(esquema i cites)
Libros Europa, Madrid, 1987
El problema de la salvació en la tradició católica
1. Postura católica tradicional (Concili de Florència, 1442): Extra ecclesiam nula salus, "Fora de l'Església no hi ha salvació"
2. Postura actual (Concili Vaticà II, 1964): hi ha un camí ordinari per aconseguir la salvació (el cristià) i hi ha camins extraordinaris:
3. El d'aquells que, desconeixent l'evangeli de Crist, busquen però a Déu amb sinceritat i recta consciència.
4. El dels musulmans, que "confessant professar la fe d'Abraham, adoren amb nosaltres un sol Déu, misericordiós, que ha de jutjar els homes el darrer dia" (pàg. 41-42).
L'escissió més important dins l'islam és la constituïda per la Sunna i la Shia (pàg. 60)
1. Shiites: constitueixen aproximadament el 7% de la població musulmana total, i la majoria d'ells viu a l'Iran.
2. Ambdues confessions poden conviure bé, i així ho han fet durant molts segles.
3. Es reconeixen en petits detalls, com ara distintes formes de cridar a l'oració o de realitzar les ablucions religioses. També els noms de les persones són molt significatius.
4. L'escissió té l'origen en la problemàtica successió de Mahoma, que mor sense descendència i sense elegir un successor.
5. Els sunnites consideren que tot es va fer com tocava, i que Abu Bakr, Omar i Otman (els tres primers califes de la era musulmana) van ser doncs elegits legítimament.
6. Els shiites, tanmateix, consideren que primar a aquests en detriment d'Alí (que fou el quart califa) va ser il.legítim, perquè Alí formava part de la família de Mahoma; i que l'assasinat d'aquest al poc d'assumir el califat privà del poder la seua línia successòria. Els seus seguidors s'organitzaren en contínua oposició a l'autoritat: el seu cap era l'imam. És així com han desenvolupat un sentit històric de frustració i decepció, augmentat pel fet que a mitjans del s. IX s'interrompé la successió: l'imam duodècim desaparegué en una cova en Samarra. Els shiites creuen que no va morir, i que viu ocult i que tornarà al final dels temps a instaurar el regne de justícia que es va deixar perdre després de la mort del Profeta.
7. Els sunnites tenen com a màxima autoritat el califa, que es sobirà, però no legislador ni intèrpret de la revelació. El califa imposa la llei, però la manera d'aplicar-la està reservat als ulama: els coneixedors del dret religiós, una mena de clericat molt distint al catòlic: laics, no ordenats, no formant un estrat social (l'equivalent per als shiites són els mollas, i més recentment els ayatollahs (pàg. 64).
8. A l'islam, les qüestions jurídiques són centrals; per al musulmà és el dret religiós el que per al cristià la teologia (pàg. 67).
9. Els juristes sunnites han resultat, a la llarga, menys innovadors, en correspondència amb la seua fidelitat a l'autoritat. Pel contrari, els juristes shiites, en rebutjar l'Estat, podien argumentar estar administrant amb la seua teoria jurídica el llegat de l'imam ocult i preparant el seu retorn (pàg. 66).
10. En l'islam, la veritat d'una proposició no es reconeix ni pel seu contingut ni per la lògica interna, sinó que es reconeix per la credibilitat de la persona que transmet la sentència (pàg. 65). És per això que un musulmà concedeix major valor que un cristià actual al fet que hi haja una autoritat que contribuesca a imposar la seua religió, que no deixa de ser equivalent a imposar la llei. I és que a l'islam l'Estat deu ser quelcom més que una institució neutral que simplement garantesca la llibertat religiosa. És per això que en la majoria de països musulmans l'islam és la religió estatal. I no només això: les constitucions dels estats es desenvolupen tot el possible sobre la base de l'Alcorà i del dret islàmic (pàg. 67).
