Joan Fuster, Diccionari per a ociosos

CÒMPLICE

Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou.

CONVICCIÓ

Tota convicció —convicció seriosa— se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d'origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n'és el pressupòsit, heu d'esforçar-vos per ser homes d'escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N'hi basten tres o quatre. Només.

COVARDIA

Si volem —i ho hauríem de voler—, sempre trobarem una raó per a excusar les accions del covard; la seva covardia. Perquè, qui és que no ha tingut mai por? Es clar que la por pot ser superada; diuen que el valent no és sinó un que té por i se l'aguanta. Potser sí. El que sí que sé és que no hi ha manera humana de fixar un límit moral en aquest terreny. Cadascú s'administra la pròpia por com pot i com Déu li ho dona a entendre. I tampoc no ens hem pas d'enganyar: tothom es covard per comparació a algú altre. Ja podeu ser tan temeraris com vulgueu; mai no serà impossible que un qualsevol veí vostre consideri que la vostra valentia es inferior a la seva, i que, per tant, sou un covard. Una bona regla de conducta, en això com en tantes altres esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards.

EGOISME

Potser en la mesura que no som egoistes som beneits. I potser, també, en la mesura que som beneits ens veiem incapacitats per a ser egoistes.

ESCEPTICISME

[...] L'escepticisme es incompatible amb la poesia lírica, amb l'oratòria —sagrada o profana— i amb la metafísica. Si l'escèptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i àcids; si intenta pronunciar discursos, quequejarà, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l'ésser, acabarà burlant-se'n. Etcètera.

ETICA

[...] He insistit en aquest punt —malgrat que la seva importància és tènue i caducada— del «progrés moral» per una sola raó: ens posa sobre la pista del veritable fons del problema. No és pas per atzar ni per retòrica que els temorosos de la «tècnica» es treuen de la mánega una tan angoixant apel·lació a la moral. La moral que ells postulen ha esdevingut, sense que ningú no ho pretengués, la primera víctima del sotrac econòmico-social. La irrupció de la «tècnica», el «progrés material» i les seves seqüeles, han fet trontollar el sistema ètic en que vivien els homes de tot el món. I irreparablement, de més a més. Institucions, criteris, tabús, els mateixos conceptes de llibertat i de responsabilitat, escala de valors, la «imago mundi» sobre la qual descansava tot això, queden en precari dins una societat que els contradiu o els mediatitza amb el simple fet de la seva organització.

[...]

Els «humanismes» supervivents s'espanten davant d'això. La seva concepció de l'home i dels vincles socials és desmentida o defraudada pels fets de cada dia. Els «humanistes» no la desemparen ni la rectifiquen, però. Hi tenen fe, encara. Pensen que hi ha un mòdul de «dignitat humana», una axiologia i un desideràtum de confort intel·lectual —els seus—, que haurien de ser preservats, costi el que costi, enmig de la convulsió de «formes de vida» a que assistim. I pensen que caldria preservar-los per damunt de tot, perquè hi veuen la definitiva encarnació d'un «ideal» també definitiu. Potser els homes de cada època han tendit a creure que la «moral» que compartien era la millor de les morals possibles. Nosaltres no som una excepció. Però nosaltres, a diferencia de la gent d'altres segles, tenim ja una noció més aguda de la relativitat del nostre lloc en el temps. L'historicisme ens ha donat plena consciència de ser un «episodi»: un més en la llarga successió d'«episodis» que és la història humana. Ens sabem «relatius» per comparança amb el passat, i hem d'acceptar-nos com a «relatius», igualment, en relació amb el futur. La «moral» que avui es desintegra —la cultura moribunda en què vivim— no pot oblidar ni ocultar-se la seva condició de «mortal». La coneguda frase de Paul Valèry seria, ací, una citació escaient. Tanmateix, ens mostrem refractaris -i els «humanistes» professionals més que ningú— a reconèixer-nos «civilització» transitòria i perible. O, tot i ser testimonis de la seva agonia, voldríem evitar-la. Solament que el «progrés» hi alça un obstacle invencible: o millor encara, milita en contra. Entre «progrés» i «moral» acarats en una disjuntiva tan pelada, els «humanistes» —els «humanistes»— no saben què fer-hi. Simulen ignorar la necessitat d'una tria.

[...]

