Lluny d’aquí, a l’horitzó s’estenen prats i prats
entre aiguamolls.
Mai no hi canten ocells, si hi vénen,
sota els arbres secs i buits.
Ai!, terra a la deriva, que ens llevaràs la vida
a tots!
En els camps, erms i molt salvatges, encerclats
de fil punxant,
ens sentim com dins d’una gàbia, dins la immensitat del mal.
Ai!, terra a la deriva, que ens llevaràs la vida
a tots!
So dels passos dels sentinelles, de les armes…
i del crim,
ens recordes la mort valenta dels qui van
voler fugir.
Ai!, terra a la deriva, que ens llevaràs la vida
a tots!
Però s’acosta la primavera i el bon temps
farà florir llibertat on abans hi havia crits d’angoixa i negra nit.
I ara, ja ben lliure, terra, ens fas reviure l’amor.