Embedded Files
ACTIVITAT 1
Entrevista a Carles Monereo (UAB): Profesores en tránsito. Incidentes críticos en secundària
Carles Monereo presenta la realitat del l’aula com un tauler d’escacs en el que l’alumnat i el docent no són els únics que entren en joc: els companys de professió i la família dels alumnes, tot i que sempre foren elements del procés educatiu, prenen avui una importància essencial. Aquesta diversitat d’agents en el nostre context ofereix un panorama complex en el qual l’habilitat principal del docent, com explica el professor de la UAB, ha de ser saber adoptar la posició idònia en cada situació, és a dir, no reutilitzar fórmules, sinó aprendre dels errors i reinventar-se.
Aquesta complexitat de la que parla Carles Monereo es caracteritza, per una banda, per una generalitzada desmotivació de l’alumnat que conviu amb un gran interès per les reds socials i coneixement d’informàtica, a més d’una aula intercultural on hi han alumnes estrangers que poden no conèixer la llengua i/o la cultura; per l’altra banda, els objectius de la ingerència dels pares en les metodologies i matèries del docent poden ser diversos, des d’exigir una docència més autoritària, com amenaçar per endavant pels possibles desgrats de les seves criatures, fins al control minuciós rutinari sobre la utilitat de la matèria donada. El bon professor és, com ja hem comentat i segons Monereo, el que sap comprendre totes les cares d’aquesta complexitat poligonal i situar-se en ella.
En referència a la resposta que ha de donar el docent en aquest panorama, el coautor del llibre Profesores en tránsito. Incidentes críticos en secundària comenta que hi han tres components fonamentals que el professor ha de saber o d’aprendre. El primer és conèixer la matèria que s’ha d’impartir, si no es coneix no es pot assolir una bona qualitat d’ensenyament. El segon seria la correcta interpretació dels contextos per tal de prendre una posició convenient: el docent ha de ser capaç de versionar-se a si mateix i gestionar el desequilibri emocional que aquesta professió a sovint provoca per la exposició contínua, ha de ser un actor o una actriu que interpreta un personatge o un altre segons el panorama de l’aula. El tercer consisteix en la capacitat de transformar la pròpia pràctica, on entra en joc la resiliència i l’habilitat d’aprendre dels errors. A més d’aquest tres components cal destacar del discurs de Monereo la idea de l’autoritat moral del professor que consisteix en un lideratge a nivell discursiu que ha de convèncer (i no vèncer) a l’alumne i despertar el seu interès.
"Sorprendizaje: Como acabar con una educación aburrida". Intervenció Ramón Barrera (TED de Sevilla).
Ramon Barrera dóna una visió encarcarada de la educació actual, com quelcom que manca de la flexibilitat requerida pel convuls ritme de la societat d’avui en dia: critica el desequilibri entre la velocitat del canvi de la complexitat de la societat i de l’accés a la informació i la lentitud de la transformació del sistema educatiu en l’últim mig segle. Segons la nostra perspectiva, hi han dos ingredients de la intervenció de Ramon Barrera especialment suggestius i indispensables en el discurs educatiu. En primer lloc, la seva reflexió és, d’alguna forma, integral, és a dir, no es centra en un component o una situació concreta del sistema educatiu, sinó que deixa veure que hi ha una relació molt clara entre una concepció retrògrada de l’educació (una reticència institucional a la innovació) i la praxis diària de la mateixa. Aquesta relació por semblar més obvia del que és: una noció extemporània de l’educació afecta al docent que vol innovar no solament en forma d’uns límits externs que experimenta (per exemple, l’estructura i l’organització de les aules, els grups, els continguts a aprendre), sinó també interns i propis: com a professors hi ha que desaprendre la educació que s’ha rebut com a alumne, qüestionar i reciclar pràctiques i conceptes.
