Montserrat Abelló i Soler
Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) Una veu reconeguda i indispensable dins el panorama poètic català contemporani.
Nascuda al carrer Apodaca, número 23, va viure en diversos indrets de fora de Catalunya (Cadis, Londres, Cartagena) seguint els desplaçaments del seu pare que era enginyer naval. Passà la Guerra Civil a Barcelona ensenyant anglès i fent d’intèrpret d’alguns membres de les Brigades Internacionals. L’any 1939, en acabar la Guerra, va haver de fugir amb el seu pare a França i d’allà a Anglaterra. De Londres, on va viure l’inici de la Segona Guerra Mundial, marxaren exiliats a Xile, allà va conèixer Domènec Guansé, Joan Oliver i Pablo Neruda. Hi passà vint anys i el 1960 retornà a Barcelona.
Llegir més...
Poeta, traductora, mare, rebel, defensà el paper de la dona i del país. Inicià tardanament la seva producció literària. Caldria destacar-ne els volums Al cor de les paraules que conté l’obra poètica de 1963-2002, Vida diària (1963) Indicis d’altres moments (2002), Memòria de tu i de mi (2006), a tall d’exemple. Tradueix reconegudes autores com Sylvia Plath i Anne Sexton que li són coetànies. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2008) i el Premi Nacional de Cultura (2008) demostren, entre d’altres guardons, el reconeixement d’una poeta que se centra en el pas del temps i la força de la quotidianitat i feminitat. Va ser declarada filla predilecta de la ciutat el 2015.
L’autora revifa la seva introspecció a través de la força de la paraula directa que és capaç de traslladar una vivencialitat emotiva que té en compte la distància temporal a través dels records no exempts d’una intensitat que els fan retornar a cada instant. Montserrat Abelló usa la paraula per explicar-se. La seva lluita i fermesa és un exemple d’una llibertat individual i col·lectiva, com a dona i com a catalana.
Imatge cedida per Anna Gispert Magarolas
I DINS MEU UNA VEU EM DIU
I DINS MEU UNA VEU EM DIU
I dins meu una veu em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes
–mirades que fugen,
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.
Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.
I dins meu una veu em diu, 1990
RETORN
RETORN
Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una incansable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.
Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.
És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
soc amb vosaltres.
Vida diària, 1963, reeditada el 1981
NO HEM PARLAT DE RES
NO HEM PARLAT DE RES
No hem parlat de res,
ens hem assegut mirant-nos.
La primavera era
un espai somort
vora un estiu
que tot just començava.
No hem parlat de res.
La maduresa
dels nostres esguards
era ben plena
de paraules.
L’esfera del temps, 1998
SABER QUE HA ARRIBAT
Carrer Castaños
SABER QUE HA ARRIBAT
Saber que ha arribat
el moment
de retenir
aquest gest,
altrament efímer
perquè perduri
en el record
i així retrobis
en els mots que deixes escrits
veritats que t’eren esquives.
Més enllà del parlar concís, 2014
LA NIT ESTRELLADA
Plaça dels Infants
LA NIT ESTRELLADA
La nit estrellada
Això no m’impedeix de tenir una necessitat
terrible de - vols que hi digui - la religió.
Llavors surto a la nit a pintar les estrelles.
Vicent Van Gogh en una carta al seu germà
La ciutat no existeix
només on un arbre de cabellera negra llisca
amunt com una dona ofegada cap a un cel ardent.
La nit és silenciosa. La nit bull amb onze estrelles.
Oh nit, nit estrellada! Així és com
em vull morir.
Es mou. Són totes vives.
Fins a la lluna es reinfla en els seus grillons taronja
per empènyer criatures, com un deu, des del seu ull.
La vella serpent mai vista s’empassa les estrelles.
Oh nit, nit estrellada! Així és com
em vull morir:
dins d’aquella bèstia furient de la nit,
xuclada per aquell gran dragó, per desprendre’m
de la meva vida sense ni bandera,
ni ventre,
ni crit.
Traduït per Montserrat Abelló
Al cor de les paraules. Obra poètica, 1963-2002, 2002