Ausiàs March. Selecció de poemes.

Colguen les gents ab alegria festes

lloant a Déu, entremesclant deports;

places, carrers e delitables horts

sien cercats ab recont de grans gestes;

e vaja io los sepulcres cercant,

interrogant ànimes infernades,

e respondran, car no són companyades

d'altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant;

per ço no em plau la pràctica dels vius.

D'imaginar mon estat són esquius;

sí com d'hom mort, de mi prenen espant.

Lo rei xipré, presoner d'un heretge,

en mon esguard no és malauirat,

car ço que vull no serà mai finat,

de mon desig no em porà guarir metge.

Cell Teixion qui el buitre el menja el fetge

e per tots temps brota la carn de nou,

e en son menjar aquell ocell mai clou;

pus fort dolor d'aquesta em té lo setge,

car és un verm qui romp la mia pensa,

altre lo cor, qui mai cessen de rompre,

e llur treball no es porà enterrompre,

sinó ab ço que d'haver se defensa.

E si la mort no em dugués tal ofensa

—fer mi absent d'una tal plasent vista—,

no li graesc que de terra no vista

lo meu cos nu, qui de plaer no pensa

de perdre pus que lo imaginar

los meus desigs no poder-se complir;

e si em cové mon darrer jorn finir,

seran donats térmens a ben amar.

E si en lo cel Déu me vol allojar,

part veure a Ell, per complir mon delit

serà mester que em sia dellait dit

que d'esta mort vos ha plagut plorar,

penedint vós com per poca mercé

mor l'ignocent e per amar-vos martre:

cell qui lo cos de l'arma vol departre

si ferm cregués que us dolríeu de se.

Llir entre cards, vós sabeu e io sé

que es pot bé fer hom morir per amor;

creure de mi que só en tal dolor,

no fareu molt que hi doneu plena fe.

Celebren festes les gents amb alegria,

lloant Déu, entremesclant deports;

places, carrers i horts delitables

siguen rondats amb càntic de grans gestes;

i vaja jo buscant els sepulcres,

interrogant ànimes damnades,

i em contestaran, ja que no les acompanya

altre que jo en el seu plor continuat.

Cadascú busca i vol el seu semblant;

per això no em plau el tracte dels vius.

Ells esquiven imaginar el meu estat,

i s'espanten de mi com d'home mort.

El rei de Xipre, presoner d'un heretge,

no és desgraciat si se'l compara a mi,

perquè el que jo vull no serà mai complit:

cap metge no em podrà guarir del meu desig.

Com el d'aquell Tició, a qui el voltor menja el fetge

i sempre li brota la carn de nou

sense que l'ocell pare de menjar

és el dolor que a mi m'assetja, i més fort encara,

perquè és un cuc que rosega el meu pensament,

i un altre el cor, que mai no cessen de rosegar,

i el seu treball no es podrà interrompre

sinó amb allò que no es pot aconseguir.

E si la mort no em dugués tal ofensa

de privar-me de la plaent visió de l'amada,

jo no li agrairia que no vestís de terra

el meu cos nu, el qual, amb el plaer, no pensa

perdre res més que l'imaginar

que no es podran acomplir els meus desigs;

i si em cal finir el meu últim dia,

serà donat acabament al ben amar.

I si Déu vol allotjar-me en el cel,

a part de veure a Ell, perquè siga complet el meu delit

caldrà que allà em diguen

que us ha plagut plorar aquesta mort meua,

i que us penediu de com per la poca mercé vostra

mor l'innocent i màrtir per amar-vos:

aquell que voldria separar el cos de l'ànima,

si cregués fermament que us doldríeu d'ell.

Lliri entre cards: vós sabeu i jo sé

que bé pot ser que hom muira per amor;

creure de mi que sóc en tal dolor,

no fareu molt si plena fe hi doneu.

Oïu, oïu, tots los qui bé amats,

e planyeu mi si deig ésser plangut,

e puis veeu si és tal cas vengut

en los presents ne en los qui són passats!

Doleu-vos, doncs, de mi, vostre semblant

en soferir la dolor delitable,

car tost de mi se dolrà lo diable

com veurà mi semblant mal d'ell passant.

¿Qui és l'hom viu, tal dolor sofertant,

que desig ço que desesperara?

Aitant és greu que no par cosa vera

desijar ço de què és desesperant.

