La mort

Arribe a casa, cansadíssim, però m'espera mon pare amb un suquet de rap a la taula i una abraçada que em reconforta. Seiem a dinar i posem les notícies. No les posem molt a sovint i de costum preferim el silenci o contar-nos com ha anat el dia. De fet ja no veig quasi les notícies perquè em pareixen una muntanya d'informació hipercondensada en 60 minuts que el meu cervell no és capaç de processar. Aleshores m'oblide ràpidament del brutal assassinat d'un home a la seua exparella fins que ocorre un altre. En l'informatiu apareix la notícia que ha mort el que fou el primer alcalde socialista de la ciutat de Valladolid en la transició: Tomàs Rodríguez Bolaños. Destaquen la seua tasca com a batlle de la ciutat i el seu servei públic a l'hora de fer una ciutat més oberta i democràtica: per tot això, li concedeixen la Medalla d'Or de la ciutat i el títol de fill predilecte, pòstumament. En sentir la notícia, mon pare no ho pot evitar i solta: "Sí, ara mare". Jo li pregunte i parlem del fet de per què no ho han fet quan ell estava viu. Em quede una bona estona reflexionant: només ens recordem de la gent quan està morta? Per què li hem de reconèixer a algú la seua trajectòria només quan està mort/a? Hi ha un fum d'exemples de gent que ha fet aportacions imprescindibles per a la història de la humanitat i que abans de morir no coneixia quasi ningú.

Comence a divagar i me'n vaig per un altre camí. Em pregunte també: és la mort un argument incontestable per respectar algú? Ho dic per això que es diu de "els morts deixar-los on estan", "respectar els morts" i tantes altres frases que podem encara sentir avui dia i formen part de la nostra societat. És el fet de morir una mena d'argument "deus ex machina" i, per dir-ho d'una manera religiosa, allò que expia tots els pecats? Aquesta segona pregunta em recorda a quan va morir Fraga, ministre franquista i fundador del Partit Popular, un home que va rebre un homenatge extens i infumable en totes les televisions durant una setmana sencera. Una setmana sencera d'adeu, reverències i homenatges a algú que va firmar sentències de mort fins els últims dies del franquisme.

Andreu Cano Soriano

La classe

Avui hem estat a classe i s'ha exposat una seqüència didàctica. Anava sobre l'amor, els estereotips de gènere, l'amor romàntic, tot contat d'una manera molt intel·ligent a través dels contes. En les activitats hi havia textos per a llegir que els havíem de comentar col·lectivament. Un text en concret m'ha fet por, pel llenguatge emprat, per com parlava d'una dona, com un objecte i tot el temps amb possessius i d'una manera força violenta. M'ha fet por de pensar com algú que se suposa que estima la seua parella pot arribar a matar-la. A pensar que la posseeïx i fer d'ella el que vulga. Com hem arribat fins aquest punt? Què és el que passa? O millor, què és el que ens passa als homes per arribar a fer una cosa així? La masculinitat em sembla tan fràgil, tan tòxica... I comence a pensar amb allò que després ens comenta Anna Devís: que cada vegada es pot veure una involució pel que fa a les relacions de parella i que sols s'ha de fer una volta per una classe de 4t d'ESO: els xics revisen el mòbil de les xiques, com han de vestir...

Se'ns ensenya matemàtiques, biologia, llengua, educació física, coneixement del medi, química, però la pregunta és: algú ens ensenya a estimar?

Andreu Cano Soriano

Viure

Quan ara em queixe, he de fer l'excercici i l'esforç de pensar en com era la meua vida fa un any, quan no tenia ganes de fer res. Tots hem arribat a casa algun dia i hem dit eixes frases que estan tant presents a la nostra fraseologia i al nostre vocabulari per rodar pel món: "no tinc ganes de fer res" o "em fa igual tot" Per una vegada quan ho deia, ho deia de veritat: literalment "tot em donava igual". Em sentia profundament trist, d'haver arribat a eixe punt, de sentir com no tenia ganes de fer concerts o de fer les coses que sempre m'havien agradat, de dir excuses als amics per tal de no quedar amb ells i que no veieren l'estat en què estava. No em reconeixia, però sobretot no volia que em veieren així, perquè eixe no era jo.

Heu sentit això alguna vegada? Alçar-vos i que la primera pregunta que us feu en el dia és què collons feu al món? I plantejar-vos que si no teniu res positiu a aportar, sobreu? O per què no us heu quedat dormint? Jo sí. Espere que no hageu de viure això. Em pose a pensar en una frase que va dir un professor que ha estat en boca de tots fa unes setmanes per unes poc encertades declaracions. Al marge d'això, sí que trobe que va dir alguna cosa amb sentit: va dir que la persona depressiva, per no tenir ganes, no té ganes ni de matar-se, ni de suicidar-se, que no té metes en la vida.