11. A l'islam tot el dret és –i ha de ser– dret diví. Tampoc no existeix el concepte de moral autònoma. Les qüestions d'ètica s'han regulat des d'antic no remetent-se a la consciència, sinó recorrent a la tradició, a la paraula de Déu i al model del Profeta. Un musulmà obra no segons la consciència, sinó segons la voluntat de Déu (pàg. 69).
Els preceptes bàsics de l'islam: les columnes
No es persegueix tant l'ortodòxia com l'ortopraxis (que s'acredita públicament en la vivència comunitària ritual amb els altres creients): (pàg. 70)
1. L'oració: ni en la forma ni en el temps està deixada a l'arbitri del creient. Consta no només de paraules, sinó també de moviments, regulats fins al darrer detall. L'oració és litúrgia, adoració de Déu, mai diàleg amb Déu.
2. El dejú en el més del Ramadà: que precisament per la rigorositat, està fortament sotmès al control públic.
3. La peregrinació a La Meca
4. L'almoina als pobres: com totes les columnes, és obligatòria per al creient, que ha d'entregar entre el 2.5 i el 10 per cent de la seua fortuna als pobres i menesterosos. 5. La professió de fe: "No hi ha més Déu que Alà, i Mahoma és el seu profeta". L'única de les columnes que es refereix a la fe i no a les obres. En la confessió de fe es dóna per suposada la sinceritat, però ni se pot ni se vol controlar-la . El testimoni en el món islàmic té major importància que entre els cristians; només qui es íntegre i irreprotxable pot donar testimoni.
Quin sentit tenen per al musulmà les cinc columnes
I la pregunta típicament cristiana és: Quin sentit tenen per al musulmà les cinc columnes, perquè per als cristians el ritual i la litúrgia són sempre un símbol. En l'islam, el ritual i el culte tenen ple sentit perquè Déu així ho ha volgut, i per als musulmans la realització només indica una cosa: la seua obediència a Déu.
Funcions centrals de la religió
Küng (pàg. 81): les funcions centrals de la religió, les que conserva en una societat secularitzada, són:
1. Conferir sentit.
2. Fonamentar normes.
3. Formar comunitat.
El Déu dels musulmans és un Déu sense misteris
Van Ess (pàg. 97): comparat amb el Déu del cristians, el Déu dels musulmans és un Déu sense misteris. O millor: el seu misteri no està en la seua existència, sinó en el seu obrar, en la forma inescrutable amb què dirigeix l'home o amb què, mitjançant la seua llei, ha convertit determinades coses en obligació.
L'islam no coneix la idea de mediació ni de mediador.
L'islam no coneix la idea de mediació ni de mediador (pàg. 98): Mahoma és salvador únicament com a informador. No hi ha sacraments, ni imatges de culte, ni música religiosa.
Dós són els noms de Déu en l'islam
Dós són els noms de Déu en l'islam (ambdós amb una llarga tradició preislàmica): Allah (el Déu absolut) i ar-Rahman (el Compassiu). L'islam subratlla molt més fortament que el cristianisme la condició de l'home com a criatura : el terme àrab per designar la incredulitat és el mateix que l'utilitzat per referir-se a la ingratitud.
En l'Alcorà la riquesa és vista com quelcom natural
En l'Alcorà la riquesa és vista com quelcom natural, i l'almoina als pobres com una de les cinc columnes bàsiques. És així que, en beneficiar el benestar comú, la propietat i la riquesa s'han vist molt menys atacades que en el cristianisme. I la majoria de musulmans no han tingut cap mena de remordiment de consciència un cop deduït allò prescrit per la beneficència.
L'ideal de la comunitat
Fins l'arribada del nacionalisme, l'ideal de la comunitat dels creients ha contribuït a que la distinció de races, per exemple, mai no haja jugat en l'islam el mateix paper que el cristianisme. En els països islàmics mai no hi ha hagut una noblesa com en Europa: tret dels esclaus, la llei islàmica no coneix altra categoria de persones per a les quals haja de regir un estatut especial. L'islam és, per tendència fonamental, igualitari.