No só enganat de mon mal estament:

tot quan pratic tornar me sent en dan;

menys de poder me trob, havent-lo gran,

car no m'esforç per mostrar mon talent.

Mon primer mal és mon esperdiment,

per què m'aïr e per no res m'acús;

e lo segon és terrible refús

que vós mostrau si us feia enqueriment.

Portat me trob a molt prop de ma fi,

puis mon voler cas impossible guarda;

no tardarà l'hora, que ja fos tarda,

que tendré els peus en l'avorrit camí.

Si per null temps en contra Amor fallí,

io en són représ, planyent-me'n l'enemic,

e mai vers mi poguí ésser amic,

car per null temps poder hi despenguí.

Hoc lo voler me trob en abundança,

mas del poder no en sé pus empobrit,

car io peresc e són tan defallit

que no puc dir:"En vós és ma esperança".

Un sabor d'agre e dolç Amor llança

que lo meu gust departir-les no sap:

dins mos delits dolor mortal hi cap,

e tal dolor ab delit ha lligança.

Mas io em reprenc com parlar m'ha plagut

de ço que en mi no basta la ciència;

sobres-amor me porta ignocència:

vull e desvull sens cas esdevengut.

Llir entre cards, creeu l'amador mut

i al canviant de punt en punt color,

e al pauruc com se membra d'Amor;

de l'atrevit sia son temps perdut.

Així com cell qui desija vianda

per apagar sa perillosa fam,

e veu dos poms de fruit en un bell ram,

e son desig egualment los demanda,

no el complirà fins part haja elegida,

sí que el desig vers l'un fruit se decant,

així m'ha pres dues dones amant,

mas elegesc per haver d'Amor vida.

Si com la mar se plany greument e crida,

com dos forts vents la baten egualment,

u de llevant e l'altre de ponent,

e dura tant fins l'un vent ha jaquida

sa força gran per lo més poderós,

dos grans desigs han combatut ma pensa,

mas lo voler vers u seguir dispensa;

io el vos public: amar dretament vós.

E no cuideu que tan ignocent fos

que no veés vostre avantatge gran;

mon cos no cast estava congoixant

de perdre lloc qui l'era delitós.

Una raó fon ab ell de sa part,

dient que en ell se pren aquesta amor,

sentint lo mal o lo delit major,

sí que ell content, cascú pot ésser fart.

L'enteniment a parlar no venc tard,

e planament desféu aquesta raó,

dient que el cos, ab sa complexió,

ha tal amor com un llop o renard;

que llur poder d'amar és limitat,

car no és pus que apetit brutal,

e si l'amant veeu dins la fornal,

no serà plant e molt menys defensat.

Ell és qui venç la sensualitat;

si bé no és en ell prim moviment,

en ell està de tot lo jutjament:

cert guiador és de la voluntat.

Qui és aquell qui en contra d'ell reny?

Que voluntat, per qui el fet s'executa,

l'atorg senyor, e si ab ell disputa,

a la perfí se guia per son seny.

Diu més avant al cos ab gran endeny:

"Vanament vols e vans son tos desigs,

car dins un punt tos delits son fastigs,

romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.

Ab tu mateix delit no pots haver:

tant est grosser qeu Amor no n'és servit;

volenterós acte de bé és dit,

e d'aquest bé tu no saps lo carrer.

Si bé complit lo món pot retener,

per mi és l'hom en tan sobiran bé,

e qui sens mi esperança el reté

és foll o pec e terrible grosser".

Aitant com és l'enteniment pus clar,

és gran delit lo que per ell se pren,

e son pillard és subtil pensament,

qui de fins pasts no el jaqueix endurar.

Plena de seny, no pot Déu a mi dar,

fora de vós, que descontent no camp;

tots mos desigs sobre vós los escamp;

tot és dins vós lo que em fa desitjar.

Sí com lo taur se'n va fuit pel desert

quan és sobrat per son semblant qui el força,

ne torna mai fins ha cobrada força

per destruir aquell qui l'ha desert,

tot enaixí em cové llunyar de vós,

car vostre gest mon esforç ha confús;

no tornaré fins del tot haja fus

la gran paor qui em tol ser delitós

Veles e vents han mos desigs complir,

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d'ells veig armar;

Xaloc, Llevant, los deuen subvenir

ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn,

fent humils precs al vent Tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,

mudant color e l'estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn;

grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets:

fugint al mar, on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no em caureu de l'esment,

ans votaré al Déu que ens ha lligats,

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Io tem la mort per no ser-vos absent,

perquè Amor per mort és anul.lats;

mas io no creu que mon voler sobrats

pusca esser per tal departiment.

