Històries d'Acció Literària

La culpa és del postureig

19 de novembre del 2018

Són les dues menys sis, em dirigisc a l'estació del poble per agafar el tren que em portarà a València i, mentre camine, escolte música. M'adone que les darreres setmanes, entre unes coses i altres, només escolte Queen i me'n recorde de la meua infantesa: els viatgets amunt i avall al cotxe amb mon pare, que sempre tenia a mà algun disc mític. Automàticament, pense que el gust musical l'he heretat de mon pare. Ma mare sempre ha sigut més de música electrònica i de posar la ràdio, un costum que, per cert, també he heretat. Avance mirant al terra, no per falta d'autoestima, sinó perquè plou i no vull caure un bac i fer-me mal, que ja porte una setmana sense anar a córrer per culpa del mal oratge i no vull passar-me un mes amb crosses per atrotinada. Creue un pas de vianants, salude la mare d'una amiga i passe a la vorera que discorre per davant de l'escola: dels arbres han caigut desenes de fulles. La tardor. Immediatament, Instagram em crida. Sense pensar-ho dues vegades, pare en sec, active la càmera del mòbil i fotografie l'heterocromia de la tardor acompanyada d'una cameta meua. Ràpidament, aplique un filtre que intensifica els colors encara més i, orgullosa del gran favor que faig al món amb aquesta aportació, seguisc el meu camí. Ja que tinc el mòbil a la mà, aprofite per revisar les publicacions d'Instagram i m'adone que no sóc la primera que s'ha fixat en la bellesa de les fulles. Que poc original... De sobte, per anar mirant el mòbil, introduisc tot el peu esquerre en un bassal que em mulla un bon tros de cama. No fa un fred hivernal, però em gele perquè fa vent i eixe vent, de colp i volta, em gira el paraigües, que després de la sacsejada ja no aconsegueix tornar a ser el mateix. Arribe a l'estació del poble estressada, banyada, gelada, amb el paraigües mig trencat i pensant en la meua falta d'originalitat fotogràfica. Un altre pensament sorgeix de colp: l'alerta roja. No sembla que a València vaja a ploure molt més que ací, però tinc por que m'agafe una tronada en aquestes condicions. Asseguda al tren, reflexione preocupada sobre el refredat que arrossegue des del cap de setmana: està clar, només pot anar a pitjor. Decidisc aprofitar el temps de viatge per fer alguna cosa útil, tinc molta faena endarrerida del màster i hauria de pensar en la Ruta literària, les seqüències didàctiques, l'informe de Psicologia... En quin moment se m'ha capgirat el dia? Tota angoixada i malhumorada, torne a obrir Instagram. La culpa és del postureig.

Marta Jiménez Rovira

El tren de les catorze i vint-i-tres

Després d'una espera de més de cinquanta minuts, em trobava asseguda en un banc de l'estació del Nord esperant que a la pantalla apareguera un tren en direcció a Xàtiva, Moixent o l'Alcúdia de Crespins. Les vagues ferroviàries em tenien farta. Tot i que entenia les necessitats del personal i els motius que portaven aquelles persones a manifestar-se, no podia evitar pensar de manera egoista que ja podria estar a casa amb el braser encès i un bon plat de cigrons a la taula.

Entre ullada i ullada a la pantalla, m'entretenia observant les anades i tornades de la resta d'usuaris de RENFE que, com jo, feien temps fins que arribara un tren. Mentre la monòtona veu femenina que fa els avisos a l’estació repetia una i altra vegada els trens cancel·lats i els trens que vindrien amb retard, em fixava en les expressions de les cares i els gestos de la gent. Una anciana impacient rascava amb l'ungla el relleu de la seua bossa d'imitació de pell de cocodril. Un universitari, suposició que vaig fer basant-me en la motxilla del Voluntariat Lingüístic de la Universitat de València que portava a l'esquena, fet una fúria, enviava àudios de WhatsApp als seus companys, queixant-se del deplorable estat del transport públic al País Valencià. Una jove seriosa vestida molt formalment aixecava el braç esquerre cada quinze segons per mirar el rellotge i, posteriorment, deixava anar un bufit mentre feia que no amb el cap, com indignada. Un home baixet i gros amb aspecte còmic es passava un maletí negre molt lluent d'una mà a l'altra amb la mirada perduda, mentre movia un peu com si tractara d’apagar un cigarret. Un xiquet amb unes ulleres de pasta que li ampliaven els ulls de forma exagerada examinava minuciosament el sostre de l'estació agafat de la mà de sa mare, que es rosegava els padrastres del dit índex de la mà dreta amb cara de preocupació.

