Alberada 2016

XXXII Alberada Any 2016

(Del fulletó del CEE)

Sant Joan de l’Albera

Per fer aquesta excursió anirem fins a Sant Joan de l’Albera on començarem a caminar. Per arribar-hi hem d’anar fins a la Jonquera i cap al Pertús. A la sortida del Pertús baixem cantó francès, passem el parking a la dreta d’on surt una carretera que també ens hi portaria però és més llarg. Seguim baixant i al cap d’un Km passem per un pont i al final del pont veiem un cementiri a l’esquerra, just al davant hem d’agafar una carretera a la dreta. Seguim les indicacions i al cap de uns 5 Kms arribem a Sant Joan de l’Albera i ens anirem a aparcar a l’aparcament preparat per els excursionistes.

El municipi esta situat en una cadena de muntanyes del mateix nom, en el seu vessant nord. Té la particularitat de tenir un hàbitat totalment escampat: dues esglésies romàniques, Sant Joan i Sant Martí, i una trentena de masos (67 habitant), distribuïts sobre 1.710 hectàrees generalment boscoses.

El seu terme municipal s’escalona dels 266 metres a la vora del Pertús fins al 1.128 metres del Roc del Tres Termes.

La seva festa patronal és la festa del Roser que se celebra el primer diumenge d’agost.

Itinerari

Sortirem per la banda sud de l’aparcament del poble i entrarem en un bosc, el camí desemboca en un prat on seguim per un camí desdibuixat fins a arribar a la carretera que ve de Sant Martí d’Albera, la creuem i a l’altre costat trobem el rètol que indica el camí de pujada al coll de Sant Joan.

El camí comença per una pista que va pujant suaument fent ziga-zagues fins a arribar a un punt on la deixem i seguim a la dreta un camí que ja puja fort pel mig d’un alzinar fins al coll de Sant Joan. Aprofitem per fer una parada i disfrutar de les vistes ja que ara veiem una bona part del Rosselló. Aquí girem a la dreta direcció sud tot deixant a la dreta una petita elevació i pugem al Puig d’Orella (1.022 metres). Seguim per la carena tot passant pel coll de la Perera fins a arribar al coll de l’Ullat. Aquí fem una altre parada per esmorzar i podem aprofitar per anar a visitar la Reina de les Fonts, construïda pel pastor Manel. Retornem a la pista que del coll de l’Ullat surt en direcció nord pel mig d’unes fagedes.

La pista passa a tocar el Roc del Grèvol (902 m), on gira en direcció sud-est per encarar-nos altra vegada al coll de Sant Joan, seguirem per la carena, ara en direcció nord, i tot passant pel coll del Baladre i el coll de la Font pujarem fins al cim del puig de Sant Cristau (1.045 m)amb esplèndides vistes. Podem veure el Canigó, les Corberes amb el pic de Bugarach, el Rosselló i el mar, una vista fantàstica.

Encarem la baixada cap a les restes del que sembla una pista i on hi ha els dipòsits de municions i parapets per les bateries, seguirem per la carena fins a arribar al coll de Llinas.

Al Coll de Llinas girem a l’esquerra en baixada. Al cap d’una estona el camí puja una mica fins a arribar a una parada de caçadors i des d’aquí davalla fins al dolmen de Na Cristiana. Des d’aquí en una forta baixada arribem a la carretera, a la vora de l’Alberg de Can Joan, creuem l’aparcament i tot passant per davant de l’entrada de l’alberg travessem dos ponts i arribem per la part baixa del poble a Sant Joan de l’Albera.

Puig de Sant Cristau

Dalt del Puig de Sant Cristau hi trobem una capella restaurada que serveix com a aixopluc per els excursionistes. Darrera la capella hi ha les ruïnes dels que va ser una torre, o fins hi tot un sistema de defensa que podria haver estat un petit castell. Des d’allà es domina la plana del Rosselló i es veuen els passos del Pertús i de Panissars.

