Històries de La manta al coll i les TIC a l'endoll

HISTÒRIA GUILLEM

El menyspreu és el més car

Em trobe asseguda al batedor de la caseta, baix del riurau, amb el so de les cagarneres harmonitzant aquelles vistes idíl·liques a la mar. La gossa meneja la cua, vol que comencem ja la ruta, sap que hui anem a passejar una bona estona perquè m’ha vist posar-me les sabates de muntanya i els calcetins grossos, els que són ben alts. Porte doble dosi d’aigua, per a ella i per a mi. M’insisteix perquè m’alce, buba repetidament fins que li acarone el cap i és aleshores quan es posa panxa cap amunt. Eixe gest ja me’l conec. Pensava que era més curt el camí, uns quaranta minuts m’havia dit l’home i ja en portem més de cinquanta-cinc. Una de les grans virtuts que tinc és la paciència, però és que ja són més de 10 minuts de diferència. Alce la vista. La inquietud d’estar enfront del barranc, del paratge que sempre havia volgut visitar, ple d'insectes menuts voltejant les ales i causant un brunzit estrident, de sobte, em fa estar nerviosa. La humitat sobtada pels peus fa que me n’adone que estic travessant el rierol, però note que l’olor a terra mullada m’encisa. No vull apartar-me, vull sentir coses. Feia mesos que no sentia res. Bé, l'altra nit vaig sentir una punxada al cor.

La mirava fixa. Tenia les pestanyes negres, llargues. Els ulls marrons obscurs. Feia tres anys que l’observava detalladament. Cada vegada que parlava amb una professora, no podia evitar els gestos tremolosos, la respiració accelerada i els dits en contacte continu amb la goma elàstica negra. Cada dos per tres s’arreplegava els cabells, li causaven molta nosa.

Un soroll estrany em fa canviar de posició i eixir del rierol. És el tren, sembla que hi ha una via fèrria a prop. Endinsar-me dins del barranc comença a ser una tasca interessant. Més que interessant, jo diria fangosa. Anit va ploure terra roja, recorde a mon pare aquesta matinada dient, tot just mentre esmorzàvem, que havíem de netejar el cotxe.

-‘’Passa’m el pot d’olives i la tomaca en salmorra.’’

-‘’Estes t’han eixit un poc amargues, ah? Trobe que les hauries d’haver salat més.’’

-‘’Recorda no fer plans per a esta vesprada, que hem de netejar el cotxe a fons. La terra roja costa d’anar-se’n.’’

El ressentiment constant no se n’anava per molts anys que passaren. La perseverança havia decaigut i les ganes d’allunyar-se havien augmentat. Potser encara l’estimava, o potser simplement sentia recança pels instants compartits, pels records que la memòria tenaç li impedia oblidar. La vesprada que berenaren juntes ja li ho havia dit: ‘’Em fas sentir malament, com si fora inferior a tu.’’ Això hauria fet callar a qualsevol ésser de la terra, però a ella no. Ella simplement s’ho va prendre com una broma més i va continuar amb el seu egocentrisme.

Ací estic, dins del barranc. És profund, ample i àrid, sense gaire vegetació, llevat d’un romer ressec que hi ha a l’esquerra, baix de l’ombra de les vessants d’aquest paratge. No se sent ni una papallona. Al final del tot hi ha una cova. Només visualitzar-la, la gossa es llança a córrer i no puc fer una altra cosa que seguir-la.

S’avergonyia d’ella, sempre anaven a bars allunyats del barri. Deia que l’adorava, que no podia viure sense ella i totes eixes fal·làcies amoroses que els éssers humans tenen la mania d’anar dient a tort i dret, com si estigueren demanant un paquet de pipes al venedor del quiosc o unes espardenyes d’espart el dissabte al mercat. Malauradament, sabia com seduir-la psicològicament i manejar-la de la manera que li rotava.

L’eco impregna l’obscuritat, sent panteixar a la gossa. Dins de la cova s’hi troba un deu. Les ganes d’omplir-me la cantimplora van augmentant. L’aigua no para de brollar, es veu nítida. Però, què és allò que hi ha al fons de la cova? Aquell resplendor em clou els ulls.

I no se li clavava al cap com, després de tants anys suportant aquell turment psicològic, no havia tingut el valor d’enfrontar-se a la situació. I aixina i tot, el sentiment de culpabilitat havia arribat a impregnar-la.

Vaig acostant-me poc a poc i una vegada la vista s’acostuma a aquesta claredat, decidisc observar bé el meu entorn: a tot arreu hi ha roques plenes de molsa com a conseqüència de la humitat que desprenen els meus calcetins. La mateixa humitat sobtada pels peus fa que me n’adone que estic travessant el rierol. Però, la diferència recau en què aquest cop soc conscient del que suposa sentir.

Ana Ribes

Records

Pensar el feia malbé, però no podria evitar-ho. Assegut enfront de l’ordinador, es mossegava les ungles envaït per una profunda tristor. L’havia oblidat. Ja no el recordava. Lamentava no haver compartit més temps amb ella. Podia cridar-la o, fins i tot, anar a veure-la. Però ja res era el mateix. Cada vegada que ho havia intentat, les llàgrimes inundaven els seus ulls. S’obligava a no fer-ho davant d’ella.

Tot i que l’estimava molt, sabia que ella ho feia encara més. No creia en Déu, però resava cada nit per a que recuperara la memòria. O, almenys, un moment de lucidesa dintre d’un oceà d’oblit. Quan ocorria, l’agafava de les mans i li palpava el rostre per a recordar la seua cara. L’Alzheimer havia sentenciat a la seua àvia mentre ell s’estava convertit en un estrany.

ricardo sabater