Embruix de lluna

Embruix de lluna

(Miquel Martí i Pol - Lluís Llach)

Amb la lluna d'abril

visc converses de silencis,

ella sobre el coixí,

jo en un cel d'àngels intrèpids,

i li parlo de tu,

si ho sabessis, si ens veiessis,

de tu i de l'univers

que en el fons dels teus ulls

em convida l'amor.

Quan d'esquena al Molló

la Mort baixa pel Cortiella,

sota el pont dels records

jo l'espero sense presses,

i li parlo de mi,

si ho sabessis, si ens veiessis,

quan em vol jo la prenc

i ballem lentament

per les aigües del temps.

Com l'encís diferent

d'un demà ple de força i llum,

pels camins costeruts

s'aprèn el goig de viure

ben lluny de tant neguit

que glaça els somnis i el cor;

aquí l'ombra del vent

desdibuixa el temor dels anys

i el passat és un gest

renovat per l'esperança

que escriu en l'aire net

el seu missatge d'amor.

Puja l'avi Pagès

a mig aire de la serra,

on l'espera el Treball

el seu vell amic de sempre,

i li parla de tu

si ho sabessis, si els veiessis

com se'n van somrient

pels estrets corriols

que han obert amb esforç.

La Natura m'acull

sense fer-me cap pregunta,

amb el seu dolç embruix

fa més plàcids els meus dubtes,

i li parlo de mi

si ho sabessis, si els veiessis,

i ella riu tendrament

compartint els secrets

que em llegit en el vent.

Tota veu és la veu

de la ruta que fem plegats

i el ressò persistent

de tot el que ens conforta

fa més dens l'àmbit de llum

on aprenem a estimar.

Més enllà del desig

compartit i esperat per tots

hi ha la terra i la gent

i el goig de no sentir-se

mai sol en el camí

on aprenem a estimar.