li és pròpia, per autodefinir-se. Aquesta autonomia només s’ha aconseguit contemporàniament i han estat fonamentals autors com Rodin i Moore.

Rei i reina, Henri Moore

L’escultura és sobretot una massa tridimensional, ocupant un espai i constatada per uns sentits que capten el seu volum i pes, a més de l’aparença visual. L’escultura sol·licita el sentit del tacte i això és molt important.

· L’escultura i l’arquitectura

Inicialment arquitectura i escultura no existeixen per separat, ambdues s’integren en el monument.

L’escultura tot sovint i més en el passat se subjecta al marc arquitectònic, decora timpans, capitells, arquivoltes, etc. Les figures s’allarguen, s’aplanen, s’encongeixen o es dobleguen; tot, en funció del marc de l’edifici. També pot succeir que siguin elements ornamentals que segueixin ritmes decoratius: palmetes, medallons, motllures, esquemes geomètrics, etc.

Àdhuc, ocasionalment, per simpatia, l’escultura arriba a substituir funcions arquitectòniques, com és el cas de les cariàtides o dels atlants, fent de suport (columna o pilar); o escultures als mainells, etc.

La decoració relacionada amb l’arquitectura és un aspecte arraconat durant el s. XX, atesa la preferència per la nuesa estructural de l’edifici.

L’escultura és l’art de l’espai tàctil, mentre que l’arquitectura és el de l’espai interior habitable.

· L’escultura i la pintura

L’escultura només es comença a independitzar del marc arquitectònic a la Grècia clàssica, però cau, més tard, en una nova relació-subjecció: els perjudicis visuals. L’escultor del primer Renaixement, col·loca l’obra en un espai que respon a un ordre visual. D’aquesta manera, la noció de massa tridimensional que només es pot capta perfectament amb el tacte, desapareix a causa dels anomenats prejudicis visuals.

L’escultura té una funció més duradora que la pintura, derivada de la qualitat dels seus materials. Per tant, la temàtica és molt més específica: gestes, persones que cal eternitzar... Aquests materials són més costosos, per la qual cosa, l’artista es vincula per dependència als grups socials més poderosos; això és, més conservadors.

Felip II, El Escorial, Pompeyo Leoni