Coincidències principals entre islam, cristianisme i judaisme (pàg. 115ss):
1. La fonamental: la fe en un Déu un i únic, que a tot dóna vida i sentit. Són les tres grans religions monoteistes.
2. La fe en un Déu històric, que actua en la història i es revela al seu poble.
3. Al qual hom pot adreçar, bé parlant-li en l'oració, bé lloant-lo en l'acció de gràcies o incriminant-lo en la necessitat i desesperació.
4. I que és clement i misericordiós: té cura dels homes.
Hinduisme : no només no té església...
Hinduisme : no només no té església, com l'islam, sinó tampoc una doctrina vinculant per a tots (pàg. 177)
El concepte d'hinduisme és una construcció europea
Cal revisar el concepte d'hinduisme, perquè aquest és una construcció europea que vol fer de la religió dels indis que no professen expressament altra religió un tot monolític; quan la veritat és que aquests s'agrupen en diverses religions. Religions molt distintes que tanmateix estan lligades entre sí pel marc geogràfic comú i les condicions socioeconòmiques i les relacions culturals que s'hi han desenvolupat. Per tant cal entendre l'hinduisme com un conjunt de religions. (pàg. 179, 183)
Visnuisme i sivaisme
Actualment, el visnuisme (adoració del déu Visnú) i el sivaisme (adoració del déu Siva) són, de molt, les religions més importants dels hindús. Després vé el saktisme (els cultes oferits a la divinitat femenina). Apart d'aquests, hi ha innumerables cultes menors íntimament associats a aquestes grans religions. (pàg. 183)
Característiques de les religions hindús
Hi ha certes característiques de les religions hindús que han contribuït a que els europeus se'n formaren un concepte homogeni:
1. L'acceptació generalitzada en l'hinduisme de l'existència de només un dharma, un principi que determina normativament la conducta religiosa, ètica i pràctica de l'home, tot assignat a cada ser el seu propi dharma (svadharma), és a dir, les seues específiques determinacions, tasques i obligacions específiques (pàg. 181).
2. Els mateixos hindús no insisteixen en les seues diferències, perquè tenen el concepte d'una unitat intencional superior de les religions, en tant que totes tracten d'obrir a l'home un accés a la divinitat. Això ha fet possible una coexistència fecunda, i un respecte i reconeixement mutu (pàg. 184).
Cultura harappa
La primera cultura coneguda assentada a la Vall de l'Indo fou la cultura Harappa, o simplement cultura de la vall de l'Indo. Se'n sap poc. Desaparegué el XVIII aC.
Cultura aria
La cultura ària. Els aris penetraren per Afganistan. El 1000 aC havien arribat a la conca del Ganges. El corrent principal de la tradició religiosa de totes les grans religions hindús procedeix dels aris. D'ells també procedeix la llengua sagrada dels hindús, el sànscrit (pertanyent a la família indoeuropea). I també en procedeixen els texts sagrats més antics dels hindús, els Vedes (pàg. 190).
Sistema de castes
El sistema de castes és també una herència dels aris. Hi ha en l'Índia multitud de castes, agrupades en quatre classes. Tres de les classes corresponian en altre temps a les funcions més importants de la societat ària: als sacerdots (brahmans); als nobles i guerrers (kshatriyas); i als que havien d'ocupar-se de la casa, el ramat i el camp (vaisyas ). La quarta classe la componien els no-aris sotmesos durant l'ocupació.
Mahavira i Buda
Segles VI a IV aC: comença un període de reforma. Sorgiren diversos reformadors que aplegaren un número de deixebles. De la doctrina de dos d'aquests reformadors sorgiren després religions autònomes: (pàg. 193-4)
1. Mahavira, el Jina; del títol del qual prendrien el nom els jainistes, que promouen una forma de vida rigorosament ascètica.
2. Gautama, el Buda ("despert"), la doctrina del qual fou la base del budisme.
Ambdós procedeixen de la classe social dels kshatriyas: són nobles que se rebel.len contra el monopoli religiós dels brahmans i que:
1. Rebutgen l'autoritat dels Vedes.
2. Adopten i desenvolupen sistemàticament la doctrina de la reencarnació i del karma (present ja en les Brahmanes i en els Upanisads).