El Puig de Sant Cristau fou un important teatre de combat durant la guerra del Rosselló. Va ser l’escenari de les batalles decisives del 30 d’abril a l’1 de maig de 1794. L’exercit francès sota el comandament del general Augerac Dugommier va prendre possessió del costat espanyol del Voló.

Tot baixant del cim trobem unes construccions curioses, arcs de pedra encastats a la roca i parapets de pedra, són magatzems per les municions i plataformes per les bateries de guerra (també ho trobarem al coll de Llinas). Aquestes construccions formen part d’una estratègia defensiva dels militars francesos per reforçar el sistema defensiu del castell de Bellaguarda. El 5 de novembre de 1888 s’aprovà la construcció del “camí estratègic” del Puig de Sant Cristau o carretera de les crestes amb una amplada de 1,50 m i 60cm de cunetes. Comença a la Clusa del Mig i passa prop dels masos Mallol, Calcina i Freixa. Comença a construir-se el 1889. Les obres consisteixen a “preparar al llarg de la carretera estratègica unes plataformes per a les bateries (…) i uns petits magatzems de municions” a “ endegar una font vers el cim del pic” i a “construir un conjunt de barraques per els queviures”. Els indrets previstos per acollir de 4 a 6 peces d’artilleria són: el Coll de la Branca, el Coll de Llinas, el Coll de la Cortaleta, el Coll de l’Espinàs i el Coll de la Taula.

Propietat de l’Estat fins al 1950, el camí va ser lliurat aquell mateix any als municipis de les Cluses i Montesquiu.

Manel pastor de l’Albera (de Joan Tocabens)

«El vell pastor Manel als noranta anys moria,

del Neulós ventejat ell tot ho coneixia,

el reclam del colom fugitiu sempre enllà,

la virtut de la planta i l'hora dins el dia,

els senderols de les ermites d'Empordà»

Si els poetes han celebrat sovint la imatge del pastor, des de les primeres manifestacions literàries com les Bucòliques de Virgili i la bucòlica tradicional, quasi bé sempre han conreat el tema de manera general, com per respectar l'anonimat d'un ésser humil i secret que la comuni6 amb la natura condemna a fondre's eternament amb ella. En Manel Costa, pastor d'Albera, tal com en testimoniegen els versos del poeta nord català Josep Sebastià Pons, sembla haver escapat a la regla, almenys durant el darrer terç de la seva llarga vida.

Nascut el 25 de desembre de 1822 a Sant Martí d'Albera, en Manel no va anar mai a l’escola, tot el que sabia ho va aprendre pels pendissos escarpats del pic Sant Cristau o pels rostos del puig Neulós i del coll Porcat on anava a engegar el ramat. Unes condicions de vida difícils per un nen de pocs anys l’hi haurien hagut de fer avorrir l'ofici, i portar-lo més tard a abandonar la muntanya com ho van fer pels vols dels anys 1850 molts masovers de l'Albera, atrets per la indústria tapera i la del lledoner que es desenvolupaven en els pobles del peu de mont: el Pertús, La Roca i Sureda. Ans al contrari, sembla que des de molt jove el nostre pastoret va decidir de consagrar-se a guardar el bestiar mentre es mantingués en nombre suficient.

I així va passar els anys. Per les sinuoses senderes de la fajosa i els pedreguers de les carenes, buscant les magres praderes naturals de les altures on arribava a trenc d’alba, quan un sol envermellit per les boires matinals que eixia del Mediterrani, fins la llum violàcia del crepuscle que pujava de la vall l'obligués a emprendre el camí del mas.

Durant aquelles penoses peregrinacions i llargues estades pels pasquers on deixava vigilar les ovelles pels seus gossos d'atura, en Manel observava, escoltava, descobria i meditava, i el seu amor per la natura s' anava enfortint. Entre la majoria dels pastors, tanmateix, la vida es concreta en la construcció d'alguna paret de pedra seca per a protegir-se de la Tramuntana, o en qualsevol tipus de realització utilitària. En el nostre pastor el sentit pràctic s'associava amb la sensibilitat així com amb un gran sentit artístic, i tant més que tres llocs de la serralada li tenien el cor robat, El primer, molt naturalment, el cim del puig Neulós, senyor i punt culminant de l'Albera, als peus del qual en esplèndid panorama s'estén la plana rossellonesa des del mar fins a la Corbera i al Canigó, i al Sud tot l' alt Empordà, de la Costa Brava fins al Bassagoda.

