Històries de les Culumetes

Un divendres qualsevol

Paula Alemany Moncho

Sona el despertador: és divendres. Hauria d’anar a l’autoescola si vull traure’m ja d’una el teòric, però també hauria d’avançar faena de classe… Mentre pense què és el que hauria de fer i el que faré, òbric la nevera i em menge l’únic plàtan que tinc. Què dinaré hui? —el meu cap canvia d’idea directament—. No ho sé però de segur que els meus pares han preparat alguna cosa de calent. Tire la pell del plàtan al contenidor i ràpidament recorde que aquesta setmana em toca netejar la cuina. Quin fàstic! És la part del pis que més mandra em fa!

Acabe de netejar la cuina, em dutxe i me n’adone que ja s’ha fet l’hora d’anar-me’n. Ordinador, carregador de l’ordinador, funda per a l’ordinador i per al carregador de l’ordinador, les botes per a demà… —abans de tancar la maleta, repasse que ho tinc tot a punt—. I arribe a la parada de metro. Només hi ha un parell de persones i una d’elles parla amb algú al telèfon. Què li contarà? Estic acostumada a escoltar conversacions tan diverses que ja res em sorprén. Tal vegada estiga intentant posar-se en contacte amb un amic per a recuperar el carregador del mòbil després d’una nit de farra, com aquell xic del matí del 9 d’octubre que, en acabar la conversa amb l’amic, amb un castellà macarrònic volia que jo li indicara una direcció que ni ell mateix recordava del tot. Però no crec, aquest xic té els ulls ben oberts. Així que potser només està parlant amb un amic sobre què faran a la vesprada.

—Tia, i ara què faràs si està amb l’altre! —exclama el meu company d’espera de metro.

Tema amorós, el tòpic més tòpic de tots! Hauran enganyat a l’amiga? O l’amiga abans de ser enganyada també havia enganyat la seua parella?

—No passa res, podeu continuar compartint pis els tres encara que ells dos estiguen junts —afegeix.

Crec que la conversa no és com em pensava, potser l’amiga no ha enganyat ni ha estat enganyada. Mentre em formule hipòtesis arriba el metro. Hi puge i el meu company es queda esperant el següent. Ara em queda agafar el tren. Qui s’asseurà al meu costat?

Gràcies

Andrea Ruiz Garcia

Recorde el primer dia de classe. Cares noves, universitat nova, ciutat nova... Tot va canviar en un tres i no res. Arribava el moment d’estar sola, de no conèixer ningú i d’intentar socialitzar. Vaig començar el grau dues setmanes més tard que els meus companys perquè em vaig adonar que l’elecció que faig fer a selectivitat no va ser l’ideal per a mi, o almenys la forma en què jo tenia idealitzada aquella carrera... En arribar tot el món es coneixia, més o menys, però jo era la nova. No sabia què fer ni com interactuar amb la gent perquè clar, al principi tot fa vergonya. Sempre estaré agraïda a eixa gent que va fer possible la meua arribada d’una manera més amena i gràcies a elles i als estudis que m’apassionaven com podia ser la llengua i, sobretot, la literatura, fan possible que estiga on estic, que és justament on vull estar. Gràcies.

Els nervis a flor de pell

Núria Perelló Buigues

Després de molts mesos realitzant el treball TFG i posant el despertador a les 08:30 per poder acabar-ho i entregar-lo dins del termini, havia arribat l’hora de fer la meua defensa.

Era la nit d’abans i estava molt contenta perquè havia arribat el moment de tancar l’etapa que més havia desitjat, el d’anar a la universitat, ja que des de ben menuda la mestra em va avisar que mai ho aconseguiria i jo per fi ho havia aconseguit sense cap dificultat.

Amb els nervis a flor de pell, decidisc no posar-me el despertador per a estar més tranquil·la perquè la presentació era per la vesprada i tenia temps suficient per a alçar-me, repassar i pujar a València. Així doncs, em pose el pijama, bec un got d’aigua, em rente les dents i una vegada dins del llit em dic a mi mateixa: les coses hi aniran bé, tan sols has de confiar en tu!

Doncs bé, no sé les hores que havien passat però jo em vaig despertar molt contenta: repasse el mòbil, em vist, em rente la cara i vaig a la cuina a preparar-me el meu got d’aigua en llima.

Al cap d’una estona, quan sóc conscient que les persianes encara estaven baixades, entre de nou a l’habitació, llig dues vegades el text que m’havia preparat i quan comence a tenir fam, agafe la jaqueta i em dirigisc a la porta per tal de baixar al bar a esmorzar. Crec que m’ho mereixia. No obstant, era molt rar, tot estava obscur i no hi havia ni una formigueta pel carrer...

Tot hi anava bé però la sorpresa va ser quan em vaig trobar el bar tancat. Mire el rellotge i en efecte, com anava a estar obert si eres les 02:55!

Puge a casa, em pose de nou el pijama i amb molta mala llet, tanque els ulls i em pose l’alarma. El dia només havia acabat de començar. Bona nit!

Odissea per Verona

Andrea Ruiz Garcia

Arribaren a les 12. Els faltaven dues hores per a entrar a l’hotel. Tot era perfecte i ella tenia la il·lusió d’estar en el seu primer viatge de parella. Mare de déu, el primer viatge i en Verona, pot haver-hi alguna cosa millor?, pensava.