Per a fer front a aquest límits, el professor Ramon Barrera proposa la vocació com a base de l’ensenyament, la del docent i la que s’ha de promoure el docent en l’ alumnat (en contra de l’utilitarisme que, per l’altra banda, es promulga en l’última llei educativa): “Nadie me dijo que el mundo necessita gente que ame lo que hace”. La seva perspectiva és totalment vital, considera que viure i aprendre formen part d’un mateix procés en el que la docència ha d’ajudar, sobretot, a mantenir viva la capacitat de meravellar-se, de contemplar, d’aprendre a mirar d’una forma nova el món que ens envolta. Per sintetitzar, planteja tres papers que ha de dur a terme el/la professor/a: en primer lloc ha de ser un “empenyedor” que anima als estudiants a provar noves experiències i a enfrontar-se a nous interrogans, a sortir del cercle de les seves certeses (“menos aprobar y más ¡a provar!”); en segon lloc, un “donant” que proporciona passió i desprèn emoció pel que fa (“mucha de la educación actual está anestesiando, y hay que hacer transfusión”); per últim, Barrera ens convida a ser “agitadors”, a estar obert a debatre i a replantejar els propis criteris, mostrar la diversitat d’opinions que fa realment interessant l’educació mitjançant el debat i la conversa.
ACTIVITAT 2
La Lliçó (1951) d'Eugéne Ionesco
Podeu trobar un fragment de l'obra [en català] ací: http://cocaderecapte.blogspot.com.es/2010/05/la-llico-fragment-eugene-ionesco.html.
I l'obra completa per llegir a Scribid [en castellà]: https://es.scribd.com/doc/25027488/Ionesco-Eugene-La-Leccion
Curiosament, l'obra de Ionesco La Lliçó i la pel·lícula de Freinet L'ecole buissonière (1949) són coetànies i parlen de temes educatius en termes similars, però amb una forma narrativa i estils completament diferents.
Ionesco, en aquesta peça, vol denunciar el distanciament entre professor i alumna, entre l'estament acadèmic i l'estudiantat, els quals semblen condemnats a parlar diferents i incompatibles idiomes per sempre. No hi ha manera que deixebla i professor s'entenguen l'un amb l'altre, ell tracta d'enraonar i ella simplement no sap la resposta.
L'absurditat d'aquesta escena en la qual el professor sembla buscar els coneixements que ella ja posseeix, en lloc d'afegir-ne més, ens condueix a pensar que una educació sense partitura o programació, sense una preavaluació dels coneixements, no val de res. I encara així, si els mètodes no s'adapten a l'alumnat tampoc hi farà cap servei.
Precisament totes aquestes premisses són incloses en les tècniques de Célestin Freinet i l'Escola Moderna, de forma que s'estableix un paral·elisme entre les intencions d'aquests dos autors coetanis, amb idees similars sobre l'obertura de l'educació cap a nous camins més democràtics, més basats en els mateixos alumnes.
Per augmentar l'absurde, el professor de La Lliçó planteja una multiplicació complica-díssima a la deixebla, qui ràpidament la resoldrà:
«PROFESSOR. -[...] Quants fan, dic, per exemple, tres bil·lions, set-cents cinquanta mil·lions, vuit-cents noranta-vuit mil, dos-cents cinquanta ú, multiplicat per cinc bil·lions, cent seixanta dos mil·lions, tres-cents tres mil, cinc-cents vuit...?
DEIXEBLA. - (ràpidament) Doncs fan dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dionu mil·lions, cent seixanta quatre mil, cinc-cents vuit...
PROFESSOR. - (sorprès) No, em penso que no. Això ha de fer dinou quintil·lions, tres-cents noranta quadril·lions, dos tril·lions, vuit-cents quaranta quatre bil·lions, dos-cents dinou mil·lions, cent seixanta mil, cinc-cents nou...
DEIXEBLA. - No, cinc-cents vuit...
PROFESSOR. - (cada vegada més sorprés) Sí... té raó... el producte... és ben bé... (embarbussat, diu inintel·ligiblement:) ... quintil·lions, quadril·lions, tril·lions, bil·lions, mil·lions... cent seixanta quatre mil, cinc-cents ... vuit... Però, com ho sap vostè, si no sap els principis del raonament aritmètic?
DEIXEBLA. - És molt senzill. No podent-me refiar del meu raonament, m'he après de memòria tots els resultats possibles de totes les multiplicacions.
PROFESSOR. - Això és molt fort!»
En aquesta escena sembla carregar durament contra la memorització, la qual s'utilitza irònicament per no enraonar els resultats, justament la missió fonamental de tot ensenyament aprenentatge.
Per reformular la frase: «la memorització és el contrari de l'aprenentatge perquè no hi ha enraonament actiu de l'alumnat».
