BLOC V

ACTIVITAT 5

ACTIVITATS PER A TOTS ELS GRUPS:

5. 1 Trieu una de les següents activitats per fer-la amb el vostre grup, incloure-la a la vostra pàgina del Sites i difondre-la en Instagram:

- Escolteu la següent entrevista a Carles Monereo (UAB), autor del llibre (amb Manuel Monte), "Docentes en tránsito. Incidentes críticos en secundaria", on comparteix experiències, consells i reflexions sobre la realitat a la qual s'enfronten els docents. DESTAQUEU el que considereu més rellevant sobre aquesta realitat que presenta i les opcions que proposa.

El llibre de Carles Monereo és un manual que pretén ajudar els professors, sobretot en les situacions més complexes de la seua feina que el poden desestabilitzar emocionalment. El llibre, per tant, intenta proporcionar tota una sèrie de recursos a l'abast del professorat per tal d'evitar el conflicte amb els alumnes, els seus pares o els altres companys professors.

En primer lloc, Carles Monereo explica què vol dir ser professor hui en dia a través de la metàfora de l'actro/actriu. Així, el professor és una figura que es troba entre l'instructor i l'educador, que s'ha d'enfrontar a una realitat complexa, amb alumnes de tot tipus, famílies de diferents nivells econòmics, etc. El professor, doncs, esdevé un mixt entre un especialista en una matèria concreta i un actor o actriu, ja que de vegades ha de fer comèdia per a motivar els seus alumnes o, al contrari, fer drama (posant límits a una aula).

De vegades molts dels professors es desil·lusionen amb la seua feina, a causa de problemes de perspectiva amb els companys, d'agressions patides pels pares d'alguns alumnes o, fins i tot, pels mateixos alumnes. Tot això, però, no és responsabilitat del professor, sinó més aviat una conseqüència dels problemes del sistema educatiu d'aquest Estat. Llavors... Quin seria el millor model educatiu a seguir? Molts apunten a l'educació finlandesa. Segons l'autor, hi ha molts elements d'aquest tipus d'educació que se segueix a Finlàndia que serien aplicables a l'estat espanyol per millorar el sistema educatiu, com per exemple: hauríem de demanar als professors un molt bon expedient acadèmic i un compromís social, ja que a Finlàndia, ser professor és un premi, perquè el seu patrimoni cultural és el més important per fer funcionar bé el país, i, per això, només els millors poden encarregar-se d'educar els futurs ciutadans. Així, caldria afavorir els millors estudiants perquè siguen professors també en aquest Estat. També l'actitud dels professors de Finlàndia no és la mateixa que a aquest Estat: allí és inconcebible que un professor acabe el seu dia laboral si els seus alumnes no l'han entés, per exemple. Ara bé, la nostra realitat a l'aula és molt diversa i per això, ara per ara, hauríem de començar a ensenyar a ensenyar, ja que l'ofici de professor és com qualsevol altre i, per tant, s'ha d'ensenyar.

Per a Monereo un professor ha de saber, és clar, de la seua matèria, però també ha de tenir la capacitat de saber-se adaptar a cada context i, finalment, saber no ser rutinari, és a dir, dinamitzar i canviar. Potser a les nostres aules un dels problemes que tenim és la quantitat de continguts del currículum que, sovint, els alumnes tendeixen a oblidar. Per a l'autor, la solució al problema seria ensenyar una matèria real, aplicant els seus continguts als problemes de la vida real, tal com es demana al programa PISA, ja que la nostra funció com a ensenyants hauria de ser formar persones competents, en lloc de fer que els alumnes emmagatzemen en la seua memòria coses que no entenen.

El professor, doncs, no ha de vèncer amb la seua autoritat, sinó convèncer als alumnes que el que diu és important i valuós, cosa que només s'aconsegueix amb una autoritat moral, a través de, com havíem dit abans, fer d'actor i actriu.

5. 2. Trieu almenys una pel·lícula i un llibre sobre l'educació secundària a les aules per presentar-la a classe. Seleccioneu un fragment significatiu que mostre la metodologia que empra el professor a les classes i inserteu-lo en la vostra pàgina del Sites afegint un comentari sobre les següents qüestions:

• Hem triat La lengua de las mariposas

"Si aconseguim que una generació, una sola generació, cresca lliure a Espanya, ja ningú els podrà arrabassar mai la llibertat. Ningú no els podrà robar aquest tresor".

1. Quins obstacles troben fonamentalment els alumnes per aconseguir bones notes o per aprendre? Què proposen els professors per superar aquests obstacles?

Que no hi ha diversitat en el plantejament de les activitats o en el sistema d'avaluació. Cada alumne té un ritme diferent d'aprenentatge i moltes vegades això no es té en compte. En aquests casos, el professorat ha d'oferir una sèrie d'activitats autèntiques, és a dir, que tinguen a veure amb els interessos de l'alumnat; de la mateixa manera que les activitats han de ser variades. És a dir, hem d'oferir activitats suficientment, difícils per a l'alumnat que hi tinga és facilitat no s'aburrisca i també suficientment fàcils perquè l'alumnat que hi tinga més dificultats no es frustre, de manera que tots assolisquen els reptes que se'ls proposen.

2. Valoreu les aportacions que heu trobat i comenteu quins aspectes us semblen més o menys encertats respecte a la metodologia que emprenen aquests professors.

Fan sortides a la natura i lligen poesia a classe en veu alta, enre d'altres. Al llarg de la pel·lícula sempre queda clar l'objectiu del mestre, que és formar personetes competents i fomentar-los l'esperit crític.

3. Piqueu per veure quines són les 10 competències que haurien de complir els docents actuals i comenteu si els professors que apareixen en les pel·lícules o els textos consultats les acompleixen.

