Històries d'Els Àngels de David

El tren

El tren, eixe transport tan desitjat per a llargues distàncies però no tant per a rodalia, o almenys, si agafes la línia Castelló – Estació del Nord. En ell fem tantes coses: llegir, mirar per la finestra mentre penses en la teua vida, estudiar o treballar amb l'ordinador, connectar-se al telèfon mòbil (aquesta opció, la favorita per la majoria dels passatgers)... Fa cinc anys que agafe el tren cada dia pels meus estudis, i això fa que compartisca, sense voler, moltes històries amb la gent. Les amigues de la universitat parlant del guapo de la classe, de com fer el treball que li acaben de demanar o indecises perquè no saben si agafar vodka o ginebra per a aquest dissabte. La trucada d'un cap de treball. Videotrucades amb la dona utilitzant el llenguatge de signes. Obrir el bany i que hi haja una persona que se li ha oblidat ficar el pestell. Gent que es passeja pel tren fent música i alegrant el dia a moltes persones...

La gent desconeguda del tren és incapaç de deixar el seu mòbil, la música o el seu llibre preferit per parlar amb la persona que té al costat. Però mai no m'havia fixat d'una cosa fins a aquesta setmana quan es va parar el tren tota una hora per una avaria que no es podia solucionar. Mentre jo feia feina dels meus estudis i escoltava música, vaig tindre la necessitat de guardar el llibre i llevar-me els auriculars, em vaig trobar tot el vagó ple de gent que no es coneixia parlant-se perquè pensava que "hui no arribava a casa", això sí, tots en un somriure en la cara (ja que la situació que el tren s'ature l'he viscuda moltes voltes i mai la gent havia reaccionat tan positivament). Encara que eixe somriure va ser més gran quan la maquinista va anunciar pel megàfon que ja marxàvem. Ara sí, el que mai hi havia imaginat: gent aplaudint, saltant i cantant en un vagó, ansiosa per arribar a Puçol, La Llosa o Castelló.

Jenifer López Soria

QÜESTIÓ DE PERSPECTIVA

Anava a l’institut, tornava, feia els deures, berenava, reprenia els deures, sopava i a dormir. Així dos cursos... i quins cursos! Mentrestant, m’entraven ganes d’estar amb la meua germana, de jugar amb ella, de participar en les històries que s’inventava, però no tenia temps. Així i tot, m’escapava de l’habitació per distraure’m un poc. I pensava: “¿Algun dia ens intercanviaren els papers i seré suficientment lliure com per poder estar veient la televisió i ella mentre encastada a una cadira passant pàgines sense posar-hi èmfasi? Ho pensava, però sense maldat.

Ara, sis anys després, ha ocorregut. Des de principis de setembre està fent batxiller i jo em trobe a casa esperant que comence el màster. Torna de l’institut, em veu al sofà i amb un poc d’enveja ha de continuar resignada a les seues tasques. Ens hem intercanviat els papers, però tornarem a intercanviar-nos-els?

David Sarrió Ribes

I EL GALLINER, QUAN DIRÀ QUE NO?

Divendres migdia. Casualment, al metro trobe una amiga que fa molt de temps que no veig. Mantenim una conversa emocionades. L'home del costat, que ens dobla l'edat, no deixa de mirar-nos fixament. Al cap d'uns minuts es creu amb dret d'interrompre la nostra conversa per encetar-ne ell una de nova, cal dir, sense que nosaltres hàgem manifestat cap interés en renunciar a la nostra conversa per la d'un desconegut. Ens pregunta “¿Qué estudiáis?”. Jo em quede flipada. Quan a una l'interrompen al transport públic li solen passar pel cap tota una sèrie d'escenaris possibles que ja ha viscut anteriorment, com que algú et pregunte per una adreça o et demane algun tipus d'auxili. Vaja, interrupcions tolerables i justificades. Li demane que repetisca la pregunta del tot incrèdula i amb la mala llet començant-me a bullir. I torna-li. “¿Qué estudiáis?” Em pren per sorda i aleshores li dic amb un to cordial però ressec que “això a vosté no li importa”. Ell em concedeix la raó amb amabilitat fingida i la meua amiga i jo seguim la nostra conversa pertorbada amb bastant incomoditat.

Com ja sabreu les dones que m'esteu llegint, el conte no acaba ací, mai acaba ací. El tio no es dona per vençut i, novament, es creu amb dret d'interrompre'ns i insisteix, repetint el guió d'algun programa d'autoajuda per a assetjadors de Youtube. “Pero dejad que os diga una cosa, no sabéis las aventuras y las cosas que os vais a perder por no estar abiertas en la vida (a mi, vol dir) y no hablo de mi”. Se m’esgota l’amabilitat, però li done les gràcies per tenir la consideració de vindre a oferir-me l'aventura de ma vida que no he demanat i torne a dir-li que no ens interessa. Al remat, la meua amiga s'empipa i rebenta també. Missatge pillat, després de tres intents i quatre parades de metro. I ell se’n baixa i se’n tornarà a pujar.

Aquesta és una història d’assetjament al transport públic clàssica i avorrida; els mateixos personatges, estructura narrativa paral·lela, escenari idèntic, desenllaç similar. Sempre es repeteixen, segueixen el mateix patró. I per què vos la conte si les coneguem tots perquè ocorren en espais públics on tots en som testimonis? Per això mateix. I perquè, malauradament, no val amb que nosaltres, les dones, diem que no.

Ja fa molt de temps que ho estem fent, després d’un procés costós de reeducació. Però les classes d'assertivitat ja no ens valen. Són ells, els homes, qui han d'aprendre a acceptar el NO. El rebuig d’una dona, tot i que siga triple, massa vegades no és suficient. Cal el pes del rebuig de la societat sencera assenyalant-los, pintant-los la cara d’una bufetada. Per això, vull demanar-vos que si alguna vegada presencieu casos així, no vos quedeu callades, que des del seient d'enfront també dieu que "no".

Raquel Pastor Ferri