Painful Bits (II)
Que no se pierda. Eso es lo que pretendo con esta página. Que no se pierda, de lo bueno que se hace, lo poco que yo encuentro.
Belleza, inteligencia y humildad escasean en el mundo. Mi intención es que no lo hagan aquí. Lo único que yo haré será buscar, reproducir y conservar.
Mientras tanto pensaré.
NEW 29-Feb-2000
A comment from a reader! Go there.
NEW 29-Feb-2000
If you want to read the poems in order begin here.
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
VII.
Qualsevol cosa fàcil i senzilla:
passejar, per exemple, o bé llegir en veu alta.
Qualsevol gest que no mogui discòrdia,
qualsevol color nou i tantes fulles
desficioses de vent i de pluja.
Que l'espasí de vidre no penetri
la polpa massa flonja; sagnaria
com sempre inútilment i escandalosa.
Més val, si tant convé, refer el paisatge
–set pollancs prop d'un riu imaginari–
i oblidar-se'n després, per no confondre
records amb enyorança.
Qualsevol mar també i totes les platges,
camp sempre obert a múltiples conteses;
qualsevol forma, qualsevol projecte,
l'esclat i el foc damunt la pell novella
i aquest tot de no-res, incomprensibe.
Desa'm les rauxes i els neguits. La lluna
tramunta, ardida, totes les carenes.
NEW 28-Feb-2000
[Go to the 7th poem]
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
VI.
Algues i vents teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.
[Un petit comentari, EFR: De tots els poemes ja transcrits, i incloent el darrer que posaré demà, aquest és el que menys m'agrada –de fet és l'únic que no m'agrada. Potser sigui perquè no entenc les imatges, o perquè aquestes són inadequades. El primer cas seria el de un fris remot de rostres que preserven de la fosca l'escuma de tants dies (amb el problema afegit i derivat de no saber si la preservació de la fosca té una connotació positiva o negativa). El segon cas l'encarnen els versos set ratlles lleus enceten la pell de set esferes. Dic que és inadequat perquè fa grinyolar la metàfora: una cosa inanimada com un ratlla no pot encetar res, i menys la pell d'una altra cosa –una esfera– que no la pot tenir. En el passatge de Jesús Tuson que vaig reproduir fa uns dies (ací) vaig ometre el següent paràgraf, que ara transcric perquè expressa bé el que vull dir amb el meu descontent:
El poeta treu les paraules del diccionari i les torna a definir en contextualitzar-les, en donar-los un espai màgic on és possible la transformació. No pas qualsevol transformació, i tornem a trobar-hi els límits: mai el silenci no pot ser la imatge de la força, ni el mar de les fronteres. o la nit de la set, o la set de la nit, perquè, fins i tot aïllada, cada paraula té un compromís de significació, tan subtil como volgueu, que li permet de servir només per a suggerir aquells sentits nous que no trenquin el fil primíssim que uneix la paraula amb el conjunt de significats possibles. N'és un exemple la metàfora, fins i tot la més convencional. Puc dir d'or uns cabells perquè hi puc percebre trets que els associen: el color, el preu i la raresa. Tanmateix, la metàfora és possible sempre que l'agermanament no sigui total: els cabells són rossos, valuosos i singulars; però no pas durs, ni amagats a la terra. Vet aquí que la metàfora (tota metàfora) té les seves lleis i el poeta les haurà de respectar per força: podrà dir cabells de cendra, de neu, d'èben o de foc; pero maicabells de fam (si no és que aquesta metàfora té com a rerafons una metonímia –i aquesta és una altra llei) perquè entrefam i cabells no hi ha aquell fil subtil que lliga un mot amb el conjunt de significats possibles. Si aquest fil es trenca, el llenguatge es fa fonedís.
Jesús Tuson, El luxe del llenguatge, Empúries, 1994. (ISBN 84-7596-074-X)
Naturalment, la crítica expressada és provisional. M'agradaria molt que algú a qui agradi el poema m'explicàs perquè vaig errat en els meus comentaris, si és que és així. O que, sigui com sigui, comentàs aquest i els altres poemes amb mi. La meua adreça és aquesta.