L'ecole buissonnière (L'escola absentista) (1949)
França. 99 min. Director: Jean-Paul Le Chanois. Guió: Jean-Paul Le Chanois, a partir d'una sinopsi d'Élise Freinet.
IDEA: Un mestre arriba al poble i modernitza tot el sistema d'ensenyament.
TEMA: Per un aprenentatge significatiu, més que la memorització i la discplina, és millor que l'alumnat aprenga matèries per interés propi i en col·laboració amb la resta de la classe.
SINOPSI:
«Pascal, un mestre nou arriba a Salses per subtituir a Arnaud, qui es jubila. És un poble agrari i els estudiants no s'estimen molt l'escola. El responsable sembla ser el mateix senyor Arnaud, el qual té una mentalitat molt tradicional i castiga durament els alumnes. Pascal troba una classe quasi militaritzada, que desfila per seure als pupitres i, segons una preavaluació, es tracta d'una aula amb molt poca capacitat creativa.
Per revifar l'esperit creatiu, el nou mestre pregunta als alumnes pels seus interessos i els encarrega treballs escrits lliures: relats, apunts d'història, receptes de cuina, apunts de ciències naturals sobre caragols i il·lustracions en les diverses seccions. Gràcies a aquest Aprenentatge Basat en Projectes i la compra d'una impremta, desenvolupen una revista, la qual té prou ressó en el poble.
Però els homes influents n'estan en contra, els xiquets saben massa coses. L'escola s'ha tornat excesivament moderna per culpa d'aquest professor desgavellat. Des d'aleshores s'estableix una guerra de propaganda en contra dels mètodes de Pascal, que divideix el poble. Les dones, en contra dels seus marits, estan a favor del mestre.
Sotmés al plenari del poble, s'arriba a l'acord que Albert, un repetidor pres per impossible, representarà la validesa d'aquesta nova ensenyança amb el seu aprovat o suspés en la prova final. Amb molt d'esforç el xiquet aconsegueix aprovar i tornen al poble plens d'orgull per celebrar l'efectivitat de l'ensenyament modern».
Basada en tècniques de l'Escola Moderna del pedagog Célestin Freinet
PRINCIPIS EDUCATIUS DE CÉLESTIN i ÉLISE FREINET (1896-1966) i l'Escola Moderna
https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%A9lestin_Freinet
- Pedagogia del treball (pédagogie du travail): l'alumnat ha de ser encoratjat a aprendre tot creant productes i proveint serveis.
- Aprenentatge basat en investigacions (tâtonnement expérimental): Feina basada en treball en equip i en el mètode assaig - error.
- Aprenentatge cooperatiu (travail coopératif): l'alumnat ha de cooperar en el procés de producció.
- Centres d'interés (complex d'intérêt): els punts de partida de l'aprenentatge dels infants són els seus interessos i la seva curiositat natural.
- El mètode natural (méthode naturelle): la mainada aprèn de debò emprant les seves experiències reals.
- Democràcia: els infants aprenen a assumir responsabilitats en la seva pròpia feina i vers la comunitat practicant estratègies d'organització democràtica.
Similar a: John Dewey, Escola Nova, Constructivisme, Summerhill (1924-hui)...
A Espanya: Trobades Batec (1930-1936) de Lleida, Institución Libre de Enseñanza (1876-1936)...
Hui a Espanya: MCEP (Moviment Cooperatiu d’Escola Popular): http://www.mcep.es/qui-som/
ESCENES de L'ecole buissonnière
1. En arribar a les portes de l'escola una mare obliga el seu fill a entrar a classe (https://youtu.be/7OnE7tqNJm0?t=9m20s):
MARE: (Al fill) Vas o no vas? Si no vas, el mestre et castigarà!
El fill corre escola endins.
MESTRE PASCAL: (A la mare) Però no li diga això, senyora. No voldrà vindre a escola mai més!
La primera idea es podria resumir així: «L'educació no pot ser mai un càstig. No es pot amenaçar amb anar a escola perquè, per facilitar l'ensenyament-aprenentatge, ha de ser un lloc desitjable per als alumnes».
