La història i el cinema: Edat Moderna

AGUIRRE, LA CÓLERA DE DÉU (AGUIRRE , DER ZORN GOTTES (1972). DIRECTOR: Werner Herzog. (95 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CA’Í’ALÀ.. INTERPRETS: K1aus Kinski, Cecilia Rivera, Ruy Guerra, Helena Rojo. Guió: W. Herzog. Fotografia: Thomas Mauch. MúszcA: Popol Vuh. Una producció alemanya.

Sinopsi.-

Una expedició comandada per Francisco Pizarro emprèn la recerca de !a mítica ciutat d’El Dorado al bell mig de la selva amazònica. Lape de Aguirre controla progressivament el poder de l’expedició.

Complementat amb la novel·la de Sender, aquest film és una crítica despiatada sobre la cara oculta de la conquesta americana. Molt recomanable per a pobles colonitzats com el català.

“Lope de Aguirre és un personatge històric que ha fascinat creadors tan diversos com 1′escrïptor Ramon J. Sender o el cineasta Carlos Saura. Així doncs, no resulta sorprenent que encaixés a la perfecció dins l’univers de Werner Herzog. Fascinat per universos marginals que han generat films de diversos formats i estils sobre minusvalideses físiques i psíquiques o sobre un campió de salts d’esquí preocupat pels límits dels seus vols, el realitzador alemany va trobar el seu primer personatge històric -després vindrien Kaspar Hauser o Fitzcarraldo- en aquest conqueridor castellà que es va sublevar contra Pizarro en el curs d’una expedició a 1′Amazones per localitzar El Dorado.

Aquesta mítica ciutat integrament construïda amb or i sorgida de la imaginació dels indígenes va estimular la cobdícia dels colonitzadors i també la seva autodestrucció. Herzog recorre tangencialment a la versemblança històrica, certificada pel diari de viatge escrit pel capellà de 1′expedició, però prefereix derivar tota la seva atenció vers el procés obsessiu desenvolupat pel protagonista en el curs d’un viatge als límits de la raó.

Klaus Kinski, en el millor paper d’una vida artística consagrada al cinema d’espionatge o spaghetti westerns, aporta la seva mirada enlluernada i sense fons a la composició d’un personatge que encarna simultàniament la desmesura del poder, el fanatisme patriòtic i la follia de l’ambició.

En el context de la serena bellesa salvatge aportada pels escenaris naturals en els quals la pel·lícula es va rodar a cavall entre un tractament semidocumental i la poesia aportada per la banda sonora de Popol Vuh, els seus mètodes sanguinaris anihilen dissidents i no s’aturen davant de cap dels obstacles que s’interposen en el seu viatge sense retorn.

Precisament per aquest motiu, la fi del seu itinerari culmina en els cercles concèntrics que efectua damunt d’un rai tripulat per cadàvers. Un d’ells és el de la seva filla i la seva pèrdua està més a prop de la impossibilitat de 1′incest que de la compassió.

Aguirre és 1′últim supervivent d’una quimera que fracassa contra enemics invisibles, un nou Quixot enfrontat a molins que no són gegants, sinó 1′ombra d’una utopia convertida en un malson.”

(“El Dorado” Esteve Riambau, diari Avui, 14 de setembre de 1997)

“Herzog siempre ha tenido debilidad por los desequilibrados, por eso esta crónica de la conquista americana es menos un episodio histórico que el relato de una ambición enloquecida. Aguirre, segundón de una expedición en busca del mítico Eldorado, eliminará a todos sus jefes y se hará con el poder en la selva.”

(El Periódico de Catalunya, 14 de setembre de 1997)