NEW 29-Feb-2000
Júlia D. Montolio ha estat amabilíssima de contestar, i tot seguit reproduesc, amb permís, el seu missatge (amb intercalats meus, comentant-lo), que agraesc de debò:
A mi m'agrada el poema... I m'agrada el vers "Set ratlles lleus enceten la pell de set esferes."
Per a mi les ratlles de les quals parla són els primers versos de cada poema del llibre; són lleus perquè simplement són traços de tinta esperançats... A la vegada també dona una idea de humilitat, "ratlles lleus", no volent el poeta prescriure per als seus versos un valor que és només el lector qui haurà d'atribuir-lo, si així ho sent.
[EFR: Trob això molt encertat... Jo fins i tot afegeria que són lleus també en el sentit de què, en ser tan sols paraules, no passen de ser l'expressió d'un desig –d'un gran i únic desig–, que com a tal no pot deixar de ser precari en la seua promesa de realització... tot i més quan circumstàncies alienes a la voluntat del poeta poden arruinar en qualsevol moment qualsevol intent d'alliberament de la malaltia].
Les set esferes són els set poemes del llibre; cada poema és una esfera, un món nou, i aquest món s'obre quan comences a llegir el primer vers, que seria com encetar la pell del poema.
[EFR: Altra vegada trob això molt perspicaç i molt ben vist. Ara jo també ho veig així].
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.
Jo entenc ací que en "aquesta tarda desmesurada i lenta" que descriu al principi l'únic refugi, l'únic consol que queda són els somnis (referint-se també als poemes), i dues coses més: la mar llunyana i aquest "fris remot de rostres" que ben bé podrien ser les persones estimades, ara lluny en la distància que marca la malatia. Tot i aquest distanciament, la seva presència preserva de la "fosca" (és a dir, de la tristesa, de la depressió) l' "escuma de tans dies". Jo entenc "l´escuma" com les hores dels dies, com les hores d'aquella "tarda desmesurada i lenta" ... Escuma que sobresurt en les onades dels dies que, atrapats en la tirania de la llarga malatia, s'han anat succeint monòtonament fins aleshores.
Júlia
juliadm@santandersupernet.com
NEW 25-Feb-2000
[Go to the 6th poem]
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
V.
Ara parem-nos en aquest replà,
atents, però, a l'indefugible
senyal de la represa.
Ni tu ni jo sabem bé de quin
delicte se'ns acusa,
i hem oblidat l'inoblidable origen
de l'espiral de foc i de tendresa
que ens ha dut fins aquí.
No et proposo sinó que compartim
silenciosament aquests instants,
sense remoure poc ni gens les aigües
del toll de la memòria
ni fer cap gest per endreçar calaixos
en un grotesc intent de retrobar
la intimitat perduda.
Reposem junts –tan senzill com això–,
si res més no perquè junts hem baixat
el set graons d'aquest tram de l'escala
i ara l'ofec del temps ens neguiteja.
Dellà el mirall que perfà aquest silenci
hi ha l'estesa d'uns anys no combatuts,
barbullents i frondosos,
plens de símbols, de veus i de banderes.
NEW 24-Feb-2000 En PBits, José A. Font-Roda escribió el 22 de febrero de 2000:
Since many years now I've been quite amused to the music by Pink Floyd. The peak of such amusement was in my late adolescence and although, needless to say, my interest has declined over the years, it has never totally dissapeared. In fact, it's as simple as this: I couldn't understand my existence without PF music on the background, period.
I should admit that at the beginning I was entirely captivated by the music (we all know how magical their music is). But, as I grew older I realized how profound, brilliant and interesting the lyrics were. Practically all lyrics -- all that are worth reading, anyway -- were written by Roger Waters, whose own solo material I also fully recommend you. To some extent it's even better.
The lyrics I'm including below correspond to a song called "Dogs". They were written in 1977 for the album "Animals". Waters played around with the animal trilogy of pig, sheep and dog to reflect, in a somewhat simplistic way, the typical behaviour and attitudes found, in a broad sense, among us, human beings. Probably he was inspired in Orwell's "Animal Farm" although the role associated to each animal is different in each case.
