Històries de lliris entre card

L'alumna frustrada

Hi havia una vegada una estudiant de primer grau de traducció que no sabia ben bé on s’havia clavat. I hi havia també un professor de francés que ningú sabia ben bé què collons feia fent classes a la universitat si no tenia ni puta idea d’ensenyar i, si m’apures, ni puta idea de francés. Ningú aprenia, i els que sabien, desaprenien el que havien aprés. Cada vegada que li sonava el despertador i anava a aquella classe a les huit del matí es sentia infinitament pessimista i sentia ràbia per haver de pagar una pasta per una assignatura com aquella, però, sobretot, sentia rabia quan es qüestionava com hòsties podia ser possible que el sistema educatiu permetera que persones així es dedicaren a la docència.

Es va cagar en el sistema educatiu. I la impotència, la puta impotència de saber que una cosa és injusta i que, com a alumna, no podia fer absolutament res per canviar-la. Va decidir que mai seria docent, que no li agradava gens. No obstant això, quan va acabar la carrera i va aprovar totes les putes assignatures de francés, va decidir que ja estava bé de lamentar-se. “L’autocompassió és una condemna”. L’alumna se’n va anar a França amb una beca a fer classes d’espanyol i, quan va tornar, va decidir continuar amb la docència. Ja no sentia impotència. Va decidir que faria tot el possible perquè cap de les seues alumnes patira la docència frustrada i casposa que ella havia patit. Al final, resulta que aquell maleït professor va ser la seua motivació per dedicar-se a ensenyar.

Cèlia Garcia Pedro

BIFURCACIÓ

P ha entrat a casa, llença la motxilla a terra i es lleva les sabates. Ho deixa tot escampat al mig de l’entrada de casa i, descalça, va directa cap a la nevera. Sempre li han dit que no ho faça, allò d’anar descalça cap a la nevera, així que P obre la nevera, descalça, i agafa un d’aquells mussos de xocolata que diuen que no engreixen, però que porta xocolata, sucre, greixos de tota mena i totes aquelles coses que se suposa que engreixen. P, encara descalça i, amb el mus de xocolata que porta totes aquelles coses que engreixen però que diuen que no engreixa, camina directa cap al sofà i engega el televisor. Després de fer zàping vagament, P deixa un d’aquells programes que diuen que són nefastos.

P es menja el mus sigil·losament, descalça, mentre veu el programa que els seus companys del màster diuen que és nefast i, quan acaba de menjar-se el mus de xocolata que hauria d’engreixar però que no ho fa, es despassa el sostenidor sense descordar-se la brusa i es col·loca bé les calcetes, que se li han encastat al cul perquè s’ha passat tot el dia asseguda a classe. Una vegada P s’ha descordat el sostenidor i s’ha redreçat les calcetes mentre el televisor encara estava endollat, descalça, tot dient-se que odia el Màster de Professora en Educació Secundària que està cursant i la seua vida d’alumna del Màster de Professora en Secundària, apareix el seu gat. El gat la saluda amb el seu ronquejar particular. Al cap de dos segons, ja dorm. Com li agradaria, a P, que ara mateix mira el seu gat, ser gat. Dormir, aixecar-se, menjar, dormir. Descansar. P odia la seua vida d’alumna del màster. Anar a classe li provoca una fam mortal, una incomoditat insostenible i, ara, mentre està estirada al sofà, descalça i amb les calcetes ben posades, desitjaria ser gat, com el seu gat que s’ha passat tot el sant dia dormint com un gat.

P, aleshores, s’adorm i somia ser gat. I l’endemà P és gat. No s’ho pot creure, que és gat. Al principi, com que P no creu que és gat, no fa res de la vida de gat, només observa: té una vista increïble, molt millor que la que tenia quan era alumna. Té unes ungles ben afilades, una llengua rasposa, un cos pelut i tot allò que fa a un gat ser gat. A més, P ha intentat parlar, però només li ha sortit un «mèu» una mica desentonat. P, que ja ha assumit que és gat, ara està contenta perquè és gat. P dorm com un gat. Dorm quasi setze hores d’una tirada i, quan es desperta, va cap a la cassoleta del menjar de gat. Al principi li fa nosa menjar pinso, però una vegada s’hi posa el troba fins i tot bo. Després de menjar pinso de gat, P torna a dormir com un gat. A mitjanit, P somia que és alumna del màster i que l’han expulsada perquè, sense donar cap explicació, no hi ha anat en tota la setmana i, com tothom sap, l’assistència és indispensable per poder cursar aquest tipus de màster. P es desperta i veu que encara és gat. Es tranquil·litza. Pensa que, és clar, si ella és gat, el seu gat deu ser alumna del Màster de Professora en Educació Secundària. P torna a dormir com un gat.

L’endemà P es desperta i veu que, efectivament, encara és gat. Menja, dorm, menja. Ronqueja. L’alumna, però, encara no ha aparegut i P s’espanta. No sabria dir quant de temps fa que és gat: Una setmana? Potser dues? A més, des que és gat no ha vist encara cap alumna del màster per la casa. P, que encara és gat, busca l’alumna desesperadament i no la troba. P comença a estar-ne tipa, de ser gat, i ara desitjaria ser alumna del màster. Al cap i a la fi, estava bé ser estudiant. Almenys era més divertit que ser gat. Ser gat és monòton. P, que és un gat que vol ser alumna del Màster de Professora en Educació Secundària, somia que és alumna. L’endemà, P encara és un gat.

Clàudia Serra