Tenint en compte l'època en què està ambientada la pel·lícula, en temps de República, el personatge de Don Gregorio compliria totes les competències excepte la d'entusiasta de les noves tecnologies.

Lectura per al Seminari:

• La teoria darrere la pràctica d’Ensenyar amb la boca tancada, de Finkel

Encara que el mètode de Finkel és eminentment pràctic (com gairebé tot a aquesta vida) té una base teòrica. Quina és aquesta base? El mateix Finkel respon a aquesta pregunta. L'autor es basa en les propostes educatives de Rousseau i Dewey. Resulta curiós com al llarg de la lectura ens adonem que tot el que diu Finkel ja ho havien dit abans els altres dos pensadors. Així, el que fa Don és recollir algunes de les seues idees prèvies per poder crear un nou mètode.

El capítol 9, que és on es concentren les idees principals del llibre, comença amb tres cites de l’Emili de Rousseau, entre les quals ens crida l'atenció la següent: «No doneu al vostre deixeble cap mena de lliçó verbal; només n’ha de rebre de l’experiència» [1]. Aquesta idea és essencial per a l'autor, ja que un professor ha de fer principalment dues coses:

1) Proporcionar experiència

2) Provocar reflexió.

Tot i això, per a Rousseau els motius de pes de l'experiència són principalment antropològics, tal com Finkel ens diu a l’inici del capítol: «Aquesta educació es basa en la certesa de Rousseau que la Natura fa a la gent bona i que la Societat la corromp.»[2] Però, amb tot, Finkel coincideix amb el filòsof a causa del paper que s'atorga a l’educador, és a dir, el paper de proporcionar experiències als seus alumnes i, a més a més, ha d’assegurar-se que aquestes experiències siguen valuoses per a la seua educació. Resumint: pot haver-hi moltes experiències que no provoquen aprenentatge, per això cal controlar quines són les experiències que rep l’alumne, i aquesta és precisament la tasca del professor, tant segons Rousseau com Finkel.

Finkel també utilitza part de la tesi deweyiana: cap idea no pot ser transmesa d’una persona a una altra. Com que aquesta explicació, encara que certa, és massa curta, requereix un desenvolupament. Per comprendre bé aquesta tesi hem d’entendre la distinció entre intel·ligència i pensament. Segons Dewey, i també Finkel, la intel·ligència sempre està present en l’ésser humà, i serveix, entre altres coses, per a satisfer les nostres necessitats bàsiques. El pensament, però, sols apareix quan hi ha un obstacle que ens impedeix satisfer les nostres necessitats[3]. L’obstacle ens obliga a pensar. D’ací s’extrau el perquè de la tesi deweyiana: si sols pensem quan apareix un obstacle, i cada obstacle és diferent per a cada ésser humà, és evident que no podrem transmetre cap pensament, ja que el pensar és un procés autònom.

D'aquesta manera, segons tot el que hem dit, deduïm que la tasca del professor no és transmetre cap pensament, sinó provocar i oferir les experiències (obstacles) que donen lloc al pensament en els seus alumnes.

Finkel segueix aquest esquema perquè el seu objectiu com a professor és augmentar la intel·ligència dels seus alumnes. Aquest augment es produeix quan el professor proporciona experiències significatives d’aprenentatge. Podem resumir el procés en el següent esquema:

1. El professor proporciona a l’alumnat una experiència que provoque pensament.

2. Açò provoca una reflexió en els alumnes, aquesta reflexió incrementa la intel·ligència (proporciona nous hàbits de pensament).

3. Aquest augment en la intel·ligència dóna com a resultat nous i millors hàbits.

4. Aquests hàbits millorats permeten a l’alumne experiències noves i més significatives del seu entorn.

Una de les propostes més interessants que fa Finkel és aconseguir aquestes experiències mitjançant els “grans llibres”. El professor, tal com diu Finkel, no només ha de proporcionar un llibre per a llegir, sinó que també ha de crear l’ambient adequat perquè els alumnes puguen reflexionar sobre l’experiència de llegir-lo. D’ací es dedueix que el llibre, encara que siga molt enriquidor, no és suficient. Sense un professor que proporcione aquesta experiència reflexiva del llibre, com a molt, serà una lectura curiosa, però res més. Per això, és curiosa (o millor dit, idíl·lica) la frase «una gran obra tendeix, per si mateixa, a provocar reflexió sobre els seus continguts»[5], ja que realment sembla que entra en contradicció amb el mètode que Finkel proposa. Si aquesta afirmació fora certa, el professor gairebé deixaria de ser necessari.

A les últimes pàgines del llibre Finkel indica que encara que molts professionals de l’educació estan d’acord en el fet que «l’educació no és un assumpte de “dir” i que et diguen» [6], són molt pocs els que donen classe sense “dir”. Aquest fet ens fa reflexionar sobre el mètode tradicional, tan aplicat encara hui en dia a l'hora d'ensenyar. Com és que continuen amb aquest mètode? Finkel exposa una sèrie de motius sobre el fracàs del “dir”, però caldria afegir que, de vegades, aquest mètode és necessari per a transmetre alguns coneixements. Potser, en el nostre futur com a ensenyants, podrem trobar un mètode intermedi entre el "dir" i el mètode de Finkel.

Experiència pròpia de l'aprenentatge significatiu:

[1] (Finkel, 2008, p.229) cite el mateix pasatge que es cita a Ensenyar amb la boca tancada.

[2] (Finkel, 2008, p.229)

[3] (Finkel, 2008, pag.233)

[4] (Finkel, 2008, pag.234)

[5] (Finkel, 2008, pag.236)

[6] (Finkel, 2008, pag.241)