La societat del futur no conservarà massa afinitats amb la nostra: això no significa, tanmateix, que els homes que hi viuran hauran de ser menys «homes» que els seus congèneres de les societats antigues, presidides pels «humanismes». Un examen sincer d'aquestes societats i d'aquests «humanismes» ens farà recordar que tampoc en elles l'home no va poder desenvolupar-se en la mesura gloriosa a què aspirava. Demà, almenys, disposarà de millors avinenteses. La «ciència» i la «tècnica» li concediran —ja ens concedeixen— un domini com mai no l'havia tingut: domini sobre ell mateix, sobre la seva espècie, sobre les coses, sobre l'univers. Serà una oportunitat egrègia. De la nostra banda, és mesquí de no voler creure que sabrà aprofitar-la.

GUERRA

La idea que el home mitjà —aquesta abstracció que anomenem «home mitjà», abstracció perfectament i estadísticament verificable per via empírica— és un personatge assenyat i plàcid no pot ser posada a discussió. Però també és cert que que l'home mitjà sent una mena de fatiga o de fàstic, a la llarga, del seny i de la placidesa. Enyora, en el fons de si mateix, l'aventura: una oportunitat per a desencadenar-se en les seves energies més fosques i patètiques.

INFERN

En una pàgina d'Aldous Huxley llegeixo: «venjança pòstuma». Huxley s'hi refereix, naturalment, a allò que, en el nostre vocabulari usual d'extracció catequística, anomenem «infern». [...] La vida està muntada de tal manera que, en realitat, moltes coses — fets i persones— que nosaltres veiem i qualifiquem com a «injustes», no tenen reparació possible en el curs de la nostra existència temporal. [...] L'«infern» es fa necessari, si «volem» que l'univers no sigui un absurd. [...] A l'entranya de tota «venjança» hi ha un nucli d'alegria que jo no em veig amb cor de censurar.

LLIBERTAT

Un home que s'hagi «acostumat» a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot ensordir-se —quedar sord— davant la manca de llibertat que el rodeja i l'oprimeix. L'home que, per contra, s'ha «acostumat» a les dolceses de l'opció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat. El segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici —el benefici de la llibertat. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s'instaŀlin. El «costum» adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. D'aquí que, si no saben oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, els ciutadans es vegin condemnats a un destí d'obnubilada passivitat. La majoria dels súbdits d'una dictadura, «acostumats» a ella, no enyoren la llibertat perduda; la majoria dels súbdits d'un Estat de dret —clima teòric de llibertat—, «acostumats» a ell, no en valoren les exempcions. Totes dues espècies de «sordesa» condueixen a prendre per «natural» —just, irremeiable o ferm— allò que només és «habitual».

[...]

Per això hi ha tants «sords» a la falta de llibertat, que s'encauen en la submissió i en la inèrcia pacient: resignats, mai no en sabran sortir i, el que és bastant pitjor, de vegades ni en voldran sortir. Per això, també, hi ha tants «sords» a la llibertat —a la llibertat de què gaudeixen— que es troben inermes i perplexos quan algú els l'amenaça o ataca.

NOVEĿLA

Tota fórmula, tota tècnica noveŀlística, àdhuc la més escrupulosa en el propòsit realista, suposa sempre exageració: això és innegable. L'escriptor només conta, en general, els esdeveniments significatius del seu personatge, i, en aïllar-los i destacar-los, sol produir un efecte inflacionista, o inflat, poc o molt, però sense remei. Però això, l'exageració evident, no és obstacle perquè la veritat del personatge —i la de l'esdeveniment— quedi indiscutida. Entre un home de noveŀla, fingit, i un home de carrer, real, no hi ha massa diferència, com a tipus. En el fons, l'home de la noveŀla no és més que l'home del carrer vist —o analitzat— per un noveŀlista. Vist de sorpresa, en diríem. Potencialment, tots són personatges de Dostoievski, a l'espera d'un Dostoievski que ens prengui per personatges. Les nostres petites misèries, i les nostres petites virtuts, que a penes destriem en la rutina quotidiana, es revelarien tremendament, èpicament angoixoses, sota l'òptica amplificadora, minuciosa, violenta, d'un gran noveŀlista.

[...]

