3.4 Repòs i moviment
La representació d’estabilitat o moviment en l’escultura depèn principalment de les formes, tot i que hi hagin altres elements que també puguin contribuir-hi.
La disposició o combinació de línies verticals i horitzontals amb d’altres en diagonal, corbes i formes geomètriques, com ara triangles i rectangles, poden donar a l’obra una més gran sensació de moviment o de repòs.
La il·lusió de moviment es crea mitjançant:
a) el ritme o composició en seqüències rítmiques i essencialment lineals.
La vista, al seguir aquestes formes seqüencials estimula la imaginació creant una sensació il·lusòria de moviment. Una variant són els ritmes lineals oblics, com per exemple, la composició en diagonal, la forma S, el ritme helicoïdal...; i
b) la tensió, com a dinamització i vivificació.
Moviment real
a) el de l’espectador al voltant de la figura. S’aconsegueix pel tractament rítmic de la pròpia escultura (escultura hel·lenística i dels períodes semblants: barrocs); i
b) el moviment real, iniciat pel rus Naum Gabo (1920) amb una construcció d’una sola barreta que vibra al ser impulsada per un motor, produint una àrea de vibració o volum virtual.
Naum Gabo, Kinetic Construction (Standing Wave), (1919-20, rèplica 1985)
- - - - - - - - - - - - - -
Així per exemple, en els períodes clàssics es recorre a una solució estàtica amb predomini de les línies verticals i horitzontals, i les formes de triangles rectangles i equilàters, els quals comporten una sensació d’estabilitat. A períodes com el Barroc, l’art opta per solucions molt més dinàmiques, amb predomini de diagonals i formes geomètriques inestables.
Hi ha també d’altres procediments per donar a l’obra un estat concret, així, el moviment pot venir d’una tensió interior que es desprengui de la pròpia escultura, com passa a les obres de Rodin.
Balzac, August Rodin