Que dur, però que cert a la vegada. No tenen una meta, i us dic que quan tens depressió l'únic que vols és que tot passe, que tot s'acabe: de la manera que siga (perquè això també et fa igual), però que acabe tot. Desitges tindre un comandament màgic i avançar el temps, i despertar-te d'ací 1 o "x" anys i que tot haja passat o inclús desaparèixer: en definitiva deixar de patir. Et sents mal perquè el teu estat anímic afecta a tot el que fas, i saps que ho fas pitjor, i et culpes, i et mires a l'espill i t'escopiries. Però açò no et fa ni falta, perquè des que t'alces, et faltes al respecte fins que et gites i evidentment algú que no creu en si mateix farà les coses pitjor i moltes vegades a disgust. Arribes, fins i tot, a pensar que t'ho mereixes, estar així, que alguna cosa hauràs fet mal, i que si a la gent de l'insti o de la carrera els va bé ara en la vida i a tu no, serà per alguna cosa: perquè són persones més intel·ligents, més fortes, o més hàbils que tu. Quan vaig estar al fons no trobava punts de llum, escletxes per on mirar i dir que el món era més gran del que abastaven els meus ulls i que no s'acabava ahí. A vegades necessites que algú et done un cop de mà, que t'ajude a eixir-te'n, algú que et faça tornar a creure, a creure't. Algú que et faça entendre que tots ens caiem i que no hi ha problema amb això. Moltes vegades sentia com que estava dins d'un pou d'arena que em tragava cada vegada més cada cop que intentava eixir. Quan ixes, és com si tornares a nàixer. Sobretot per l'esforç energètic que suposa i perquè algú com jo, escèptic per naturalesa, no pensava que en sortiria mai: m'angoixava que altres persones em digueren el que havia de fer, o que no s'ho prengueren seriosament. "Crida a un amic", "no passa res", "tots tenim dies roïns". Diverses maneres d'invisibilitzar una cosa tan greu com una malaltia. A vegades només necessites que algú t'escolte, et comprenga, es fique en la teua pell: algú que s'aprope a tu des de l'empatia i et mire tal com eres. Poc a poc, eixa persona va anar elaborant un mapa, amb trossets de la meua identitat, que jo vaig anar juntant per tornar a ser, a sentir-me jo: em va fer veure que això anava a estar sempre ahi, i que només havia de fer una volta per tal de veure que és el que pensava la gent més propera a mi. En tota,l isqueren més de tres fulls a mà plens d'anècdotes, adjectius, qualitats i destreses que jo posseïa. Crec que ha sigut una de les coses més enriquidores i gratificants que he fet mai.

M'emocione ara escrivint aquestes paraules i m'alegre d'haver escollit la vida amb tots els seus camins.

I no puc estar més agraït, a tota la gent que m'ha ajudat a eixir del pou, a estimar-me a mi mateix, a ser capaç d'alçar-me per continuar. A la gent que em traieu un somriure i feu que cada dia vaja amb una il·lusió al màster semblant a la que tenia de xiquet quan anava al teatre, a que em pregunte: "què em trobaré hui"?

Eixa pregunta em defineix ara: vull estar obert a l’experiència i viure. Viure fins que em farte: fotre'm la vida d'un glop.

Andreu Cano Soriano

Un dia de pluja

Hui plovia també. Estem tenint una tardor plena d'aigua i en molts punts del País Valencià hi ha hagut inundacions, talls de carreteres, danys econòmics i humans en algun cas. La meitat de classe estava buida. No contaven l'assistència hui i ens hem quedat un grup que no fèiem ni la vintena. Pot parèixer una tonteria, però les energies eren distintes hui. Donava gust estar a classe i, per un moment, ens hem oblidat de les seqüències, l'informe o el sursumcorda. Hi havia una comunicació vertaderament bidireccional i per fi alguna gent ha pogut expressar el sentir general: l'estrés que tenim per la quantitat de feina, el poc temps, la impossibilitat de reunir-nos els que formem els grups... Hem participat d'una discussió oberta sobre fer la feina a classe en lloc de a casa, per a així també alleugerir la càrrega de treball, excessiva al nostre parer, i més tenint en compte que molta gent treballa. A classe de Raffi el meu grup i jo hem fet el feedbaking de la classe anterior i la presentació d'un recurs web (enllullat.cat). Ha anat realment bé, puc estar molt content de les meues companyes, és per a estar-ho. En la presentació, Raquel ha dubtat un moment quan parlava, i ha soltat un "estic nerviosa" amb una riseta. Jo li he dit "no passa res" amb un somriure i ha continuant endavant: no té raons per a dubtar de si mateixa. Les coses que diu tenen trellat, crec que no ha d'estar nerviosa. Li falta creure's-ho a ella. Crec que ho aconseguirà. En classe de Raffi ens hem rist molt. A Raffi se li'n va l'olla i diu mots inventats o solta barbaritats que ens provoquen una rialla instantània: sempre té un tuttifruti (com diu ell) de bromes a l'abast molt extens, i quan no em reia per ell, ho feia per veure Maria (i la seua risa, que és molt contagiosa), o Antonio, que estava en la taula d'en front, ofegant-se i tapant-se la cara amb les mans. El millor ha sigut quan hem eixit de classe de Raffi per acabar el dia. Un dilluns acabant a les 19.00 h... No m'ho podia creure.