Anyway. I think "Dogs" is a terrific song, both the music and the lyrics. Hope you like reading it. It just comes to show that, no matter how miserable we can feel, how hard we try to fight against all odds, we will still be fully unable to handle our everyday life, realizing that a large amount of our destiny is far beyond our control. Right or wrong? Probably the former.
Best regards,
-Toni
Dogs (You gotta be crazy)
Roger Waters.
You gotta be crazy, you gotta have a real need
You gotta sleep on your toes, and when you're on the street
You gotta be able to pick up the easy meat
With your eyes closed
And then moving in silently, down wind and out of sight
You gotta strike when the moment is right without thinking
And after a while, you can work on points for style
Like the club tie, and the firm handshake
A certain look in the eye and an easy smile
You have to be trusted by the people that you lie to
So that when they turn their backs on you
You'll get the chance to put the knife in
You gotta keep one eye looking over your shoulder
You know it's going to get harder, and harder and harder
As you get older
And in the end you'll pack up and fly down south
Hide your head in the sand
Just another sad old man
All alone and dying of cancer
And when you loose control, you'll reap the harvest
You have sown
And as fear grows, the bad blood slows and turns to stone
And its too late to loose the weight
You used to need to throw around
So have a good drown, as you go down, alone
Dragged down by the stone
I gotta admit that I'm a little bit confused
Sometimes it seems to me as if I'm just being used
Gotta stay awake, gotta try and shake off this creeping malaise
If I don't stand on my own ground,
How can I find my own way out of this maze?
Deaf, dumb and blind, you just keep on pretending
That everyone's expendable and no one has a real friend
And it seems to you the thing to do
Would be to isolate the winner
And everything's done under the sun
And you believe at heart, everyone's a killer
Who was born in a house full of pain
Who was trained not to spit in the fan
Who was told what to do by the man
Who was broken by trained personnel
Who was fitted with collar and chain
Who was given a seat in the stand
Who was breaking away from the pack
Who was only a stranger at home
Who was ground down in the end
Who was dragged down by the stone
Torribio Blups contestó al mensaje de Toni de la siguiente manera (lanzando una propuesta final que dejó frustrada en su realización):
La letra me ha gustado, tu entradita todavía más. Pero déjame que discrepe de tu interpretación de la canción. Yo, leyéndola, no veo eso que dices. Para mi es una letra en la línea de las de The Wall, muy cruda y autocrítica, con tendencias marcadas de culpar del estado presente al pasado lejano, infantil --familia, educación, etc.:
> Who was born in a house full of pain
> Who was trained not to spit in the fan
> Who was told what to do by the man
> Who was broken by trained personnel
> Who was fitted with collar and chain
> Who was given a seat in the stand
> Who was breaking away from the pack
> Who was only a stranger at home
> Who was ground down in the end
> Who was dragged down by the stone
Yo entiendo esta canción como una descripción de una actitud característica de justificación de la miseria propia por la imaginación de la ajena...
> I gotta admit that I'm a little bit confused
> Sometimes it seems to me as if I'm just being used
> Gotta stay awake, gotta try and shake off this creeping malaise
> If I don't stand on my own ground,
> How can I find my own way out of this maze?
> Deaf, dumb and blind, you just keep on pretending
> That everyone's expendable and no one has a real friend
> And it seems to you the thing to do
> Would be to isolate the winner
> And everything's done under the sun
> And you believe at heart, everyone's a killer
...sin acabar de creerlo y por tanto temiendo lo peor --descubrir que estás solo en tu ruindad:
> You gotta keep one eye looking over your shoulder
> You know it's going to get harder, and harder and harder
> As you get older
> And in the end you'll pack up and fly down south
> Hide your head in the sand
> And when you loose control, you'll reap the harvest
> You have sown
> And as fear grows, the bad blood slows and turns to stone
> And its too late to loose the weight
> You used to need to throw around
> So have a good drown, as you go down, alone
> Dragged down by the stone
Por cierto, que hay un cuento estupendo de Somerset Maugham respecto a la idea católica de que al final todo el mundo recibirá lo que merece.