Perquè, ni tan sols quan som adults, no ens veiem viure, no ens adonem de la vasta i dramàtica fluència de temps i de qüestions que constitueixen la nostra vida. ¿Ens hi vèiem, ens hi adonàvem quan érem infants o adolescents? I tanmateix, el nostre viure d'aleshores devia ser tibant, foscament prenyat d'anhels, d'interrogants i de contradiccions. No ens veiem viure, ficats com estem en la nostra vida, ocupats a viure-la; habitualment, no ens cal formular en pensament, en mots, ni en cap forma de lucidesa, tot allò que bull com a sentiment, o com a sensació en el nostre cos mortal; sovint, ni arriben a sentir-nos sentir. L'ofici de noveŀlista consisteix a suplir aquesta distracció, aquest defecte de consciència.

ODI

El contrari de la venjança és el perdó. Tot el mèrit del perdó radica en aquesta deferència: l'ofès, mesurant tota la insídia de l'ofensa, sentint la coïssor de l'odi que li és correlació natural, se sobreposa al despit venjatiu. El perdó és una victòria sobre un mateix. Es clar que no tots els perdons aparents tenen una tal justificació. Hi ha qui s'apressa a perdonar els seus ofensors perquè es troba incapaç d'odiar, o perquè es cansa d'odiar. No estic dient cap bajanada. S'esdevé a l'odi com a l'amor: odiar i amar son activitats, mocions psíquiques que, per a subsistir, necessiten ser alimentades a cada instant. No és fàcil odiar, com no és fàcil d'estimar. Per això, la indiferència, més còmoda, és també més habitual: l'acolorirem lleument d'amor o odi, però no deixarà de ser indiferència.

[...]

[actualment] La gent no perdona, però tampoc no s'odia. I si ens aturem a pensar-ho un minut, conclourem que la gent —nosaltres— no perdona perquè no s'odia. La decadència del perdó és, en última instància, una decadència de l'odi.

El problema se'ns complica. ¿Es que el ressentiment que desperta una ofensa pren ara aspectes més capciosos o menys durs? No ho sé. Potser caldrà buscar-ne una explicació pel cantó de l'orgull. Probablement, la nostra època dóna un tipus humà més orgullós que el de les anteriors: orgullós, en el sentit de desdenyar el vincles de solidaritat social i cordial que han constituït sempre la substància profunda de la vida humana. L'home actual evita lligar-se al seu proïsme en tant que proïsme: i escric «proïsme» a consciència de la ressonància cristiana del mot. Tendim a establir un buit entre cadascú de nosaltres i els altres: una distància infranquejable. En tot cas, una distància que poques vegades una ofensa arriba a franquejar. I més: posat que l'ofensa arribi a afectar-nos, ¿per què l'acceptaríem com a mòbil de ressentiment? L'odi és encara un lligam. Procurem fer-nos impermeables a l'ofensa, ja que així ens fem impermeables a l'odi: ens fem impermeables a la solidaritat. No odiant el nostre ofensor, el nostre enemic, l'eliminem amb una rapidesa fulminant. La indiferència és la nostra torre de marfil. En aquestes condicions, el perdó no té ja raó de ser.

SEXE

L'home té un alt concepte d'ell com a espècie. La humanitat, en els nostres càlculs, constitueix una agradable excepció dins el món de la zoologia: l'home és l'animal que ha deixat de ser animal. [...] El cos i les seves exigències són una dada irrefragable que les iŀlusions espiritualitzadores no poden passar per alt. Les necessitats fisiològiques elementals, diàriament plantejades, insurgides a cada instant, reclamen la seva satisfacció. Aquesta impertinència invariable fereix i desqualifica l'home en la majestuosa idea que s'ha forjat de la seva pròpia imatge. Per això la fisiologia ha rebut, en gairebé totes les seves manifestacions, un tracte repressiu: s'ha procurat velar-la, ja que no era factible res més. La fisiologia són «les funcions baixes». L'home, per realitzar-les, es retira, s'aparta, s'amaga. Només el fet de menjar s'ha salvat de la restricció, i encara hi ha el record de societats i de persones que, especialment sensibles, l'han condemnat també a la fosca discreta dels recambrons. [...] Les precaucions que la urbanitat ens demana quan hem de realitzar alguna d'aquestes accions, no solament obeeixen a una pulcra deferència envers la gent que ens envolta: són, així mateix, gestos amb què mirem de paŀliar o d'encobrir les expansions insolents del nostre cos.