Io só gelós de vostre escàs voler,

que, io morint, no meta mi en oblit;

sol est pensar me tol de món delit

—car nós vivint, no creu se pusca fer—:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,

e sia tost en ira convertit,

e, io forçat d'aquest món ser eixit,

tot lo meu mal serà vós no veer.

Oh Déu!, ¿per què terme no hi ha en amor,

car prop d'aquell io em trobara tot sol?

Vostre voler sabera quant me dol,

tement, fiant de tot l'avenidor.

Io són aquell pus extrem amador,

aprés d'aquell a qui Déu vida tol:

puis io són viu, mon cor no mostra dol

tant com la mort per sa extrema dolor.

A bé o mal d'amor io só dispost,

mas per mon fat Fortuna cas no em porta;

tot esvetlat, ab desbarrada porta,

me trobarà faent humil respost.

Io desig ço que em porà ser gran cost,

i aquest esper de molts mals m'aconhorta;

a mi no plau ma vida ser estorta

d'un cas molt fér, qual prec Déu sia tost.

Lladoncs les gents no els calrà donar fe

al que Amor fora mi obrarà;

lo seu poder en acte es mostrarà

e los meus dits ab los fets provaré.

Amor, de vós io en sent més que no en sé,

de què la part pijor me'n romandrà;

e de vos sap lo qui sens vós està.

A joc de daus vos acompararé.

Cervo ferit no desija la font

aitant com io ésser a vós present;

al gran repòs de mon contentament

passar no pusc sinó per aquest pont.

Molt me ve tard lo jorn tan desijat,

comprat molt car per dolorós sospir;

e tard o breu só cert que deu venir,

si per la mort camí no m'és tancat.

Esser no pusc d'esperança llançat,

car io us desig segons mon major bé.

A vós deman; contra mi res no us té,

mentre el voler vostre em sia donat.

Si el pensament llunyava un sol punt

d'imaginar haver vostre voler,

sens aquell tot, no pusc delit haver;

si no és tot sa, tost porà ser defunt.

Davant mé veig de grans dolors un munt,

puis ops he tant per a mon contentar,

e mon voler porà molt menyscabar

si el vostre es mou e no mostra que munt;

e devallant, devallarà lo meu,

e, d'alt caent, no darà poc crebant,

car tot extrem altre extrem és donant:

al poc estat no par l'ofensa greu.

Mil veus lo jorn és per mi pregat Déu

de ço que en vós està la major part:

que en mon voler hajau lo vostre esguard;

e prec Amor vos llanç tot poder seu.

E si ho compleix, lladoncs pendreu extrem,

si troba lloc on se prenga en vós;

en lloc dispost sa passió és en nós,

e lo contrast tenim e no volem.

Noves de vós saber mortalment tem,

dubtant-me fort que no hi mostreu amor;

per no saber visc en altra dolor:

no sé de qual costat guard que no em crem.

No és en vós complir lo meu delit,

per bé que vós vullau complir aquell;

d'amor haveu haver forçat consell,

en vós i en ell recau mon bé complit.

Res no temau ne prengau en despit

dels pensaments meus ab varietat,

car en servei seran de fermetat;

de tals servents vol ser Amor servit.

Si punt d'enuig d'est praticar sentiu,

sens amor sou o no sabeu què vol;

ferm lloc no el té qui d'aquest mal se dol,

lo moviment per segurtat teniu.

Si tant de vós com voleu no confiu,

mon gran voler me porta en aquest zel;

de vostre cos no tem lo pus prim pèl

que encontra mi res fes no em fos altiu.

La voluntat vull que pas tota en mi;

io só celós si molt amau a Déu;

dant-vos delit sens mi, lo mal creix meu;

quan vós dolgués, de mal vostre em dolguí.

Mon darrer bé, de vós io guard la fi,

quan de present me trob ésser content,

e si em veig trist per algun cas present,

res venidor trobar no es pot en mi.

¿Qui, sinó foll, demana si m'enyor,

essent absent, d'aquella qui em fa viure?

E si no plor, ¿qui és lo que em veu riure,

si bé no pas contínua dolor?