-Torribio.
Y así lo deja. ¿Cuál es ese cuento? Buscando un poco, he podido encontrarlo y tengo el gusto de ponerlo aquí. Es muy corto y vale la pena leerlo, aunque advierto que puede causar cierto distress.
NEW 24-Feb-2000
[Go to the 5th poem]
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
IV.
No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.
NEW 23-Feb-2000
[Go to the 4th poem]
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
III.
Des del llindar del silenci,
ara amb un flingant nou i els vestits espolsats
perquè la solitud només era un cancell
i el cup vessa, abundós i generós.
No per caçar bubotes, consirós,
ni per sotmetre l'aldarull fecund
de la gent i les coses,
sinó per fer una ratlla poc profunda
damunt la terra molla
i travessar amb un pas a l'altra banda.
Ai el vent que desvetlla tants colors,
les set roses que esclaten
inesperadament, i aquell vaixell
que solca agosarat totes les rutes.
Des de la més estricta solitud,
minuciosament i tenaçment sabuda,
per no perdre l'olor de cap crepuscle
ni el foc de cap aurora
i poder alçar en triomf l'estendard de les hores
per damunt de l'oblit i de les ombres.
NEW 22-Feb-2000
[Go to the third poem]
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
II.
Set primaveres sense flors ni ocells.
Així també pot escriure's la història.
No desertar el silenci deu ser l'única
manera d'assumir-lo i enriquir-lo.
I ara no hi ha desordre ni sorpreses,
els mots flueixen lentament i clara
i el bosc és dens i acollidor com sempre.
Alçant els punys pots percudir la lluna.
Feb 21, 2000.
[Go to the first poem]
Llegir poesia no és fàcil, ni sol ser abellidor. La bona novel·la et distreu tot creant mons imaginaris perquè, al final, te descobreixis en ells, com a ser social; el bon teatre et somou tot confrontant-te al destí, com a ser humà universal; la poesia prescindeix de trames i muntatges per deixar-nos nus, i indefensos, en la nostra solitud com a sers individuals. L'obra dramàtica es fa pensant en la seua representació pública; la novel·la es pot dramatitzar en un guió cinematogràfic; la poesia només té sentit en la intimitat. La poesia se fa en la debilitat i arriba en la debilitat; i això ho fa mitjançant la violentació del llenguatge, sense alternativa. Per això –perquè el seu objecte no pot ser altre que el sentiment profund, i perquè el seu instrument no pot ser altre que el llenguatge, retorçut –es fa difícilment entenedora.
Vull posar ací, al llarg dels dies, set poemes d'en Miquel Martí i Pol. Ho vull fer perquè m'admira l'emoció que els origina, i que faig meua. Aquests poemes són pura rebel·lió contra la pusil.lanimitat i l'autocomplaença; són una afirmació serena però implacable –i voluntarista– de força i confiança en un mateix; i d'autoconeixement humil i poderós alhora.
I vull que s'entenguin. En Martí i Pol també ho va voler, i per això es va decidir a prologar-los. Reproduiré primer el pròleg (que per ell mateix constitueix un document bell i important, especialment per la reflexió al voltant de la relació complexa que s'estableix entre malalt i malaltia, i entre aquesta i la creació poètica), i després els poemes. Feu click ací per llegir-lo
NEW 22-Feb-2000
[He fet un link a extractes d'un capítol interessantíssim del llibre de Jesús Tuson El luxe del llenguatge en què parla, més extensament i molt millor que jo, de la naturalesa de la poesia com a creació literària: ací]
[Go to the second poem]
SET POEMES D'ANIVERSARI
Miquel Martí i Pol
I.
Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.
This page written by Torribio Blups. All comments welcome.
NEW 25-Feb-2000 Old entries here
NEW 25-Feb-2000 All links collected here
This in an old entry of Painful Bits. Go to the current entry at http://www.torribioblups.net/painfulbits