3. Passen a primer pla l'ideal de la no-violència.
4. L'auto-alliberament pel saber es converteix en el camí central de l'alliberament (la qual cosa ja constituïa un element essencial en la doctrina dels Upanisads).
Els darsana
Aquest autoalliberament és punt essencial a totes les religions hindús. Es tracta del coneixement com a mitjà per redimir l'home del cicle dels naixements. Així, sorgiren sis darsana (o punts de vista o sistemes filosòfico-teològics), que la tradició hindú disposà per parelles:
1. Samkhya i Ioga.
2. Nyaya i Vaisesika.
3. Purva Mimamsa i Uttara Mimamsa (o Vedanta).
Samkhya
Samkhya: tracta de conèixer els principis causals en què es basa la constitució del món i així aconseguir un coneixement alliberador a través de la captació de la diferència entre matèria i esperit.
Vaisesika
Vaisesika: centra l'interès en les categories amb les quals discernim tot allò cognoscible i tracta de descobrir els components físics de la matèria i les regularitas inherents a ella.
Ioga
Ioga: la meta és ensenyar l'autodomini i la capacitat de concentració del iogui, per superar d'aquesta manera tots els impediments de l'esperit que tenen l'arrel en el cos i desenvolupar les capacitats ocultes de la consciència humano-divina, assolint així l'alliberament.
Nyaya
Nyaya: pretén captar les lleis del pensament, conèixer les possibilitats de l'argumentació deductiva i inductiva, perfeccionar la doctrina de les categories i la lògica i ensinistrar la intel.ligència per poder arribar, mitjançant un ús de la raó que el lliure de l'error al coneixement de la veritat i del jo suprem.
Purva Mimamsa i Vedanta
Purva Mimamsa i Vedanta: no confien en sistemes ideats per l'home, sinó que recorren a la sagrada tradició dels Vedes i tracten de penetrar en la seua veritat profunda. El primer s'ocupa de la recta comprensió dels rites rebuts. El Vedanta recull les doctrines filosòfiques de les Upanisads i les desenvolupa.
Afinitats
Els sistemes del Ioga, Nyaya i Vaisesika prosperaren especialment en l'àmbit dels sivaistes, mentre que els del Samkhya i Vedanta s'uniren més estretament al visnuisme i al saktisme
Doctrina del karma
La resposta hinduista a la pregunta de per què els homes són diferents duu a l'elaboració de la doctrina del karma: la llei del karma significa que cada acció i cada omissió, a banda del seu efecte extern, té també un efecte intern: produeix una marca que programa l'existència futura (pàg. 263)
Supressió del karma
Tanmateix, hi ha camins que permeten alliberar-se del cicle de naixements mitjançant la supressió del karma:
1. el camí del saber (pàg. 269), mitjançant l'ascesi i el ioga.
2. el camí de l'acció, mitjançant els sacrificis i els actes rituals (pàg. 271).
3. el camí de l'amor a Déu.
Una coincidència de les religions hinduistes amb l'islam
Una coincidència de les religions hinduistes amb l'islam és la tendència ortopràctica (en tant que importància de la praxis correcta, i no tant en la seua unificació, que no ho està tant com la islàmica) (pàg. 293)
La religió hinduista es desenvolupa predominantment en l'àmbit domèstic
La religió hinduista es desenvolupa predominantment en l'àmbit domèstic. El centre de gravetat de la vida religiosa no està en el temple, sinó en la casa: és en la casa on se celebren tots els sacraments religiosos. Aquesta és una diferència característica respecte al cristianisme: en l'hinduisme, el portador de l'activitat religiosa no és la comunitat, sinó l'individu o la família. (pàg. 296)
El cristià, en el seu tracte amb Déu, és principalment un pecador penedit; el musulmà, en canvi, es veu com un esclau obedient; l'hindú compareix davant el seu Déu primàriament com amfitrió
Gurú
Juntament al déu es venera el guru, el mestre al qual un deu el saber religiós.(pàg. 297)
Etapes de la vida en l'hinduisme
Hindús: divideixen la vida en quatre grans etapes, cada una de les quals duu aparellades una sèrie d'obligacions religioses:
1. El període d'iniciació, a càrrec del gurú, que té lloc entre els 7 i els 14 anys, segons la casta. S'aprèn la tradició religiosa, s'estudien els textos sagrats i s'adquireix la pràctica ritual.