Tots mos delits en u he trasportat;

Amor li plau en mi fer aquest canvi;

lo món no té res valent lo recanvi

de l'esperant lo bé tan desitjat.

Tant és lo bé qui m'és davant posat,

que sens dolor visc aquell esperant;

si no l'atenc, seré tan malanant

que en aquest món infern hauré trobat.

Contentament la una part me dóna,

per l'altra és ma vida tribulada:

ab mort està en balança posada,

tement que por ma esperança confona.

De punt en punt ma esperança em bandona,

e venç-me por d'aquell mal que io em tem.

¿Qui és aquell en poc amar extrem

que segurtat prenga per companyona?

Per molt amar en altre mi transport,

sí que ésser pens tot la persona aquella;

seria el món una gran meravella

que no hagués por de la mala sort.

Viure en delit porta ab si por de mort,

car d'aquell és enemic sobirà,

e si Amor delit jamés portà

io só aquell qui em puc fer lo report.

Oh Mort, qui est de tots béns envejosa,

i en tal voler te segueix la Fortuna!

Cascuna prec que mudeu llei alguna,

no ressemblant a la qui m'és damnosa.

Saber-se pot ma vida perillosa

caent en mans d'enemics tan mortals;

pobres e rics senten sos aspres mals,

e cascú d'ells ab manera ergullosa.

Seguesquen mi tots los que amaran,

mon ris o plor qualque d'ells me seguesca,

car io són prest de tastar fel o bresca

per los qui mal o bé d'Amor pendran.

Llir entre cards, passions d'Amor fan

Tembre i Fiar estar dins un hostal;

de gran remor dubtar un punt no cal,

e guai d'aquells que entre llurs mans estan!

.

No pot mostrar lo món menys pietat

com en present dessobre mi pareix.

Tota amor fall, sinó a si mateix;

d'enveja és tot lo món conquistat;

hom sens afany no vol fer algun bé:

com lo farà contra si, ab gran cost?

Cascun cor d'hom io veig pus dur que post;

algú no es dol si altre null mal té

Lo qui no sap, no pot haver mercé

d'aquell qui jau en turment e dolor;

doncs io perdon a cascú de bon cor,

si no són plant del que mon cor sosté.

Secretament, ab no costumat mal,

ventura em fa sa desfavor sentir;

d'Amor no em clam, si bé em porta a morir;

bé i mal passats, io en reste cominal.

Altre socors de vostra amor no em val

sinó que els ulls me demostren voler,

ne res pus cert de vós no puc saber,

ans si més cerc, per ser content no em cal.

Io veig molt hom sens amar ser amat,

i el mentidor tant com vol és cregut;

e io d'Amor me trob així vençut,

que dir no pusc quant só enamorat.

Amor, Amor, un hàbit m'he tallat

de vostre drap, vestint-me l'esperit;

en lo vestir, ample molt l'he sentit,

e for estret, quan sobre mi és posat.

Puis me trob sol en amor, a mi sembla

que en mi tot ço sia costum estranya;

amor se perd entre gents per absença,

e per la mort la mia amor no fina,

ans molt més am a vós en mort que en vida,

e io perdon si algú no em vol creure:

pocs són aquells qui altres coses creguen

sinó semblants d'aquelles que els avenen.

Ma dolor fort lo comun córs no serva;

tota dolor lo temps la venç e gasta;

no dic que en tot a tota altra dessemble:

en quantitat molt prop d'altres se jutja;

en qualitat ab les altres discorda.

Seguint l'Amor d'on ella pren sa forma,

gran part del temps seca dolor me dóna

i algun delit ab altra dolor dolça.

Dins lo cos d'hom les humors se discorden;

de temps en temps llur poder se transmuda:

en un sol jorn regna malenconia,

'n aquell mateix còlera, sang e fleuma.

Tot enaixí les passions de l'arma

mudament han molt divers o contrari,

car en un punt per ella es fan los actes,

e prestament és en lo cos la causa.

Així com l'or que de la mena el traen

està mesclat de altres metalls sútzeus,

e, mès al foc, en fum se'n va la lliga,

lleixant l'or pur no podent-se corrompre,

així la Mort mon voler gros termena:

aquell fermat en la part contrassemble

d'aquella que la Mort al món l'ha tolta,

l'honest voler en mi roman sens mescla.

