4. Pintura rococó
La pintura d’aquest període ha estat tradicionalment menyspreada, considerada com una manifestació menor. Només algunes figures s’han alliberat d’aquesta crítica global, sobretot Jean – Antoine Watteau.
Malgrat això, cal reconèixer en la pintura rococó alguns aspectes innovadors. En primer lloc, els pintors del segle XVIII fan els primers passos en el camí de l’emancipació de la dependència secular de l’artista respecte de l’església i el poder polític; per primer cop, la pintura no està al servei de l’estat i de la religió, sinó del gust del públic i de la mateixa creativitat del pintor. En segon lloc, la llibertat per confegir el quadre condueix a una tècnica pictòrica més lliure en la utilització dels colors, en les composicions.
La pintura rococó trenca amb el classicisme acadèmic i es decanta per la via colorista i sensual de Rubens i de l’escola Veneciana. Els formats es fan més petits, els temes més intranscendents. Apareixen la tècnica del pastel i de l’aquarel·la, per això hom preferirà les tonalitats clares.
La pintura reflecteix l’ambient de les festes, l’alegria de viure, l’amor galant i la sensualitat dels cossos femenins. Els temes seran festes i jocs, nus femenins, escenes mitològiques en les que intervenen el déus relacionats amb l’amor ( Venus, Cupido, Diana ...) ; el retrat , la pintura d’interior i el paisatge també seran temes habituals en la pintura rococó . És l’ambient mundà del galanteig, la seducció i el luxe . L’art dels sentits triomfa sobre l’art de la raó.
A França el primer gran pintor del XVIII és Jean-Antoine Watteau, gran admirador de Rubens, és l’innovador de la tècnica ( la paleta brillant, pinzellada ràpida, pintura d’efectes tàctils ) i dels temes d’escenes camperoles , festes galants. Li agrada pintar paisatges per col·locar-hi figures amb rics vestits de seda; va retratar una aristocràcia que es recreava en paisatges o teatres, sempre amb l’aparença d’una vida fàcil i regalada, amant de les festes i de les reunions. Fa gala de colors brillants als seus paisatges. Una de les seves obres més conegudes és Embarcament a Citera. Watteau és el pintor del moment, de la transitorietat: no narra una història , reflecteix un instant, potser en això rau la seva modernitat.
(vegeu el documental a internet http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21866&p_num=3
L’altre pintor representatiu del rococó francès és François Boucher, la marquesa de Pompadour, que era sinònim d’art rococó, era una gran admiradora de la seva obra , i són en els retrats d’aquesta on el pintor mostra més clarament el seu estil. A quadres com El dinar, de 1739, mostra una escena familiar amb gran mestria, usant a la seva pròpia família com a models. Aquest estil intimista contrasta amb les imatges explícites que pinta en els retrats de les odalisques, com es pot veure al Nu en repòs. La cara de la dona és la de la seva pròpia esposa (Diderot va dir que Boucher estava «prostituint a la seva donar») y, segons llegendes, les natges són les de Madame de Pompadour.
Jean-Honoré Fragonard, en les seves obres les escenes de l’amor mostren un cert gust romàntic, pintà El gronxador (imatge a la portada de la unitat didàctica).
A Anglaterra es pinten paisatges, retrats, escenes populars i de costums. Destacà Joshua Reynolds i William Hogart que seran els iniciadors de la magnífica escola de retratistes anglesos i antecendent dels grans paisagistes del XIX : Turner i Constable.
Activitats
1. Informa’t sobre la crítica que fa Diderot a l’art de Boucher i quines són les alternatives que proposa a aquest art. ¿Es van arribar a materialitzar les propostes d’aquest filòsof?