Els seus altres indrets predilectes eren els boscos del coll de l'Ullat, on una font gelada cantava a la sorda entre salzes i saücs, i un lloc del còrrec del coll Porcat prop del camí de Requesens, on una altra deu es perdia enmig de les romegueres. En Manel va decidir de donar-los a tots tres un marc que fos digne de la seva bellesa així com de l'amor que sentia per ells.

De bon primer, els anys 1862 i 1863, va dedicar els seus lleures arreglant la font del còrrec del coll Forcat. La va captar, va esculpir una pica en una gran llosa de granit i unes altres per a servir de taula i de seients. Això fet, li entraren ganes de gravar el seu nom amb alguns altres escrits com « Aquí hi fa de bon estar per menjar beure i fumar ». o bé « Assenteu- vos aquí que la pujada cansa» en les penyes que vorejaven l'indret. En Manel, però, no sabia ni llegir ni escriure i va haver de sol·licitar el mestre d'escola de Sant Joan d'Albera per traçar les lletres en el paper que serví de model. El mestre, bo i parlant català, no L'escrivia i la seva ignorància de l'ortografia catalana ens ha valgut aquells escrits amb fonètica francesa, alhora fantasistes i corprenedors. L'endegament de la nomenada des de llavors Font d'en Manel, el pastor el realitzà en plena forca, cap a la quarantena, les demés dates gravades en altres llocs són posteriors a 1885, quan el pastor ja havia passat els seixanta anys. A partir de llavors les realitzacions s'acceleren, potser perquè en Manel s'ha adonat que el temps va fugint, i que ha d'enllestir la feina abans de mancar d'aquest món. Potser també perquè l'home, tot i ser profundament creient, pensava amb cert paganisme primitiu que el seu nom gravat en uns llocs tan estimats ajudaria el seu esperit a retrobar-los després de la mort. Potser en fi perquè amb la davallada de la ramaderia que havia començat, el bestiar era menys nombrós i l’hi deixava més instants de lleure ...

Una vegada arreglada la Font d'en Manel, el pastor es dedicà a la del coll de l'Ullat, repetint gairebé fil per randa el que havia realitzat a la precedent: pica, taula i seients de granit, escrits a dreta i esquerra. amb dues novetats : una frase en francès « ici les douaniers trouvent souvent ce qu'ils cherchent», que evoca la imprescindible presencia de duaners i contrabandistes pels contorns, i el fet que tot allí és a més gran escala. Sabem que va pagar vuit homes per tal de transportar la gran pedra de la taula descoberta en la muntanya de Sureda. A aquella magnífica deu li va donar el nom de Reina de les Fonts.

Mentrestant, no havia abandonat la idea d'edificar al cim del Neulós, la seva muntanya sagrada, una gran torre d'esquist que va alçar fins als cinc metres i que fou nomenada torre d'en Manel, l'enorme cairn que s'aixeca avui al cim del Neulós, no té res a veure amb la primera torre que era piramidal, amb les inscripcions que avui dia es troben al peu del cairn, i una escala exterior que permetia pujar sobre una plataforma rodona coronant l'edifici. Aquest es va construir amb les pedres de quan un llamp va ensorrar la torre a principis del segle XX durant una tempestat.

L'acabament de l'obra és de 1886, quan en Manel tenia seixanta anys, però encara ens queda tota una sèrie de gravats datats a la playa de Sant Martí demostrant que la vellesa no va interrompre l'obra del pastor. L'última data gravada amb el seu nom prop de la creu de la plaça és 1908, en Manel tenia llavors vuitanta set anys! En la majoria de les grans lloses apareix un gravat estrany representant un petit cercle perllongat per una mena de cordill, com si fos una medalla penjada a una cadena, que va donar lloc a moltes hipòtesis. De fet, sembla que en Manel representés la Medalla d'Or del Vell Servidor que li va atorgar l'estat francès i que, amb molta satisfacció, va rebre de les mans del sub-prefecte, o potser una altra de les medalles concedides per la Societat Agrícola i Científica dels Pirineus Orientals, per tal d'agrair-li les seves creacions.