Dos volers són que natura segueixen,

e cascú d'ells l'hom per natura guien;

sí acte ensems fan mal o bé atracen

segons qual d'ells en l'altre ha domini.

Quan la raó l'apetit senyoreja,

és natural de l'hom tota sa obra,

e lo revers sa natura li torba,

e no ateny la fi que en tots fets cerca.

Quan l'apetit segueix la part de l'arma,

l'home va dret, seguint natura mestra,

car la major part la menor se tira

e ves la fi que va lo camí troba;

e l'apetit volent son necessari,

l'home no fall, si no trespassa l'orde,

e si s'estén més que natura dicta,

surt-ne voler fals, opinionàtic.

Les voluntats que per natura vénen,

en certitud e terme són compreses.

L'altre voler passa d'hom les natures;

son senyal cert és que no l'enclou terme.

De tots aquests passions mantengueren

mescladament, sí com mesclats jaïen;

mas bé distints són aprés de son obte,

e separats los sent, quasi visibles.

Molts són al món que mos dits no entengueren

e ja molts més que d'aquells no sentiren.

¿Qui creure pot que entre amors vicioses

voler honest treball per estar simple,

gitant de si meravellós efecte

estant secret per força dels contraris?

Dolç i agre ensems, llur sabor no és distinta;

ella vivint, mos volers aital foren.

Dolre's del mort ve de amor comuna,

e de açò io em sent tot lo damnatge:

fugir les gents quisque sien alegres

i haver despit que jamés lo dol fine.

Tot delit fuig com a cosa enemiga

car un bé poc entre grans mals dol porta,

e met poder que em torn dolor en hàbit,

perquè de goig la sabor jamés taste.

Senyals d'amor que en tal cas hòmens senten,

jo trob en mi que sens dolor se prenen:

si res començ, io en corromp lo principi,

per què la fi de res mi no contenta.

Molt e pus fort tota amor me da fàstic,

e sembla a mi ser cosa abominable;

si algun delit entre mes dolors mescle,

de fet lo perd e torn a ma congoixa.

Si el pensament per força a altra part llance,

d'ell acordant, ab gran sospir lo cobre;

en lo començ ab dolor en mi entra,

no passa molt que m'és dolor plaïble.

Decrepitud ma natura demostra,

car tota carn a vòmit me provoca;

grans amadors per llur aimia morta

són mi semblants en part, al tot no basten.

Si res io veig d'ella, dolor me dóna,

e si en defuig, par que d'ella m'aparte;

los temps e llocs ab lo dit la'm senyalen,

segons en ells delits o dolors foren;

e són-ne tals que la'm demostren trista,

altres, e molts, mostrants aquella alegra.

E pas dolor com jamés li fiu greuge,

e volgra açò ab la mia sang rembre.

Amor és dat conéixer pels efectes.

Sa cantitat no té mesura certa:

gran és o poc l'amador segons altre,

e poder pren Amor, segons on entra.

La qualitat és tal com segons guarda,

car de semblants és forçat que s'engendre;

la carn vol carn, l'arma son semblant cerca,

d'ells naix fill bord als engenrants contrari.

Qui ama carn, perduda carn, no ama,

mas en membrant lo delit, dol li resta.

En tot amor cau amat e amable;

doncs, mort lo cos, aquell qui ell amava

no pot amar, no trobant res que ame.

Amor no viu, desig mort i esperança,

i en lo no-res no pot haver espera;

quant és del cos, la Mort a no-res torna.

Si la que am és fora d'aquest segle,

la major part d'aquella és en ésser.

E quan al món en carn ella vivia,

son esperit io volguí amar simple:

e doncs, ¿quant més que en present res no em torba?

Ella vivint, la carn m'era rebel.le;

los grans contrasts de nostres parts discordes

canten, forçats, acord, e de grat, contra.

De mon voler jutge cascú la causa,

e farà poc veent en mi les obres;

la mia amor per la Mort no és morta,

ne sent dolor, veent-me lo món perdre.

Io am, e tem ab honesta vergonya,

l'esperit sol de la qui Déus perdone,

e res de mi ne del món no cobege

sinó que Déu en lo cel la col.loque.

Mare de Déu, si és en purgatori

son esperit per no purgats delictes,

sí ton Fill prec no guarda los precs d'on vénen,

más lla on van. Mos pecats no li noguen!