Poc a poc, al fi

Va caure la nit

pels carrers de la ciutat

com una pluja silent

que anés embriagant

el soroll dels diners,

les petjades dins del fang

i els crits impotents

dels gegants.

Tots els cants,

tots els cants,

del món.

Les veus benpensants

plenes de bons sentiments,

les campanes dels convents

i els precs suplicants;

La frase d'amor

que ha de recordar l'espòs:

egoisme sant dels amants.

Tots els cants,

tots els cants

del món.

Fou, fou llavors, quan

tots els llavis ja eren muts

i el repòs dels abatuts

dut a bon resgurad,

fou, fou llavors quan

començaren a rugir,

poc a poc, al fi,

tots els planys

provocats i ignorats

pel món.