2. El matrimoni enceta la segona etapa, que és quan l'hindú comença a complir les obligacions heretades en relació als pares, als avantpassats i als déus. Es tracta de la integració ritual definitiva.
3. La tercera etapa comença quan els néts ja s'han emancipat. Els esposos, abans, es retiraven a la tranqui.litat del bosc, s'alimentaven d'arrels i fruits i practicaven l'ascesi, tot estudiant textos sagrats.
4. La quarta i última etapa no és obligatòria. Però si un es decideix a seguir-la, esdevé samnyasin: persona que renuncia a tot, inclosos els seus drets i deures en la societat. El samnyasim se descasta: va d'un lloc a altre sense casa i sense béns. Qui dóna aquest pas gaudeix de gran consideració social, sense importar l'aspecte de captaire que puga presentar, perquè realitza un ideal religiós i avança en el camí que condueix al perfeccionament personal i a l'alliberament.
Origen del budisme
El budisme neix alimentat per doctrines com la de la transmigració de les ànimes i el cicle de les existències, que pertanyien al trasfons ideològico-religiós en la Índia prehinduista. Va ser aleshores quan un asceta anomenat Siddharta Gautama es convertí en Buda, en "despert" o "il.luminat".
Respecte a Buda: el que no
1. No es considerà a sí mateix com una manifestació històrica de caràcter únic.
2. No ensenyà que la humanitat podia ser alliberada només per ell.
3. No es enviat ni encarregat de ningú, ni rebé de ningú una revelació.
4. La mera fe en Buda no condueix a la salvació.
5. Les oracions i l'esperança d'obtenir gràcia i perdó no tenen cap lloc en la seua doctrina.
6. Es així que moltes de les coses que tenen una importància capital en altres religions varen ser deixades de banda per Buda com a mancades de valor. Tanmateix, pareix clar que la majoria de persones no poden prescindir a la llarga de l'oració, el ritual, la fe en els miracles i coses semblants. El desenvolupament històric del budisme ho ha mostrat clarament: tot allò que va ser llançat per la porta va acabar entrant per la finestra.
Respecte a Buda: el que sí
1. Es considerà només un guia per ensenyar el que aconseguí pel seu propi esforç.
2. I això que aconseguí és l'alliberament definitiu del sofriment: només la realització conseqüent del camí indicat per Buda pot conduir a ella.
3. Es nega a donar una explicació del món. Ell no el va crear i no és responsable dels seus defectes. 4. Invità els homes a no creure senzillament en ell, sinó a seguir el seu consell i verificar la rectitud de la seua doctrina mitjançant la praxis.
5. Insistí en la necessitat de ser tolerant amb totes les maneres de pensar i de sentir la religió.
6. Els monjos budistes reberen la missió de difondre la doctrina de Buda per compassió envers el món. Però no devien predicar si no eren invitats expressament a fer-ho.
7. De fet, el budisme no rebutja que un individu el professi alhora que practica una altra religió, amb certes limitacions.
Les quatre veritats sagrades del Budisme
Les quatre veritats sagrades del Budisme: són la base de la doctrina budista:
1. Tot és sofriment : totes les formes de existència són, en darrer terme, doloroses, perquè estan sotmeses a la llei del canvi continu, al cicle ineludible del naixement i la desaparició.
