BLOC II.

El currículum de Llengua i Literatura en Secundària: ESO i Batxillerat

2.1. Un currículum integrat

ACTIVITAT 1

Lectura dels següents textos:

• RUIZ BIKANDI, Uri (2006): “La reflexió interlingüística: ajudar a pensar en/amb/sobre tres llengües”, monografia Diversitat de llengües a l’aula, Articles de Didàctica de la Llengua i de la Literatura, núm. 38, p. 51-66. Barcelona: Graó.
• PASCUAL GRANELL, Vicent (2006): “Tractament de les llengües dins el model d’educació plurilingüe i pluricultural”, El tractament de les llengües en un model d'educació plurilingüe per al sistema educatiu valencià. València: Generalitat Valenciana - Conselleria de Cultura, Educació i Esport (Suport a l'ensenyament en valencià; 15).

Després de la lectura feu una reflexió sobre el tractament de les llengües a l’ensenyament.

Reflexió

Lectura i reflexió sobre el tractament de les llengües a l’ensenyament a partir dels articles “El tractament de les llengües en un model d'educació. plurilingüe per al sistema educatiu valencià”, de Ruiz Bikandi i “La reflexió interlingüística: ajuda a pensar en/amb/sobre tres llengües”, de Pascual Granell.

En primer lloc, cal dir que el tractament de les llengües a l’ensenyament és una qüestió molt important, per què l’aprenentatge i la consolidació d’una llengua per part de l’alumne depén directament de com li l’ensenyen. Es tracta, per tant, d’una activitat prou complexa en què, com més aviat afirma Pascual Granell, han de confluir tres processos fonamentals que s’han de tindre en compte a l’hora de treballar i ensenyar una llengua: la unificació de criteris, la diversificació dels tractaments i l’organització de les llengües.

Pel que fa a la primera, direm que és molt important que els professors que ensenyen les diferents llengües (L1, L2 i L3) tinguen com a base uns criteris comuns tant al currículum, com als materials i a la seua actuació a classe; perquè, com afirma Ruiz Bikandi, la unitat en la programació i la posada en comú de les qüestions més problemàtiques per als alumnes, els permet que puguen resoldre-les en totes les llengües i les assolen amb major efectivitat.

D’acord amb Pascual G., és necessària la unificació del model gramatical i textual, així com en la terminologia, ja que com afirma Ruiz quan l’alumne contrasta les llengües i les compara amb la seua materna, utilitzant-la com a guia, li resulta més senzill l’aprenentatge de les altres i assimila més ràpidament la forma, el significat i la funció d’aquestes. A més a més, com continua dient Pascual G., el metallenguatge garanteix la competència en la interpretació, construcció oral i escrita, correcció lingüística i la propietat en l’expressió, especialment en valencià, que és una llengua minoritzada i que cada vegada més s’està llevant dels col·legis i instituts.

No obstant això, cal tindre en compte el segon dels processos, que tracta la diversificació dels tractaments i és que, encara que siga fonamental la unificació en l’ensenyament de les llengües, també s’ha de saber diferenciar les característiques pròpies de cadascuna, així com les maneres correctes que s’han de prendre per tal de fer un bon aprenentatge. I açò, com bé comenta Pascual G., ve molt influït per diversos factors que s’han de conéixer abans d’ensenyar una llengua: el nivell sociocultural de les famílies, les facilitats o dificultats en l’aprenentatge, els estils d’aprenentatge, l’edat dels aprenents, les seues competències lingüístiques, les experiències culturals que tenen, els possibles retards o dificultats mentals en l’adquisició i l’aprenentatge, etc.

És clar que no es pot començar a ensenyar una llengua sense tindre en compte tots aquests factors, ja que són plenament condicionats en l’aprenentatge dels alumnes i s’ha de procedir adequadament per tal d’ensenyar de forma pràctica i aconseguir l’assoliment efectiu de l’alumne sobre les llengües. Per això, com diu Ruiz B., cal partir dels coneixements de l’alumne i fer-lo reflexionar amb activitats adequades que li permeten superar les seues capacitats i resoldre problemes cada vegada més complexos.

D’altra banda, troben que és necessari que es done el tercer dels processos que desenvolupa Pascual G., que és l’organització de les llengües, i consisteix a prioritzar l’ensenyament de les llengües minoritàries. Aquest és el cas del valencià que se suposa que és una llengua cooficial amb el castellà, però es proposa en molts col·legis i instituts com una llengua voluntària i es lleva de les aules com a llengua oficial, el que provoca que aquesta siga una llengua minoritzada i es trobe en constant lluita amb el castellà, fet que no hauria d’existir.

Finalment, després de veure i extraure totes les reflexions basades en els articles de Ruiz B. i Pascual G., caldria dir, en primer lloc, que tractar una llengua comporta un ensenyament i un aprenentatge prou complexos en què cal tindre en compte els diferents factors relatius tant amb les llengües com amb els que l’aprenen per tal d’aconseguir la seua consolidació de la manera més efectiva possible, sempre partint de l’L1, considerada base fonamental per a l’aprenentatge de la resta.

Però, a més a més, podem veure que la situació actual del valencià i el seu tractament als col·legis i instituts són prou deplorables, tenint en compte que és una llengua cooficial i que s’ha convertit en una llengua minoritària, a banda de la llei que diu: «els alumnes han de tindre la capacitat d’utilitzar oralment i per escrit el valencià en igualtat amb el castellà» (LUEV, Art. 19é), fet que no és real des de fa ja molts anys.