Pròleg a l'edició de Set poemes d'aniversari, Capfoguer i Estimada Marta
Miquel Martí i Pol
Llibres del Mall, 1983. ISBN: 84-7456-034-9
Les dues intencions principals d'aquest pròleg són les següents: donar fe d'un intent de canvi que ha d'afectar, entre d'altres coses, els meus poemes; i narrar succintament el procés que m'ha portat al convenciment de la possibilitat d'intentar aquest canvi. Com que tant l'una intenció com l'altra tenen un caràcter testimonial m'ha semblat que la persona més indicada per parlar-ne era jo mateix, la qual cosa no vol pas dir que em consideri el més ben preparat per fer-ho, sinó el que més íntimament coneix l'afer i, fet i fet, el responsable de totes les decisions.
Abans d'emprendre la redacció d'aquest pròleg, i sobretot abans de decidir-ne la publicació, he reflexionat molt sobre la conveniència o la inconveniència d'establir un contacte d'aquesta mena amb els lectors. Hi havia pros i contres com en qualsevol problema, però al capdavall m'ha semblat que pesaven més les raons que m'empenyien a fer-ho que no pas el temors. Al meu entendre, una situació tan peculiar com la meva crea uns lligams molt específics d'intimitat amb els lectors, els quals lligams justifiquen, sempre a parer meu, és clar, una explicació com la que els vull donar.
No és aquesta raó sola, però, la que m'ha fet prendre una decisió afirmativa. Hi ha hagut, també, la possibilitat d'aclarir punts concrets de la meva situació personal i, alhora, l'avinentesa d'aportar algunes dades sobre determinats aspectes dels moviments que s'han produït dins la meva obra durant els últims anys, no pas des de l'angle d'una possible avaluació, cosa que considero que no em correspon de fer, sinó pel que fa sobretot a una possible divisió en períodes.
En el primer sentit, penso, per exemple, en les vegades que m'han arribat notícies exagerades o totalment infundades sobre el meu estat de salut (temps enrera un setmanari donva la notícia de la meva mort); en les vegades que amics meus m'han dit que algun conegut els havia demanat quin mal tenia exactament, i quina era exactament la meva situació, etc. En el segon sentit, i sense cap mena de pretensió d'imposar el meu punt de vista, em sembla que puc col.laborar eficaçment amb els qui s'han ocupat i s'ocupen de la meva obra.
Això no obstant, si bé, com deia, les raons diguem-ne positives han guanyat la partida a les negatives, tenia i encara tinc un cert temor, la prevenció del qual em dóna peu a fer algunes consideracions. No voldria de cap manera que algú pogués pensar que amb aquest pròleg tinc la intenció de condicionar i menys encara de coaccionar els lectors, embolcallant els meus poemes amb informacions anecdòtiques o sentimentals. Procuraré de narrar els fets amb la màxima objectivitat, i si em veig obligat a parlar reiteradament de la meva malaltia serà, senzillament, perquè fa una colla d'anys que condiciona totes les meves activitats i perquè és una constant vital de la qual no puc desprendre'm per més que vulgui. Així i tot, però, quan els lectors s'acarin als poemes, tenen el dret –l'obligació, al meu entendre–, d'exigir-me el mateix que m'han exigit fins ara; i no cal dir que jo els agrairé que l'exerceixin, aquest dret, i els ho agrairé no solament com a poeta sinó en tant que simple individu, ja que d'aquesta exigència, que jo mateix intento constantment d'aplicar-me, se'n desprèn una de les possibilitats majors d'assolir el nivell de normalitat a què aspiro.
Tampoc no m'engrescaria gens que algú arribés a suposar que si m'entretinc a exposar amb un cert luxe de detalls l'evolució dels condicionaments que m'han anat emmanillant i engrillonant, ho faig amb una determinda afectació. Amb aquesta mena de condicionaments em sembla que, com a màxim, s'hi pot arribar a establir un pacte. Ara, ultrapassar aquest estadi i assolir aquells lligams gairebé afectius de què se sol parlar de vegades, no solament ho considero dificilíssim sinó que res no em predisposa a aspirar-hi.
Que quedi clar, doncs, que ni m'atreu l'heroïcitat ni em guia cap mena d'afany exemplificatiu. L'única finalitat que em mou és la d'apropar-me més intensament als lectors, i d'apropar-m'hi amb una franquesa total en un moment que per mi és molt important. Ells, els lectors, sempre han estat els destinataris privilegiats de la meva obra; a hores d'ara, però, no solament els segueixo considerant de la mateixa manera sinó que, a poc a poc, i en part potser per tot el seguit de circumstàncies de què parlaré, s'han convertit en una de les parts més íntimes, fecundes i clares de mi mateix.
***
Els tres conjunts de poemes que componen aquest llibre constitueixen, de fet, tres unitats independents, i com a tals poden ésser llegits. Això no obstant, si els he aplegat en un sol volum no és pas per casualitat ni per simples raons de gruix o altres conveniències, sinó perquè tots tres parteixen d'una mateixa motivació i, en certa manera almenys, es complementen.