2. És el desig l'origen últim del sofriment. El desig és la força impulsora que manté en moviment el cicle de l'existència. Aquest cicle està regit per la llei del karma. L'única manera de superar el dolorós cicle de naixements és la prescrita en la tercera de les veritats sagrades.
3. L'anul.lació del sofriment només pot venir de l'extinció, el rebuig, l'abandonament del desig. L'acabament del desig és l'alliberament definitiu, la fi de tots els suports de l'existència, l'extinció, el nirvana.
4. La senda noble de vuit membres, el camí que duu a l'anul.lació del sofriment, que possibilita la destrucció del jo, fa que s'eliminen els desitjos d'existència i s'assoleixi l'alliberament. Així es poden eliminar les tres causes fonamentals del sofriment que són el desig, l'odi i la ceguesa.
Les cinc regles del budisme
Buda: per a aquells que volen seguir la seua doctrina, formulà una espècie d'exigència mínima de conducta en cinc regles: no matar, no robar, evitar desordres sexuals, no mentir i abstenir-se d'estupefaents.
Budisme --altres consideracions
Cal fixar-se, però, en què:
1. No hom prescriu cap ordre de relacions jurídiques i socials en el món.
2. No s'estableixen noves normes: mentre es viu en el món un ha de sotmetre's a les normes establertes, sempre que no siguen contràries als principis generals de conducta moral.
3. L'ètica budista és una pura ètica de la intenció : no importa l'acció consumada, sinó l'actitud interior que hi subjau.
4. La conducta ètica és profitosa per a l'individu a llarg termini, però l'home no deu desitjar aquest profit en actuar, ja que això alimenta el seu egoisme i pot privar-lo del mateix benefici. És per això que el bon comportament deu mancar d'intenció.
5. La meta de la conducta moral és el domini dels sentits: la base és la recta actitud interna, indicada pels quatre estats celestes: bondat, compassió, alegria solidària i equanimitat.
El nirvana
El nirvana: en indi siginifica extinció. Representa la fi del sofriment, l'acabament del desig, de l'odi i de l'obcecació. Per al savi, constitueix l'àmbit de la pau absoluta, de l'alliberament total. El nirvana s'experimenta des del moment en què s'assoleix la santedat: el cos i la psique de l'alliberat continuen existint fins que arriba el moment de la disgregació física.
Totes les formes de vida tenen en principi el mateix valor
Per al budisme, totes les formes de vida tenen en principi el mateix valor. Això es deriva, com per a la major part de doctrines hinduistes, del principi de la reencarnació. És per això que una prescripció bàsica del budisme és no danyar cap ser viu.
No concepció habitual de Déu
En el budisme no cap en absolut la concepció que en totes les altres grans religions universals és habitual de Déu .
La shanga
La shanga: la comunitat monàstica de monjos i monges fundada per Buda
1. Al principi no hi havia cap tipus de jerarquia, excepte aquella determinada per l'antiguitat de l'ordenació.
2. També al principi els monjos eren mendicants i errants.
3. Igualment, se'n podia entrar i sortir en qualsevol moment, per la qual cosa no es desenvolupà un estat monàstic rígidament delimitat com a professió (i això ha canviat o no d'acord amb els diferents països: a Tailàndia i a Birmània es conserva encara).
Comunitat laica budista
Tanmateix, seria un error considerar el budisme com una religió formada exclusivament per monjos i monges: la comunitat laica budista, tot i no estar formalment organitzada, desenvolupa un paper molt important i no té vedat cap camí de santedat
Sea yo cristiano o no cristiano, ¿cuál es mi actitud hacia las otras religiones? La pregunta se hace cada día más apremiante después de la formidable ampliación que ha experimentado nuestro horizonte religioso-geográfico (con la era de los descubrimientos) y nuestro horizonte religioso-histórico (con la moderna historia de las religiones) y, sobre todo, después de que las viejas fronteras religiosas, en un mundo tan amalgamado como el nuestro, están ya cada vez más difuminadas y gran número de gentes de otro credo se halla en nuestro propio país, en nuestra propia ciudad, fábrica o escuela, a menudo hasta en nuestra misma calle. --Hans Küng.
