Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
Més poderós que el roure, més verd que el taronger,
Conserva de ses fulles l'eterna primavera,
I lluita amb les ventades que atupen la ribera,
Com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
No va la fontanella ses ombres a besar;
Mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
I li donà per terra l'esquerpa serralada,
Per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
No canta per ses branques l'ocell que encaptivam;
El crit sublim escolta de l'àquila marina,
O del voltor que puja sent l'ala gegantina
Remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
Revincla per les roques sa poderosa rel;
Té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
I, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
De les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
Per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
El cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
Per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
I sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
Llavors ell riu i canta més fort que les onades
I, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
Com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
Oh vida, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
I tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada
Com l'au dels temporals.
Font: Musixmatch
Compositors: Maria Del Mar Bonet