Les amigues

Tot comença una calorosa nit d’estiu als carrers estrets d’una xicoteta localitat, quan tres joves coincideixen a la cantoda de la Plaça Major mentre la gent balla i canta, festejant les festes populars. De sobte, ensopeguen les tres i es posen a riure, com si es conegueren des de feia anys, una d’elles els proposa anar a menjar algun dolç per plenar l’estòmag i continuar coneixent-se, les altres dues accepten la proposta.

Aquesta nit transcorre molt ràpidament, apareixent la matinada poques hores després, les noies es despedeixen amb ganes de veure’s més vegades. En les pròximes setmanes a través dels telèfons es posen en contacte per tornar a quedar i recordar les anècdotes d’aquella nit. Des d’aquest moment, comparteixen: rialles, plors, nits de festa, situacions surrealistes i el més important una fidel amistat que no s’expressa amb paraules sinó en fets.

En el pas dels anys es conforma una amistat que no es trenca, encara que la distància i els contratemps les separe, perquè es donen compte que havien descobert a persones amb mentalitats distintes però alhora similars a les seues, les quals amb una mirada ho endevinen tot.

I així és, qui ho pensaria que tres amigues que es conegueren una nit, formarien una vida juntes.

Antonio Cànoves Momparler

L’harmonia Musical

De vegades els èssers humans sentim connexions indescriptibles amb persones, fenòmens o llocs. Això és el que em va ocorre farà aproximadament 15 anys, quan un calorós mes de setembre els meus pares decideixen apuntar-me a l’escola de música del meu poble amb l’objectiu d’aprendre a tocar un instrument.

En aquest moment, em veig en una cruïlla de pensaments ja que tenia al davant un extens ventall d’instruments i no sabia quin de tots satisfaria millor els meus desitjos musicals. Per tant, vaig començar a provar la varietat que tenia a l’abast; primer, la percussió, després, el vent metall, a continuació la corda i per últim, el vent fusta.

De sobte, em posen a les mans un instrument allargat, amb molts forats i claus i una embocadura amb forma de bec d’ànec per fer-la sonar, amb la qual s’havia d’utilitzar una canyeta de fusta.

Jo em vaig quedar pensant?

- Quina forma més rara que té.

- I açò com es farà sonar?

- I no és molt gran per a mi?

Però, el meu interior era convuls ja que em transmetia un sentiment d’estima musical que no havia sentit amb la resta d’instruments. Això, va provocar que em decidira per aquest sense tindre la convicció certa que seria la desició correcta.

Amb el pas dels anys, no m’arrepenteix d’aquesta elecció ja que el saxo m’ha descobert un món de camins per conèixer llocs, paisatges, obres musicals i gent, que n’estic segur que no haguera conegut. Per tant, a través de la música he construït el meu propi món, que no serà perfecte, peró és el que m’agrada a mi.

Antonio Cànoves Momparler

VISITA A L’EXILI

El dimecres de la setmana passada no va ser un dia qualsevol en la vida d’un estudiant de màster. El matí d’aquell dia no l’anava a passar a València, com solia fer, sinó que la meua companya de classe Lourdes m’arreplegaria amb el cotxe per anar a Sueca, on ens trobaríem amb Patri per entrevistar Manuel Baixauli. Evidentment, no som periodistes d’À punt i tampoc treballem pel programa Plaer de ma vida. La finalitat de l’encontre amb l’escriptor és que ens parle d’ell, de Fuster i de la seua obra L’Home Manuscrit per al treball de la ruta literària.

Després de carregar energia amb un bon esmorzar, ens vam dirigir cap a l’Exili, l’estudi de Baixauli. Per si no el coneixeu, a més de ser escriptor també es dedica a donar classes de pintura a l’escola d’art de Sueca i pinta quadres a aquest lloc. Aquest local pareix un pis normal i corrent abans d’entrar, és a dir, des de baix i ja dins l’escala. Però tot el contrari, en el moment d’entrar ens vam adonar que aquell indret estava impregnat d’art per tots els racons. Algunes parets hagueren pogut passar com les d’una sala d’exposicions, malgrat que l’artista ens expressara que els quadres no estaven acabats.

Em vaig emportar una impressió molt gratificant, com submergit en un bany de cultura. No havia estat mai a un estudi d’un pintor i aquell lloc estava ambientat per crear. Gaudíem d’escoltar música clàssica de fons i de buscar pels racons pintures amagades, dibuixos peculiars, fotos d’altres pintors sublims i frases de persones il·lustres de l’art. Vam poder contemplar el lloc on escriu els seus llibres. No calia que ho diguera, però aquell lloc tan màgic i tan seu era l’oasi d’inspiració per posar-se mans a l’obra i crear.

Parlant d’inspiració, en l’entrevista li vam preguntar quin lloc de Sueca li n’aportava més. Ell ens va comentar que el cementeri per la tranquil·litat que allí s’hi respira. No s’enganyava. Nosaltres motivats per la curiositat ens vam desplaçar fins allí, on vam romandre una estona davant la tomba de Joan Fuster.

Aquest va ser l’últim destí a Sueca, no ens podíem despistar si no volíem fer tard a classe, així que vam emprendre el camí cap al Cap i Casal on ens vam cruspir un bon dinar a un bar casolà i de seguida cap a classe. Tornada a la rutina.

Joan Boscà Monzó