En la religión siempre se da un encuentro vivencial con lo sagrado, bien se entienda esta "realidad santa" como fuerza, como fuerzas (espíritus, demonios, ángeles), como Dios (personal) o lo divino (apersonal), bien se entienda como una última realidad (nirvana). De ahí que [...] podamos describir el concepto de "religión" como sigue: religión es una relación individual-social, efectivamente vivida dentro de una tradición y comunidad (doctrinal, moral y, las más de las veces, también ritual), con algo que sobrepasa o abarca al hombre y su mundo, esto es, con una verdadera y última realidad, como quiera que ésta se entienda (el absoluto, Dios, el nirvana). A diferencia de la filosofía, en la religión se trata de un mensaje y un camino, un mensaje y un camino de salvación. --Hans Küng.
[...] tal como aquí se describe, la religión siempre es además vida vivida , inscrita en los corazones de los hombres y, por tanto, para todas las personas religiosas, una cuestión sumamente actual y determinante de toda su vida cotidiana. Uno puede vivirla de forma tradicional, somera, pasiva, pero también de forma hondamente sentida, comprometida, dinámica: la religión es una visión de la vida, una actitud vital, una forma de vivir , todo ellodesde la fe ; es, por consiguiente, un modelo básico individual-social, que abarca todo el orden humano y mundano y a través del cual el hombre (consciente sólo en parte) ve y experimenta todo, piensa y siente, actúa y sufre: un sistema de coordenadas de base transcendente y efectos inmanentes al que el hombre se atiene intelectual, emocional y existencialmente. La religión confiere sentido abarcador a la vida, garantiza valores supremos y normas incondicionales, crea comunidad y patria espiritual. --Hans Küng.
Para el cristiano, la experiencia de Dios se realiza de la manera más íntima en la eucaristía, pues en Cristo la palabra se ha hecho carne. El musulmán experimenta a Dios en la recitación del Corán, pues en el Corán la palabra se ha hecho libro. --Josef van Ess.
El Corán no habla en parábolas como los evangelios; da prescripciones concretas. El islam es una religión de la ley; no solamente orienta a los hombres hacia el más allá, sino que interviene en el más acá, configurando hasta el mínimo detalle. Es también de este mundo. No conoce separación entre lo temporal y lo espiritual; es, si se quiere, totalitario. El cristianismo nació dentro de un reino terreno; de ahí que en él se pueda y hasta se deba dar al César lo que es del César. Mas el islam se ha creado él mismo el reino terreno y sus seguidores son ante Dios responsables de cómo lo administran. --Josef van Ess.
[...] el alto valor de la conciencia en el mundo occidental es a su vez indicio del repliegue hacia la interioridad efectuado por el cristianismo largo tiempo atrás. Nos hemos acostumbrado a que la religión sea una cuestión privada; donde mejor se trata con Dios es en el sosiego del propio aposento. Uno allí lo tiene para sí y, sobre todo, no llama la atención; no propicia la adulación. El cristianismo es una religión inserta en un mundo secularizado: religión, en suma, de una minoría. Semejante experiencia es todavía desconocida para el islam. Del islam nadie se sale; eso, además, es imposible porque no hay iglesia alguna. El islam es una forma de vida; salirse del islam significaría abandonar una sociedad. --Josef van Ess.
Imposible resulta no ver que también el islam -lo mismo que el cristianismo largo tiempo atrás- ha entrado en una crisis doble, típica de la Edad Moderna: unacrisis de relevancia y una crisis de identidad . Una y otra crisis se complementan entre sí. Pues una religión tradicional, cuanto más se esfuerza por ser relevante en el presente, un presente mayoritariamente secular, determinado por valores, normas y modelos de acción intramundanos, tanto más sumergida se ve en la crisis de su propia identidad. Y a la inversa: cuanto más intenta una religión afirmar su identidad en ritos, convicciones de fe o ideas morales tradicionales, tanto más irrelevante se torna dentro de una sociedad secular. La sociología religiosa americana ha denominado este fenómeno identity-involvement-dilemma --Hans Küng.
