HAVANA DREAMIN
Sento que vénen temps d'urgències,
d'absències, de dubtes.
Sento que vénen temps d'eclipsis,
en llunes d'exili.
Sento que truquen a la porta
desitjos vells d'adolescència,
i cossos joves despullant-se
en els miralls de Dorian Gray.
Sento florir mil primaveres
en la tardor que tot ho inunda.
Vaixells que salpen dins la boira
i posen proa a la incertesa.
A fora plou amb insistència,
el tròpic té els seus rituals,
i et faig l'amor mentre em rendeixo
a aquell deliri colonial.
És la follia, és la bellesa.
És la follia, és la bellesa.
La vida viatja amb bicicleta
en el llindar de la derrota.
En el cafè de l'Anglaterra,
soneros vells dormen a l'ombra.
Pels vitralls de la finestra,
entra la lluna de puntetes.
Et beso el cos mentre et llegeixo
en un llenguatge de nuesa.
Segueix plovent damunt l'Havana
però el sol de nou entra en combat.
Qui decideix què és la riquesa?
Qui decideix què és la llibertat?