El cotxe

Isc de classe, totes hem fugit i em quede en la porta esperant amb Anna, per vore què faig, perquè son les 19:00 h. Em crida I., em proposa arreplegar-me i anar-nos a sopar amb C. Jo li dic que, com que estic prop de sa casa, millor vaig caminant i ens n'anem des de sa casa. Així també done un passeig i xarre un poquet amb Anna, que va en la mateixa direcció. Quan estic en el portal de fora de casa de I., me n'adone que he fet un passeig absurd i innecessari: avui havia vingut en cotxe al màster! Sense voler i en mig del carrer se m'escapa en veu alta: Qué cagada compañero! Però m'ho prenc a risa i m'ha encantat el passeig: si fora menys despistat no haguera pogut disfrutar d'eixe passeig, d'eixa conversa. Quan estic a casa de I. li conte la situació, riu i tots dos anem cap al meu cotxe i a sopar amb C. ,que feia molt de temps que no ens vèiem els tres. Sopem sushi fins a fartar-nos i ens contem com va la vida, els treballs, com ens sentim.

I. comenta en veu alta: "a Andreu li han donat corda hui". El missatge que subjau a açò és el següent: "has estat massa temps callat i això ens preocupava molt a tots". Seguidament, em mira als ulls i em diu que s'alegra de veure'm així, de veure l'Andreu de sempre. Em reconforta que em diga això. Ha passat molt de temps des que no quedàvem els tres i hi havia moltes coses de què parlar. Jo, ingenu, pensava que "el tema" no anava a eixir, però si I., C. i jo no ens veiem és perquè C. no volia anar a casa de I.

Seguidament I. pregunta que si C. no es troba a gust a sa casa per la seua parella. C. respon afirmativament. Les coses que han evitat durant mesos i mesos han eixit per fi a la llum i jo no sabia on ficar-me, he començat a mirar a una altra banda i a trencar els paperets en els quals els bastonets de fusta estaven embolcallats: a doblar-los, enrotllar-los, desfer-los i després trencar-los. M'hi he dedicat a consciència i he fet que fora un procés llarg per tal de no haver de parlar. Aquest és un tema que I. i C. havien de parlar. A C. no li agrada la parella de I. i seguidament li conta que es va sentir molt mal un dia que va anar a dinar a casa de I. pel tracte que va rebre i per alguns gestos que va tindre J.(la parella de I).

Es produeix seguidament un llarg silenci que ningú semblava saber com trencar. I. està afectada, sabia que alguna cosa passava, però no s'ho esperava... no sap molt bé com gestionar la situació. Jo, em dedique a escoltar com C. comenta una per una les situacions en les quals no s'ha sentit bé estant en casa de I. i me n'adone que en són moltes. Li explica a I. que no volia fer-li mal i I. diu que li agradaria que li contés eixes coses perquè la nostra opinió li importa. Acabem de sopar, però el tema de conversa no s'ha acabat encara, i I. proposa d'eixir fora per a fumar i continuar xarrant... Anem on I. té el cotxe aparcat i continuem xarrant dins del cotxe. Me n'adone que s'ha obert la caixa de Pandora: C. i jo li contem a I. moltes coses que hem vist i hem sentit des de la nostra perspectiva i que fa temps que veiem que no és la mateixa persona i que s'ha tancat molt. Per un moment, em sap mal, crec que li hem contat massa coses a I. i pot ser no estiguera preparada i necessite un bon temps per a digerir-les. Posteriorment li hem expressat que necessitem vore la I. de sempre. I. ha cedit, s'ha ensorrat, i amb un profund pesar ha dit: "no sé on ha quedat, eixa I..."