2. El senyor Arnaud és la següent trobada del nou professor Pascal. D'aquesta manera s'exemplifica el rol del professor tradicional, més focalitzat en la disciplina mitjançant el càstig físic que en qualsevol altra cosa*. (https://youtu.be/7OnE7tqNJm0?t=14m49s)
ARNAUD: Només queda una cosa: la disciplina. Braços encreuats, peus en línia! Mouen els braços? 20 colps de regle! Els peus? 20 reglades! Parlen sense alçar la mà? 20 colps, sense excusa ni discussió!
*Altre relat relacionat: El nen. Contes d'infància (1984) de Roald Dahl, on descriu la torturadora educació dels boarding schools com St. Peter's, Repton i Shell (UK), al primer terç del XX, amb el cane (bastó) com a ferramenta de càstig habitual, des dels 9 anys fins als 20 (1925-1936).
2 B. Per contra, la idea educativa de l'escola moderna, representada en el senyor Pascal és la contraria.
https://youtu.be/7OnE7tqNJm0?t=15m55s
PASCAL: Per a mi la disciplina, aprendre de memòria, els braços encreuats, els càstigs... tot això... no existeix.
ARNAUD: (Molt sorprés) Com?
PASCAL: Allò important és descobrir una ànima en cada rostre.
PASCAL: L'ànima? Parla vosté com el retor!
Pascal parla de «l'ànima, el caràcter, potser la personalitat» de l'alumne. «Cal descobrir-la i no ho farà amb una vara o un regle.
3. El cas d'Albert. Quan arriba al poble, Pascal troba un del alumnes molt inadaptat, es tracta d'Albert, un xiquet molt més major que els demés que ha repetit des de fa molt de temps.
És per això que aquest ha pres un rol de mal xic i no apareix mai per classe, influït per l'efecte Pigmalió (en fer-lo creure roín, ell es comporta com a tal). En realitat, veiem en la seua actitud una certa enveja per anar a classe i el mestre Pascal aprofita una ocasió per convéncer-lo d'assistir-hi. https://youtu.be/7OnE7tqNJm0?t=49m58s
En lloc de castigar-lo, intenta persuadir-lo que ell no és roín i que sí que té capacitats. Li parla del dret a viure i a ser feliç de la Declaració dels drets de l'home i el ciutadà de la Revolució Francesa i li presta una càmera de fotos -un invent novedós- per motivar-lo.
La novetat ací es tracta no només del no-càstig sinó de l'educació en actituds i, en aquest cas, ho representa amb la unió d'un ensenyament formal i un d'emocional.
Albert, el xiquet absentista, comprén la utilitat del coneixement i s'implica en els projectes de classe. Fins que arriba el moment de la veritat: la prova final. https://youtu.be/7OnE7tqNJm0?t=1h45m55s (3,30 min. fins 01:48:27)
4. Exemple d'Aprenentatge Basat en Projectes. Fer un diari o revista del poble.
A partir d'un joc a classe -els xiquets juguen a carreres de caragols- el mestre proposa un projecte col·lectiu sobre els caragols i les seues característiques, però hi afegeix uns altres treballs, en funció dels interessos de cadascun dels alumnes: un rellotge, històries de por, fotografies, dibuixos. https://youtu.be/bW2-g1bcJgk?t=6m45s (3,30 min fins 00:09:17).
4 B. Els alumnes comparteixen responsabilitats, interessos i metes. Durant la sessió alguns ixen fora de l'aula a fer investigacions ad hoc. La producció textual i gràfica dels alumnes es trasllada al paper mitjançant una impremta manual. És un moment molt emotiu perquè els l'alumnat comprova la utilitat dels seus coneixements i els provoca a aprendre més. https://youtu.be/7OnE7tqNJm0?t=1h4m29s (3,40 fins 01:08:10)
ACTIVITATS PER A TOTS ELS GRUPS
L'ecole buissonnière (L'escola absentista) (1949) de Jean-Paul Le Chanois basat en les tècniques Freinet
1. Quins obstacles troben fonamentalment els alumnes per aconseguir bones notes o per aprendre? Què proposen els professors per superar aquests obstacles?
Com es desprén del resum de la pel·lícula la dura disciplina, els càstigs físics i la memorització de continguts allunyats de la vida dels aprenents són els principals obstacles amb que es troben per aprendre. La mostra més evident és Albert, el cas del xiquet absentista, molt més major i el qual ha repetit innombrables ocasions.