Recordarem també que molts dels arbres que encara proporcionen una ombra benvinguda a l'estiu entorn de les dues fonts, entre els quals dos sequoies enormes i únics a les Alberes, un a la vora de cada font, foren plantats per en Manel que els va pagar amb els seus propis diners.

Amant de la naturalesa i escultor, en Manel era també poeta, però d'ell només ens ha arribat un sol poema que algú li va copiar. Es tracta de l'Alexandra de Sant Martí, el diàleg entre el pastor i una oreneta que empren el viatge vers uns països més calents. En Manel tenia setanta cinc anys quan el va crear. Els seus versos senzills deixen traspuar, amb una gran sensibilitat, l'amor de la natura, la ingenuïtat i la fe del personatge. Un personatge que es proclama amic de totes les besties «estimo totes les besties, els ocells, els moltons, els anyells, els cans, els gats, els esquirols i els ducs ... », orgullós de les seves realitzacions «He vist tos treballs, boscos, fonts, torres, reparo. Tot això me va encantar, te vine a felicitar ... » i en fi ingènuament convençut que la seva fe i els seus treballs seran recompensats per Déu, car l'oreneta li promet abans de marxar d'intercedir prop de « Nostre Senyor perquè li doni una vida llarga i a sa mort el rebi al cel».

En efecte, tal com ja havia promès l'ocell, en Manel va viure encara molts anys i va presenciar, amb gran alegria l'obertura de la forestal que relligava Sant Martí al coll de l'Ullat. A més a més, altra satisfacció, aquella carretera permetia a la gent de pujar fins al coll per veure les seves obres. Quan era present, el nostre pastor no perdia l'ocasió de compartir amb els visitadors el seu coneixement del terme, del cant dels ocells que imitava perfectament, no deixant escapar l'ocasió d'alliçonar-los sobre el respecte de la natura. Sovint, en la seva exaltació es despedia amb una frase premonitòria: «Quan en Manel morirà, la muntanya plorarà ! »

Efectivament, quan la mort el va venir a buscar als noranta anys, una violenta tempestat de neu es va abatre sobre l' Albera, mentre un vent desencadenat corria pels pendissos de la serra. La muntanya plorava. Plorava a la vegada el seu pastor i el seu amant, i cridava el seu desconsol entre els arbres despullats, testimonis muts d'una vida plena i d'un destí excepcional.

La Reina de les Fonts

Després del Coll de l’Ullat vora el camí, al bosc de la Roca, trobarem la Reina de les Fonts, una esplanada frondosa i ombrívola. Aquesta és una altra font que fou agençada i decorada per en Manel de l’Albera. Hi deixà un conjunt de relleus i inscripcions en un espai extens. Per desgràcia l’ampliació del camí ha originat la destrucció d’una part dels elements. Per això s’hi veuen pedres esculpides soltes o fragmentades, a voltes fora del seu emplaçament, d’altres s’han perdut.

Tot i així és ben notable l’obra d’en Manel: els arbres, els espais a diferents nivells, la taula de pedra i el rec. El brollador i el seu entorn conserven diferents relleus i inscripcions amb el nom de la font, tot presidit per un gran cor fet amb pedres encastades de dos colors. Hi figura l’any 1881.

Un element que pot sorprendre's la llosa amb el nom Manel fet amb petites cassoletes com les que l’autor va poder veure per aquestes muntanyes esculpides a les roques prehistòriques.

La Reina de les Fonts conté tot un grup de signes que mereixen una especial atenció, ja que evidencien que el pastor-artista de l’Albera havia accedit a uns coneixements molt pregons.

Page updated

Google Sites

Report abuse