En arribar a l’hotel ell li va dir:

―T’imagines que ara la reserva de l’hotel no la trobaren?― I començà a riure com mai en la vida.

―És que eres malastruc i avant...―va afegir ella.

Hi entraren. Era un hotel que pareixia tret de les típiques pel·lícules americanes de Nadal, tot decorat i en totalitats del color daurat. Es van apropar a la recepció i ell començà a parlar en italià amb la recepcionista.

―Boungiorno, questa è la nostra prenotazione.

La recepcionista els va somriure i agafà el paper per tal de buscar la reserva i donar-los la clau de l’habitació. Ella, de sobte, es posà nerviosa i només li venia al cap el que ell li havia dit abans d’entrar a l’hotel i començà a dir-li:

―Està tardant massa...―amb veu nerviosa.

―Xaaa, és que eres una exagerada, no està tardant.―li va dir ell intentant tranquil·litzar-la.

Al moment, la recepcionista els va dir que la reserva estava cancel·lada. Com podia ser? Si ho portaven tot. Van tocar al suport tècnic i estava col·lapsat, pareixia que la fi del món havia arribat per a aquella empresa. Finalment, es van assabentar que es tractava d’una cancel·lació per un error informàtic i que no tenien on dormir aquella nit en aquella ciutat desconeguda.

Ella començà a riure per no plorar. Què anaven a fer? Començaren a buscar i buscar, i tot estava esgotat o amb uns preus desorbitats. Al final, trobaren un apartamentet allà a fer la mà, però era això o dormir baix d’un pont. No s’ho podien creure, a cap dels dos els havia passat mai res paregut.

Una vegada van deixar l’equipatge en el seu nou allotjament, van anar a pegar una volteta de nit per Verona, perquè sí, allí a les 5 ja era de nit. Abans, van decidir comprar uns bitllets per a l’autobús urbà perquè sabien que l’endemà, diumenge, no estaria obert.

Van deixar estar el tema de l’hotel i feren com si començara el viatge en aquell moment. Tot era perfecte. Diumenge es van dedicar a visitar els llocs turístics que ofereix Verona, a més a més tot estava decorat d’adorns nadalencs, només haguera faltat que nevara perquè tot fóra ideal. L’estrés del primer dia havia desaparegut, tornava la il·lusió, pensaven que aquell fet de l’hotel es quedaria en una anècdota que en un parell d’anys recordarien entre rialles.

Quan s’apropava l’hora d’anar-se’n de la ciutat, van agafar l’últim autobús urbà perquè els deixara a prop de l’estació. El viatge s’acabava i no volien tornar, volien estar de vacances sempre. Quan només quedaven tres parades per a l’estació va pujar a l’autobús un revisor. Ells estaven tranquils perquè havien comprat bitllets de sobra i a més, un conductor d’autobusos els havia dit eixe matí que, a Verona, s’hi podia viatjar tot el diumenge amb un sol bitllet (devia ser una mesura per a fomentar el transport públic), per tant, amb dos dels quatre que havien comprat n’era prou.

El revisor s’apropà a ells i els demanà els bitllets i ells li’ls donaren. El revisor va començar a parlar en italià dient que aquells bitllets no eren vàlids i que els havia de multar. Ell es posà a parlar en italià amb el revisor explicant-li el que ens havia comentat el conductor del matí i, a més, també dient-li que tenien bitllets de sobra, que no ho estaven fent per frau ni de bon tros. Però aquell revisor no els volia escoltar, només clavar-los una multa que és el que acabà fent. Sincerament, crec que estarien fent recaptació o alguna cosa perquè per a multar a unes persones que ho estaven fent bé... Quan tot pareixia que s’havia arreglat, entropessen amb una altra pedra pel camí.

Ell la mirà a ella i li va dir:

―Aquest primer viatge té una cosa bona.―amb un somriure a la cara.

―Quina?― preguntà ella.

―Que el pròxim no pot ser pitjor.

Ella va riure i li va donar la raó mentre pensava que serien la primera parella del món que no voldria tornar a xafar Verona en la seua vida.

Viatges i aventures

Ana Zanón Fullana

Això era una xica que estava enamorada dels viatges. Des de ben menudeta li encantava sortir de casa, que els seus pares agafaren el cotxe per portar-la a llocs desconeguts per a ella. Quan es va fer més major, sempre tenia la pàgina de Ryanair oberta i es coneixia totes les pàgines de comparadors de viatges en línia. El seu somni era passar-se la vida viatjant i coneixent noves cultures. Per tant, quan va tenir la oportunitat en la Universitat de fer Erasmus, no s’ho va pensar dues vegades i va escollir passar un any a Torino (Itàlia). Realment era una mica estrany, perquè ella havia estudiat Filologia Catalana i els seus companys no solien anar-se’n a estudiar fora. Va gaudir molt i va aprendre italià però quan hi va tornar se’n va adonar d’allò bo de la seua terra i va decidir convertir-se en professora de valencià per ensenyar a valorar allò que ella tot just començava a valorar i per transmetre amor per la cultura i la llengua pròpia. Encara que, l’esperit viatger no l’havia abandonada i va voler perseguir un nou somni: donar classes de català a l’estranger.

Google Sites

Report abuse