Activitat 1

Reflexió sobre el tractament de les llengües

El coneixement de la llengua és un coneixement bàsic perquè necessitem la llengua per a viure en societat. Per tant, és fonamental reflexionar-hi. Tradicionalment, el nostre sistema educatiu ha tendit a treballar de manera aïllada els continguts de les matèries lingüístiques. Tanmateix, les teories de l'ensenyament de llengües demostren que l'únic camí possible és el d'establir-hi ponts interlingüístics, partint de la base que la L1 ens aporta uns continguts bàsics que serveixen per a qualsevol llengua que s’aprenga posteriorment.

Per a millorar en la interllengua (és a dir, l'adquisició de noves llengües a còpia de construir aproximacions sistemàtiques amb què ja coneix) és necessari que l’alumne considere els continguts privatius o específics de la llengua que aprén, tot sabent que ja té molt de camí avançat. Per això, estem d'acord amb l'autor que és sorprenent que els professors no aprofiten aquestes circumstàncies neurolingüístiques i eviten recórrer al coneixement d'altres llengües de l'alumnat pensant que potser hi ha el perill que les barregen, perquè concebre les llengües en interrelació no vol dir barrejar-les. La ment de l'individu és la que gestiona, organitza i utilitza les llengües, i si els coneixements adquirits en un espai són aplicats en un altre a través de mecanismes de transferència reeixits, la llengua es mantindrà en el seu ésser. Un aprenent interlingüístic ha de saber contemplar les llengües que coneix en la seua especificitat i ha de saber contrastar-les.

Això, però, implica certs esforços. D'entrada, l'aprenentatge ha de ser atent, perquè un aprenentatge lingüístic sense atenció és impossible. Cal que l'aprenent s'adone de l'existència del factor lingüístic. Per tant, una de les tasques de l'educació lingüística ha de ser, necessàriament, ensenyar a "veure" la llengua. La investigació en segones llengües estableix clarament que cal focalitzar sobre la forma (i no solament sobre el significat) i ha demostrat que els professors que dediquen atenció als trets específics del llenguatge durant l'activitat comunicativa a classe són més efectius que aquells que no ho fan.

En general, a tall de conclusió, aquesta teoria té força sentit lògic i és evident que cal trencar molts paradigmes a les nostres aules. Però, si hi pensem en termes pràctics, és molt difícil que tot açò esdevinga realitat, perquè assolir la coordinació de professorat necessària que l'aprenentatge interlingüístic requereix fa pensar en una formació i sobretot en una inversió de temps important de les quals el cos docent no disposa.

A més, també considerem que aquesta proposta és molt més fàcil a primària que a secundària, ja que a primària sols trobem un mestre que impartix les àrees lingüístiques (almenys, catellà i valencià) que, per tant, no depén d’un altre. A secundària, trobem que cada matèria necessita un professor que s’ha d’ajustar al currículum i, a més, hi ha la pressió de les PAU que ho condiciona tot plegat.

Hi afegiríem, per acabar, que potser la idea del plurilingüisme nascuda al si de la LOMQE o llei Wert sembla amagar la intenció d'acabar amb els programes educatius d'immersió lingüística (PIL) que són l'única manera que, en una situació sociolingüística de llengües en contacte com és la nostra, la llengua que pateix una minorització progressiva (el valencià) aconseguisca apropar-se a una situació de normalització.

Podeu trobar més informació al nostre twitter: @ngelsdeDavid11