Per pal·liar ambdues situacions, el mestre proposa un ensenyament basat en investigacions i treballs lliures per formar un projecte col·lectiu: una revista de l'alumnat. L'estil d'aproximació d'aquesta Escola Moderna de Freinet té en compte l'educació emocional i l'adaptació de continguts per integrar a la diversitat de l'aula, amb les diferents sensibilitats, motivacions i destreses per formar un projecte comú.
2. Valoreu les aportacions que heu trobat i comenteu quins aspectes us semblen més o menys encertats respecte a la metodologia que emprenen aquests professors.
La veritat és que la pel·lícula exemplifica prou bé les tècniques Freinet, com són les claus de treball: «el text lliure, la revista escolar, la imprempta escolar, els plans de treball, les conferències (per part de l'alumnat), les biblioteques de treball, l'assamblea de classe, la correspondència escolar» -en comunicar-se amb escoles allunyades aprenen d'ells i el seu entorn i fan un intercanvi de la seua producció textual.
L'ús de la imprempta escolar, amb treball sobre tipografia de ferro per imprimir manualment amb la premsa, és una clara forma d'engrescar al grup classe en un treball conjunt, cooperatiu i abastable. Però les conseqüències d'imprimir la revista escolar -en el cas de la pel·lícula i que hui podria ser un bloc- són molt més extenses. Com el mateix Freinet diu:
«El xiquet que comprova la utilitat de la seua labor, que pot lliurar-se a una activitat no solament escolar sinó també social i humana, sent alliberar-se en el seu interior una imperiosa necessitat d'actuar, cercar i crear (...). A mesura que els xiquets escriuen i veuen els seus escrits publicats i llegits, es va despertant la seua curiositat, la seua apetència de saber més, d'investigar més, de conèixer més (...). Cerquen ells mateixos, experimenten, discuteixen, reflexionen (...). Els alumnes així renovats, tenen un rendiment molt superior, quantitativa i qualitativament, a l'exigit pel vell sistema repressiu (...). El periòdic ha canviat totalment el sentit i l'abast de la pedagogia de la meua classe perquè dóna al xiquet consciencia del seu propi valor i el transforma en actor, el lliga al seu mitjà social, eixampla la seua vida.»1
La producció textual lliure sempre ha semblat una bona idea per despertar l'interes de l'estudiantat, no només pel mateix fet d'escriure, sinó d'investigar, llegir, preguntar i dur amb interés tot el procés de creació del text. És en eixes ocasions quan els aprenents trauen més profit i n'extrauen més coneixements, uan senten que són capaços d'expressar la seua veu i no es veuen tan cohartats. És una bona manera un projecte comú com una revista perquè alhora que deixa flexibilitat també dóna una guia d'actuació als novençans, que no es veuen perduts en un text sense utilitat ni normes.
3. Piqueu per veure quines són les 10 competències que haurien de complir els docents actuals i comenteu si els professors que apareixen en les pel·lícules o els textos consultats les acompleixen.
#1 Compromés: Sí, tracta de canviar l'escola i aquesta participa més socialment. #2 Preparat: Sí, amb experiència, atent al canvi i als interessos de l'alumnat. #3 Organitzat: Malgrat l'adaptació a l'alumne implique espontaneïtat, l'ordre el posa el rumb del projecte conjunt de la classe, que alhora guia els treballs individuals. L'alumne domina els temps. #4 Tolerant: Sí, inclou tot tipus de sensibilitats en el projecte, motiva els absentistes. #5 Obert a preguntes: Obert a tot: a preguntes concretes i a propostes lliures. #6 Contador d'històries: No massa, deixa que siga l'alumnat qui les conte. #7 Innovador: Sí, democràtic, flexible en funció de l'alumnat, cohesionador. #8 Entusiasta de las noves tecnologies: Sí, considerant la revista com qualsevol feed de noticies virtual, com un bloc o una xarxa com Facebook, Freinet utilitzava les tecnologies, ja populars, del periodisme. #9 Social: Sí, però no en excés. Socialitza amb la classe, però al poble no tant, encara que no defuig. #10 Friki: Un poc sí.
1Extret de: http://educomunicacion.es/figuraspedagogia/0_celestin_freinet.htm
Google Sites
Report abuse