Quasi un centenar de persones amb les seues vides i els seus destins. “Destins”, no és casualitat que aquesta paraula tinga més d’un sentit. Em preguntava on es devia dirigir cadascuna d’aquestes persones i què els devia deparar el futur allà on anaren. Aleshores, em vaig fixar en una jove molt prima que seia a la fila de davant mirant-se els peus, extraordinàriament quieta i sense expressió. Vaig endevinar que devia trobar-se malament, pel color verdós que tenia la seua pell i, mentre dubtava si oferir-li alguna cosa de menjar, vaig veure aparéixer entre els seus llavis prims una llengua estretíssima i bífida, que es va amagar una mil·lèsima de segon més tard. Juraria que fins i tot vaig escoltar un breu xiulit, que va sonar com “sssss”. De sobte, la veu femenina que fa els avisos a l’estació em va traure de colp de la meua abstracció. Vaig apartar la vista d’aquell ésser tan intrigant per orientar la mirada als altaveus, tinc la sensació que mirar cap a la font del so m’ajuda a entendre millor el missatge entre tot el rebombori. “Tren amb direcció a Xàtiva, eixida a les catorze i vint-i-tres, via quatre”. Immediatament, vaig mirar les vies i vaig comprovar, decebuda, que encara no hi havia cap tren a la via quatre, de manera que em quedaria asseguda una miqueta més. Vaig girar el coll per tornar a observar l’estranya que tenia davant. Eren les catorze i disset, i encara tenia temps per determinar si el que havia vist era cert o només havia estat una fantasia, fruit de l’avorriment. La jove misteriosa va alçar el cap i, per un moment, els seus ulls van ser clarament visibles. Un calfred em va recórrer tota l'esquena quan la meua mirada es va creuar amb la d’aquell ésser d’aspecte reptilià. Tenia un iris molt groc i brillant amb una pupil·la negra molt fina que el creuava verticalment.

Inesperadament, va tornar a sonar la veu femenina que fa els avisos a l'estació, dient: "Tren amb direcció a Xàtiva, eixida a les catorze i vint-i-tres, efectuarà l'eixida immediatament”. Em vaig alçar ràpidament i vaig córrer cap a la barrera, vaig creuar a l'andana i, abans de pujar al tren, vaig mirar per última vegada cap al lloc on estava l’estranya. Ella continuava mirant-me. Les portes del tren van començar a emetre el so irritant que indicava que estaven a punt de tancar-se. Jo ja no volia pujar-hi, ja no m’importaven el braser ni el plat de cigrons. Les portes es tancaven. Volia saber qui o què era aquell ésser. Inevitablement, però, vaig pujar al tren de les catorze i vint-i-tres, molt torbada pel fet que no l'hagueren cancel·lat també.

Marta Jiménez Rovira

SALVATS!!

Eren més de les huit del matí i portàvem tota la nit despertes. No sé quina de les quatre feia pitjor cara, estàvem cansades, extenuades, no ens quedava gens de força, ni física, ni psíquica. Ho donàvem tot en cada urgència, en cada crit de socors, realment volíem salvar el món, si no, tot això no tindria sentit.

Encara que m'esforce no recorde per què hi vaig començar però sí, quan ens coneguérem, el dia que atacaren els hospitals públics de la ciutat. Som un equip perfecte, sincronitzat de vegades, però que funciona, ens complementem i ens respectem. No com ells, que la seua concepció de la amistat és una competició constant. Tot i això, és a ells a qui clamen, a qui aplaudeixen i a qui els tornen a fer series i pel·lícules. I sobretot, ningú dubta de la seua força, de la seua capacitat, ningú posa en entredit constantment les seues decisions:

• Ei, Superman! segur que girar a supervelocitat al voltant de la terra salvarà la humanitat? estàs jugant amb l'espai-temps.
• Batman! amb eixa moto, pot ser posaràs en perill més persones que salvaràs?

En canvi, tots aplaudeixen, i ja d'abans, es pensen salvats. I nosaltres, nosaltres no sols hem de córrer, saltar, lluitar més i millor, si no que hem de fer-ho sense fer cas del xiuxiueig:

• Uf!, i quan ve Hulk ?... Hulk! que és incontrolable!!
• (i el meu preferit) Vols que t'ajude bonica amb el cotxe?... Sí! Pots llançar-lo al monstre menja-humans que ve cap a nosaltres?...ah, que no!

De vegades pense en enviar a prendre pel sac a tots, i que es salven tot sols. A veure si Batman i Superman decideixen deixar l'Instagram i es guanyen el sou, que és el triple que el nostre.

Però després veig les xiques, l'equip i els dubtes s'esfumen, sé que hem de continuar.

- A dormir, agafem forces per tornar a salvar el món, descansem, Wonder Woman, que en unes horetes TO BE CONTINUED...

MARTAS.