Andreu Cano Soriano

L'esmorzar

Avui, com cada dilluns, hem anat a esmorzar al Casino de Godella. És tradició entre els becaris del treball anar a fer-se l'esmorzar allà. Ens fiquem a menjar i a xarrar pels colzes i acabem parlant de família. C. diu que sa mare el va tindre als 16 anys. Poc després d'això, s'ha fet un rigorós silenci que ha trencat Sara intervenint per afegir que la seua mare no va tindre adolescència, que "ja havia passat a ser dona amb 16 anys". Quan ho ha dit, m'he quedat pensant una llarga estona la frase: "Ser dona", "16 anys"... A sovint critiquem altres cultures o altres llengües per ser masclistes. . No obstant, mai mirem a casa nostra. Semblaria com un mecanisme aprés per exculpar-nos i sentir-nos millor. La meua ment es posa a fer connexions i engegue la gran màquina del pensament. I em sembla inevitable fer-me preguntes: és necessari per "ser dona" tindre fills? I si una dona decideix no tindre'n? Per què associem sempre "ser dona" amb maternitat?. Potser, Sara no volia dir tot això i segur que no era més que un comentari, però el significat que subjau a la frase és ben clar, i el sentit d'aquesta frase continua sent el mateix que si s'hagués dit fa 50 o 100 anys.

Què significa fer-se "una dona"?, es naix dona? o una se'n fa amb el temps? és que només hi ha una manera de ser-ho? Semblaria el fet de ser mare com el fet de matar el lleó per als massais: una prova necessària en aquest cas, per a "ser un home": Per descomptat, l'exemple és una mica absurd, perquè en la societat massai, a diferència de la nostra, tenen un respecte ancestral pels animals, i no cacen per diversió, com el nostre rei emèrit: ho fan perquè els lleons es mengen el ramat, i el ramat són dels seus, són considerats família. A banda, eixa tradició s'ha perdut, ja que els lleons són considerats una espècie protegida. Desgraciadament, moltes dones han d'escoltar això de que "se'ls va a passar l'arròs". El masclisme també existeix en el llenguatge i ho empastra tot. Moltes són jutjades per les seues decisions en la seua vida personal i sobretot si decideixen no tindre fills. Per a mi, cadascú te la seua forma de ser feliç i això no el fa pitjor o millor persona.

L'esmorzar 2

Avui no he anat al casino de Godella a esmorzar, com faig els dilluns. La resta de la setmana vaig a comprar l'esmorzar a una fruiteria ecològica que hi ha prop del carrer de l'Ajuntament. He comprat unes quantes mandarines, 2 plàtans i 3 pomes. Sempre compre perquè em sobre, així després tinc per a berenar en la facultat. He anat a esmorzar al parc de serveis socials amb un dels informàtics amb el qual em duc molt bé i que de costum em conta com va el món, les notícies i l'actualitat, perquè jo no veig les notícies. Ell, per dir-ho així, és com el meu "griot" particular: em posa al dia del que passa al món. Hem parlat del treball, i de les nostres vides. Sense saber com hem acabant parlant de sexe, de parelles, etc.

Li he preguntat si al seu país (Hondures), abans de vindre's ací, tenia parella. Després li he preguntat si era xica. Davant aquesta segona pregunta ha canviat la cara i fa un gest d'estranyesa: no se li pot escapar un: "hombre, pues claro". Sembla que l'he ofés, sembla que he obert la caixa de trons i he ferit la seua tan dissimulada masculinitat (ho dic perquè en el cas de l'altre company de treball no és gens dissimulada i, de fet, ha realitzat més d'un comentari molt inapropiat i masclista que a mi m'ha donat molt de fàstic). Li ho dic, que jo ho pregunte no per que supose res, sinó més bé pel contrari: perquè vull acostumar-me a no donar per fet una cosa com és la orientació sexual d'una persona. Ell ha continuat justificant-se, deient que tal volta ho he dit per que com ell parla poc, o és "tímid" i em conta que ja li ha passat alguna volta que li han preguntat el mateix. Jo li he dit que és una cosa personal i que no tenia perquè saber-la, i per això li he preguntat. Em pareixeria simple, ignorant i racista caure en el tòpic de "són d'una altra cultura i allà hi ha molta homofòbia": ací he tingut la mateixa situació amb gent d'ací i estic segur de que algú dels que em llegiu aquesta situació vos sona.

Tot açò em fa reflexionar molt: encara ens queda molt per construir societats igualitàries, educades en el respecte a la diversitat. Hi ha molta aversió cap al col·lectiu LGTBI que fa que aquestes persones en edat escolar quan pateixen bullying, tinguen fins a 4 voltes més quant a probabilitats de suïcidar-se. Segueixen produint-se agressions masclistes i lgtbfòbiques en ciutats modernes, europees i que són els paradigmes de l'educació... Què està passant? Hi ha molts rastres de masclisme, racisme i lgtbfòbia a la nostra cultura i al llenguatge que cal lluitar per corregir i, a ser possible, eliminar-los de manera definitiva.

Són nous temps i hi ha més informació, però encara ens queda molt per aprendre, sobretot als homes.