Impressionisme i Neoimpressionisme

EL LOCO DEL PELO ROJO (LUST FOR LIFE) (1956). DIRECTOR: Vincente Minnelli (117y MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CASTELLA. INTÈRPRETS: Kirk Douglas, Anthony Quinn, James Donald, Pamela Brown, Everett Sloane. Guió: Norman Corwin, SEGONS EL LLIBRE D’IRVING STONE. FOTOGRAFIA: Frederick A. Young. Música: Miklos Rozsa. UNA PRODUCCIÓ NORD-AMERICANA DE LA METRO GOLDWYN MAYER.

Sinopsi. Biografia del pintor Vincent Van Gogh a través de la seva relació amb el seu col·lega Gauguin.

Interessant per aproximar-se a la figura del malaguanyat pintor. No tant a la seva obra.

“L’any 1448, el cineasta francès Alain Resnais va portar a terme la curiosa experiència de realitzar un film sobre Vincent van Gogh en blanc i negre. L’objectiu era doble: veure aparèixer “1′arquitectura tràgica” del pintor, i també saber “si uns arbres pintats, unes cases pintades o uns personatges pintats podien jugar, gràcies al muntatge, el paper que els objectes reals juguen en un discurs”. El teòric André Bazin opinava sobre això que en aquestes circumstàncies, “a més del pintor, també es traeix la pintura, perquè 1′espectador creu tenir davant dels ulls la realitat pictòrica mentre, en realitat està obligat a veure-la a través d’un sistema plàstic que la desnaturalitza”.

En canvi, quan Vincente Minnelli es va proposar dur a la pantalla la biografia del pintor holandès des de l’òptica de Hollywood, la seva opció va ser radicalment diferent. Prèviament, Jean Renoir -fill de pintor il-lustre- havia renunciat a una empresa similar amb Van Heflin com a protagonista i, per aquest motiu, la intel·lectualitat francesa va recelar de la invansió nord-americana en un dels terrenys més apreciats de la cultura europea. Cèlebres crítics d’art, com Jean de Beuken, van visitar el plató per donar-hi la seva benedicció i, quan el film es va estrenar, nombrosos diaris van publicar un doble comentari signat per especialistes d’art -severs jutges de 1′exactitud històrica del film- i de cinema.

En realitat, una bona part d’aquests aspectes corresponien al guió escrit a partir de la biografia publicada per Irving Stone -també autor d’un llibre sobre Miquel Àngel que donaria peu al film El tormento y el éxtasis- i 1′opció de Minnelli va consistir a emmotllar la seva particular paleta cromàtica a 1′univers pictòric de Van Gogh. Substituint els habituals vermells llampants que predominen a Un americà a París pels colors blaus, verds i grocs característics de la paleta del pintor, el realitzador nord-americà es va apropar a la seva personalitat amb el recolzament addicional del productor John Houseman i de l’actor Kirk Douglas, un tercet artístic que ja havia demostrat les seves possibilftats amb el melodrama Cautivos del mal. En les seves memòries, Kirk Douglas recorda amb afecte la seva relació amb Minnelli, però qualifica de “dolorosa” 1′experiència de “sondejar 1′àníma d’un artista turmentat”. Anthony Quinn, que encarna el paper de Gauguin, va rebre un Oscar al millor actor secundari per la seva interpretació d’un dels seus pocs amics.”

(“Retrat de Van Gogh, Esteve Riambau, diari Avui, 1998)

MOULIN ROUGE (1952). DIRECTOR: John Huston (123 MINUTS, COLOR). VERSIÓ DOBLADA AL CATALÀ. Intèrprets: José Ferrer, Zsa Zsa Gabor, Colette Marchand, Suzanne Flon. Guió: J. Huston i Anthony Veiller segons la novel·la de Pierre La Mure. FOTOGRAFIA: Oswald Morris. Música: Georges Auric. UNA PRODUCCIÓ BRITÀNICA DE JACK CLAYTON PER ROMULUS FILMS.

Molt entretinguda, estimula per endinsar-se en l’univers estètic de l’època.

“John Huston va acceptar la proposició d’adaptar a la pantalla la novel·la de Pierre La Mure que recreava la biografia de Toulouse Lautrec sempre que pogués plantejar el film a partir d’un llarg flashback que partís del llit de mort del protagonista. A la pel·lícula, aquests records del pintor impressionista provoquen un esclat de color des de l’atmosfera del Moulin Rouge, que l’artista va immortalitzar amb la seva galeria de personatges.

Filtres col-locats sobre els focus per subratllar determinats colors i la magnífica fotografia d’Oswald Morris van convertir aquest original tractament cromàtic en un dels principals al·licients de la pel·lícula. L’altre repte important consistia a trobar un actor capaç d’interpretar el personatge caracteritzat per la seva deformitat física. Huston va triar José Ferrer i l’actor es va passar bona part del rodatge caminant sobre els seus propis genolls coberts amb un calçat especial per poder donar la talla -en aquest cas real- de Toulouse Lautrec.

L’habilitat de l’artista Marcel Vertès per falsificar els dibuixos originals del pintor davant la càmera van incrementar la versemblança d’aquest film amb el qual Huston incrementava la galeria de perdedors i marginats que sovintegen a la seva filmografia.

La convincent recreació d’una atmosfera negada en alcohol i lliurada als sentiments derivats de la tensa relació amb una prostituta genera els millors moments de Moulin Rouge i compensa la fossilització d’un guió excessivament convencional.”

(“Pintor”, Esteve Riambau, diari Avui, 19 de novembre de 1997).