2.1. Un currículum integrat

Activitat 1

Lectura dels següents textos:

• RUIZ BIKANDI, Uri (2006): “La reflexió interlingüística: ajudar a pensar en/amb/sobre tres llengües”, monografia Diversitat de llengües a l’aula, Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 38, p. 51-66. Barcelona: Graó. (1)
• PASCUAL GRANELL, Vicent (2006): “Tractament de les llengües dins el model d’educació plurilingüe i pluricultural”, El tractament de les llengües en un model d'educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. València: Generalitat Valenciana - Conselleria de Cultura, Educació i Esport (Suport a l'ensenyament en valencià; 15). (2)

Després de la lectura feu una reflexió sobre el tractament de les llengües a l’ensenyament.

(1) En síntesi, podem dir que l'autor defensa la planificació conjunta dels programes de les tres llengües que s'ensenyen al sistema educatiu, tot trencant amb una tendència aïllacionista originada en el model bilingüe que s'ha anat estenent després, fins i tot amb la incorporació de l'anglés.

Pensem que, efectivament, un ensenyament de les llengües en compartiments estancs suposa desaprofitar els avantatges que permetria la seua interrelació durant l'aprenentatge. Aquest sistema, segons explica l'autor, seria comparatiu i permetria a l'alumne identificar els aspectes similars i diferencials de les regles i el funcionament de les diverses llengües que aprèn.

L'autor adopta un plantejament molt realista, en reconèixer que hi ha una llengua, la materna o L1, que actuarà com a referència en la ment del parlant de cara aprendre les altres. A més, els docents, com a mètode pedagògic, poden emfasitzar en aquells aspectes distints i irregulars de les altres llengües per facilitar-ne l'aprenentatge. Es tracta, al nostre entendre, d'un sistema en el qual l'estudiant estableix connexions entre les estructures, funcions i regles de les diverses llengües i manté una actitud reflexiva o indagatòria: revisa el seu propi coneixement.

Quan llegim l'article, ens ve al cap la idea de sinergia. Podem descriure aquest tipus d'ensenyament de les llengües com una mena de sinergia? És en definitiva una forma d'optimització, ja que aprofitem les seues semblances i copsem les seues diferències per aprendre-les? L'autor ens recorda que les llengües responen a les mateixes necessitats humanes de comunicació i uns mecanismes bàsics comuns. Per això, la comparació interlingüística com a estratègia d'aprenentatge és una camí a recórrer i l'autor posa exemples concrets de com fer-ho. Nosaltres, posats a trobar algun risc al plantejament d'Uri Ruiz, recordem que el mètode basat en un aprenentatge reflexiu hauria de prioritzar les funcions comunicatives de les llengües. Això no vol dir menystenir els aspectes formals, sinó advertir que podria ser excessiu que l'estudiant hagués de connectar totes les normes comunes i diferenciadores de tres o quatre llengües. No podem caure novament en la teranyina de tres normatives interconnectades i descontextualitzades, com tampoc sembla que l'autor ho pretenga. No obstant això, el repte d'aconseguir un ensenyament interlingüístic i basat en la funció comunicativa, en l'ús, sembla factible, però exigeix una cooperació estreta entre els ensenyants de les diverses llengües als centres educatius per planificar aquest model de forma pràctica i efectiva i amb criteris comuns.

(2) L’article de Vicent Pasqual Granell, resumit per Alícia Martí, parla de tres qüestions: de la unificació de criteris, de la diversificació de tractaments i de l’organització coordinada. En el primer cas, no crec que el model gramatical siga un gran entrebanc, quan les diferències entre l’estàndard valencià i el català tenen diferències mínimes. En tot cas, des del meu punt de vista, és una qüestió de puritanisme lingüístic, que pot crear confusió en els aprenents si és massa allunyat del model de llengua que tenen al seu voltant. Per tant, a classe, almenys durant les primeres etapes del cicle educatiu, haurien d’aprendre un model de llengua que reconeguen en el seu entorn. Això no obstant, a mesura que apugen de nivell educatiu també haurien d’aprendre altres model més cultes.

Pel que fa a la diversificació de tractaments, quan l’alumnat té problemes cognitius, la qüestió va en la línia que acabe d’expressar. Cal donar prioritat a la llengua de l’entorn, però sense bandejar la L2, que de manera sistemàtica ha d’introduir en el seu aprenentatge fins al punt que aquesta siga superior en hores a la L1. En el context valencià, el castellà, que té una forta presència social, l’idoni és que l’educació el pose en un segon terme perquè el factor sociocultural anivella la seua absència durant l’aprenentatge, bé tinga l’aprenent problemes cognitius o bé siga nouvingut. Finalment, la proposta de Granell d’incloure la L3 als quatre anys és bona, però cal tenir en compte que la base en L1 i L2 és forta. Des del punt de vista social i polític, no hi hauria arguments per debatre aquest sistema, perquè tracta les llengües de manera igual. Una altra qüestió és com els tres programes (PEV, PIP, PEL) s’apliquen als centres.