El cafè antic

Al Cafè Antic quan la cervesa

desvetlla somnis pels senzills

pugem les vinyes amb les estrelles

i fem l'amor als déus humils

Ella té uns ulls de poesia,

tu el cos de cirerer florit,

alguns festegen la Maria

mentre jo et guanyo al parxís.

Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors

mentre aquí és maig i en Sergi canta,

plora el vent i ens sagna el cor

per tant d'horror que ens separa.

Europa creix sobre els vostre morts

mercadejant sense vergonya,

però la fredor d'aquest guinyol

mai no hi serà la cafè nostre.

Al Cafè Antic el fum s'emporta

temors i angoixes nit enllà

mentre amb el ritme de les converses

roden les boles del billar.

I quan la lluna a Sant Antoni

busca el seu lloc entre els xiprers

el poble sembla que se n'adoni

que és allí dalt només per ell.

Però a Rio encara maten infants

i algú ha pagat per cada bala,

compra el seu viure el poderós

assassinant la misèria.

La nit estén el seu trist parany

sobre els "meninos" que tremolen,

rostres que escruten la foscor

cercant l'amor que enlloc troben.

Al Cafè Antic el temps reposa

i els dits no en compten el neguit

perquè les cartes damunt el marbre

fan un dibuix massa bonic.

Temps a venir quan la tendresa

de tots plegats sigui el coixí

unint els somnis amb les estrelles

recordarem el Cafè Antic.