El sociólogo americano de la religión Talcott Parsons, desarrollando la teoría de Max Weber, ha puesto de relieve lo siguiente: en el proceso de la secularización no se trata tanto de un descenso general ni, mucho menos, de un ocaso de la religión, sino en primer lugar de un cambio de función . Pues en una sociedad que va haciéndose cada vez más compleja y diferenciada hay que desistir de la primitiva identidad de religión y sociedad, todo ello en pro de una separación -fundamental al menos- de la religión respecto a las otras estructuras e instituciones. [...] La religión cobra así otro significado social y una nueva valoración individual. --Hans Küng.
Quien habla del Islam no puede hablar únicamente de un hombre aislado; debe verlo como miembro de la sociedad islámica. --Josef van Ess.
[En referència a les religions hinduistes]
[...] la atención a lo divergente, la insistencia en la superioridad propia, el aferrarse a 'lo mío' y 'lo tuyo' –mi religión es verdadera, la tuya falsa– todo esto son para ellos criterios bastante mezquinos. Se olvida que es necesaria una pluralidad de religiones para que, dada la multiplicidad de individuos con diversas necesidades y distinto desarrollo, puedan ofrecer a cada uno su camino, hacer posible a cada uno su acceso a la divinidad. --Heinrich von Stietencron.
[els hindús]
[...] a diferencia de muchos de nosotros, no están excitados por el implacable minutero de un tiempo que avanza mecánicamente. Les falta la presión psíquica del miedo a descuidar algo aquí y ahora. No se sienten colocados en una única vida, que pasa demasiado velozmente, en la que hay que salir airoso y que quizá decide sobre la vida eterna o la perdición eterna. La posibilidad del nuevo nacimiento da a la vida un nuevo horizonte y al hombre un diverso sentido del tiempo. --Heinrich von Stietencron.
El monopolio de las grandes iglesias sobre la religión es cuestionado por muchos y –como consecuencia de la libertad religiosa, de la tolerancia y del ecumenismo– se reivindica una configuración religiosa personal. Estamos ante el fenómeno -ambivalente- de una difusión de lo religioso . La sustancia religiosa, una vez liberada del vínculo eclesiástico, dogmático e institucional, y después de haber estado en muchos casos flotando libremente, se ha sedimentado –conforme a la situación individual y social respectiva– en muy diversos lugares, y polarizada ahora en otros valores, se realiza de todas las formas y modos posibles. Su consecuencia es una diversificación progresiva de la experiencia religiosa. --Hans Küng.
El hindú suele conservar más bien los conocimientos de sus antepasados incluso cuando él mismo pone nuevos acentos o ve las cosas de otra manera. De este modo se produce una yuxtaposición de diversas interpretaciones; una yuxtaposición que, según la convicción de muchos indios instruidos, no conserva sin motivo tradiciones superadas, sino que hace justicia a diversos planos de experiencia humana. Por eso en la mayoría de los casos no creen que entre las diversas descripciones de la realidad una de ellas sea verdadera y la otra falsa, sino que cada una de ellas es adecuada para la capacidad de percepción y la inteligencia de determinados individuos o de determinadas etapas en el desarrollo de la conciencia. --Heinrich von Stietencron.
[al voltant de la reencarnació i del karma]
La doctrina del nuevo nacimiento libera a la divinidad de la responsabilidad inmediata de toda la miseria que hay en el mundo, sin necesidad de un diablo y sin encubrir la miseria tangible. Al mismo tiempo que da al hombre esperanza en un futuro mejor en vidas posteriores y una fuerte motivación para trabajar en sí mismo con el fin de que la mejora se produzca. --Heinrich von Stietencron.
PAINFUL BITS. Edited by Torribio Blups
http://www.torribioblups.net/painfulbits
Last updated on August 26, 2000