Històries dels Cattúbers

Que la vida no ens coste la vida

Us presente una xicoteta part de mi. Tinc 24 anys, d'entre els quals podria dir que cinc me'ls he passat més morta que viva. Vaig tindre una infància perfecta de la qual conserve els records més bonics que una xiqueta podria tindre però, per alguna raó, alguna cosa va girar dins del meu cap arribada la meua joventut. Mai havia rebut educació emocional i en aquells moments no sabia enfrontar-me a allò que em venia damunt; solament era conscient que alguna cosa no anava bé dins meu. El meu pensament i les meues emocions no estaven funcionant de la manera a la qual estava acostumada. Els dies dolents van començar a guanyar als bons, els meus pensaments es distorsionaven i em feien tindre unes perspectives irreals de les situacions; els pensaments irracionals van començar a envair la meua ment fins que ella va començar a tindre control sobre mi. Vaig creure que jo sola podria fins que vaig veure que la meua ment m'estava controlant cada vegada més. Vaig tindre por i vaig demanar ajuda abans que fóra massa tard. Em van diagnosticar ansietat i depressió així com idees autorreferencials. Açò era nou per a mi i no entenia què passava. Solament sabia que no tenia energies ni ganes de res, que em sentia sola inclús tenint gent increïble al meu costat, que em sentia trista i buida inclús tenint-ho tot. La tristesa em va envair i res valia res. I en els meus moments de més ansietat creava davant els meus ulls imatges falses que per a mi eren certes, total per què la meua ment anava a voler portar-me la contrària?

He perdut el compte de les vegades que em vaig dir a mi mateixa que no podia més, que em rendia. Però sense saber com, vaig obtindre unes poques energies del subsòl que em van permetre demanar ajuda abans que fóra tard. Actualment, tot açò ha canviat. Ara mateixa, amb els ulls plorosos, em sent orgullosa d’haver demanat ajuda quan ho vaig necessitar. Gràcies a això, he pogut acabar Filologia Catalana i he començat el Màster Universitari en Professor/a d’Educació Secundària. Res d'açò m'ha impedit acabar allò m'he proposat, encara que sí que m'ho ha dificultat i, si em penedisc d’alguna cosa, és d’haver-me callat tant de temps, perquè m’estava arriscant a no poder estar contant açò ara. Que la vida no ens coste la vida.

Ana Tamarit

Arrisca't!

Eren les 05:30h. de la matinada del dia 15 de setembre de 2016. Em trobava sola a l’aeroport de Manises, tot i que m’acompanyaven els meus pares, jo em sentia sola davant d’aquesta situació. A les mans duia el meu passaport, un bitllet d’anada direcció Brussel·les-Zaventem i dues maletes a punt d’explotar. No havia dormit gens en tota la nit per culpa d’aquells nervis que m’envoltaven i jo sols podia pensar que la gran aventura ja havia començat.

En realitat, aquesta odissea es va iniciar molt abans, en concret quasi un any abans, quan vaig decidir que era el moment de marxar de casa. De tots els destins possibles em vaig quedar amb Leuven, una menuda ciutat belga, que semblava extreta d’un bonic conte i on podria continuar amb els meus estudis de filologia.

El que no sabia en el moment de l’elecció ni en l’aeroport era tot el que m’esperava allí: 10 mesos impossibles d’esborrar de la meua memòria. Foren 10 mesos on vaig viure en una ciutat plena de màgia i encant, on un grup de desconeguts prompte es van convertir en la meua família, on vam recórrer els millors indrets d’Europa, on vam conéixer altres cultures i idiomes, on vaig trobar a faltar la meua estimada terreta i sobretot on vaig créixer fins arribar a ser qui sóc ara.

Patricia Ortells Navarro.