TEMPRANÇA

Mireu-vos-ho bé: els pecats que totes les morals condemnen són sempre els mateixos. Més o menys, són els set pecats capitals de la doctrina cristiana: la ira i la luxúria, la gola i la peresa, la supèrbia, l'avarícia, l'enveja. Les diferències d'una moral a altra són mínimes: es plantegen en termes casuístics, i l'una serà més de mànega ampla i l'altra més de mànega estreta. Però, en substància, la fixació i la definició dels vicis greus són idèntiques. Això és el que cal deixar ben recalcat. El cristià medieval, l'estoic pagà, el savi oriental, el racionalista modern, quan fan moral, hi coincideixen. Aquesta unanimitat pot induir-nos a pensar, com voldrien els teòlegs, en l'existència d'una llei «natural», d'una ètica innata, inscrita en la naturalesa humana, anterior a qualsevol religió positiva, a qualsevol sistema filosòfic. No hi crec gaire, per no dir gens. El sentit comú, en canvi, ens explicaria el fet des d'un altre cantó, una mica arran de terra però amb millors garanties de comprensió. La cosa quedaria exposada en dues paraules les conductes qualificades de vicis o de pecats són repudiades precisament perquè són conductes antisocials. Antisocials o antieconòmiques: es igual. I són antisocials, no respecte a aquesta o a l'altra forma històrica de societat, sinó respecte a tota societat.

[...]

D'aquí que la societat procuri defensar-se contra els perills del vici. La legislació penal no castiga els pecats en les seves manifestacions corrents. Ara: un bon grapat de figures de delicte s'hi relacionen immediatament. No és l'enveja allò que els Estats penen, però sí la injúria o el robatori; no la ira, però sí les lesions o l'homicidi: no la luxúria, però sí l'estupre o la corrupció de menors. [...] I al marge de les sancions públiques, i més denses i complicades encara, hi ha les altres sancions: les convencionals, les que la pròpia societat aplica pel seu compte. El viciós és objecte de quarentenes, de boicots, de desdenys, d'insults. ¿Motivats per una pruïja virtuosa en els no viciosos? Els no viciosos creuen que sí: en el fons, però, obeeixen a un moviment espontani d'autodefensa social. El vici, el pecat, és un germen disgregador, dissolvent, deleteri: soscava els fonaments econòmics de la societat.

[...]

No ens hem de deixar entabanar per les aparences: la societat tampoc no és partidària de la virtut —de la virtut eixuta i rebeca. Tanta por com té al vici, en té a la virtut. Quan anatematitza els vicis no vol propugnar uns capteniments diametralment oposats: no aspira substituir la ira per la paciència, la luxúria per la castedat, la supèrbia per la humilitat. Aquest altre extrem també resulta antieconòmic: antisocial. Si tothom fos sant, la societat s'ensorraria tan veloçment com si tothom fos un viciós metòdic. L'excés de viciosos portaria al caos, però l'excés de virtuosos portaria a l'atonia.

[...]

La virtut usual no té res a veure amb la virtut de les ètiques dels teòlegs i dels filòsofs: és un mer i pragmàtic terme mitjà. In medio... Sí, la moderació. La temprança, en el bon sentit del mot. Només això. Els versos de l'Horaci estan plens de receptes amb aquesta sàvia intenció. Al cap i a la fi, sigui quina sigui la societat en què l'home ha de viure —esclavista, feudal, burgesa, socialista—, l'important és anar fent de la millor manera possible. Anar fent, ell, l'home, i la societat alhora. I la moderació és un criteri de conducta provadament encertat... Jo no hi tinc res a dir. Simplement, m'agradaria que quedés ben clar que una mica d'excés, de tant en tant, tampoc no serà massa perniciós. I em sembla just que cadascú triï, per excedir-se, el pecat o la virtut que més gràcia li faci.

VICI

Homes i dones s'han comportat, en uns quants aspectes importants i bàsics, aproximadament de la mateixa manera en els més diversos i separats llocs i moments de les seves societats. La conducta humana és d'una fatigosa monotonia. Canvien els vestits, les institucions, les estructures econòmiques, les religioses, el que vulgueu: però, en l'essencial, els habitants del planeta Terra repeteixen uns idèntics, inalterables clixés de crim i de plaer.

Generated by Docutils from reStructuredText source.