L'any passat en va fer set que el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, va diagnosticar-me una esclerosi múltiple, la malaltia que a hores d'ara m'impedeix gairebé totalment de caminar i que, a més d'altres amenitats menors, em planteja seriosos problemes d'equilibri, m'obliga a una penosa lentitud en qualsevol activitat manual per manca de coordinació, i m'ha gairebé paralitzat la musculatura del coll i de la boca, amb la consegüent dificultat per engolir aliments –principalment líquids– i sobretot per enraonar. Des del primer moment el doctor Barraquer va dir-me ben clar que aquella malaltia era greu i no gaire habitual, almenys en aquestes latituds. Però no va ser fins a la segona o la tercera visita quan, responent a unes preguntes meves, va aclarir-me dues qüestions que em preocupaven: l'esclerosi múltiple, va dir-me, no solia provocar la mort a curt termini; i d'altra banda no hi havia –i encara no hi ha– cap possibilitat de curar-la. El màxim a què es podia aspirar, afegí, era a aconseguir una estabilització de la malaltia, la qual estabilització permetia d'iniciar un procés no exactament de recuperació sinó d'adequació, d'equilibri entre malaltia i malalt, que podia ajudar a acceptar la nova situació i fins i tot a aprofitar les limitades possibilitats que oferia.
A quaranta anys –i a d'altres edats, és clar–, una malaltia per-a-tota-la-vida, que en uns quants mesos converteix un home normal en un pensionista de gran invalidesa, provoca un trasbals considerable i obliga a replantejar-se gairebé totes les qüestions a partir del zero absolut que estableix. El camí que cal recórrer fins assolir si bonament es pot aquell nivell d'ideal d'equilibri de què he parlat, deu tenir, alhora, elements comuns a totes les malalties i a tots els malalts i peculiaritats específiques de cada malaltia i cada tarannà. En el meu cas, em sembla que es pot dividir en tres grans estadis, d'acord, sobretot, amb les fases de la malaltia, que és la que controla els moviments: un primer període de tres anys llargs de contínua davallada, durant el qual la malaltia va anar establint sòlidament les seves posicions; un segon període de dos anys, també llargs, de progressiva estabilització, el qual, si bé es pot dir que a penes si va aportar cap guany visible, va permetre'm, almenys, d'avaluar objectivament la limitadíssima autonomia de què disposava; i un tercer període, la duració del qual ignoro, és clar, de projecció de totes les possibilitats de cara a un futur que, en última instància, sempre dependrà de la disponibilitat que graciosament m'atorgui la malaltia.
Aquesta visió és molt esquemàtica, evidentment. No em desagradaria pas de narrar pel menut totes les experiències d'aquests últims anys, la qual cosa permetria d'apreciar no solament les interferències que hi ha entre els períodes que he assenyalat, sinó els moviments que es produeixen dins de cada un d'ells. De moment, però, hi renuncio, si més no perquè el projecte ultrapassa l'abast que m'he proposat de donar a aquest pròleg.
Això no obstant, hi ha un aspecte que vull remarcar. Deia no fa gaire que el doctor Barraquer m'havia parlat de la possibilitat d'assolir un equilibri que m'ajudaria a acceptar la nova situació. Doncs bé, recordo que el dia que me'n va parlar, jo vaig demanar-li immediatament què calia fer per assolir aquell estat. La resposta fou que, d'una banda, calia aconseguir una estabilització de la malaltia, cosa que dependia d'ell; i que, de l'altra, calia assumir plenament la pròpia situació, afer exclusivament meu, en la realització del qual ell només podia donar-me bons consells.
Mentiria si digués que a partir d'aquell moment vaig intentar de posar en pràctica la part que em corresponia. La malaltia tot just començava i de bon primer tot sol predisposar a la rebel.lió: el propi cos, encara no avesat al nou ritme, la imaginació, les circumstàncies ambientals, etc. El que sí vaig fer, tanmateix, i d'una manera totalment pensada, fou assajar un estratagema per tal de no sentir-me tant del mal, per tal de no caure en el parany de plànyer-me'n excessivament, un estratagema –això ho penso ara– que potser era un primer pas necessari, almenys en el meu cas, per assolir aquell equilibri de què m'havia parlat el metge: vaig intentar de compartir la malaltia, d'universalitzar-la, en una paraula, i ho vaig intentar a través d'allò que més intensament i íntimament em representava, a través d'allò que sempre m'ha servit més eficaçment de crossa: la interiorització, la reflexió i, com a conseqüència gairebé inevitable, la poesia.
Les diferents fases d'aquesta actitud són fàcilment perceptibles en els llibres que he escrit aquests últims anys, des deVint-i-set poemes en tres temps fins a Quadern de vacances, i si bé em sembla que fóra una pedanteria imperdonable que em posés a fer balanç dels encerts o els desencerts literaris que pot haver comportat (prou que ho han fet, i bé, els qui han prologat els meus llibres i els qui han escrit sobre la meva obra), trobo que em correspon de parlar dels resultats personals, gairebé diria físics, de l'intent, i en aquest sentit no puc dir sinó que l'experiènica ha estat notablement satisfactòria. El fet de desplaçar la malaltia a uns nivells que objectivament no li corresponien, va donar com a resultat no solament una menor tensió emotiva, sinó una relativització molt eficaç de la relació malaltia/malalt, i una possibilitat d'operar amb elements molt immediats des d'una perspectiva no gens personalista, la qual cosa, a més de proporcionar-me temes constants de reflexió, em va permetre d'establir amb força claredat la meva nova relació amb els altres.
Es evident que en la realització pràctica d'aquest intent m'hi van ajudar molt dos elements que, a primera vista, poden semblar marginals. D'una banda, el fet que la malaltia no comportés, almenys en el meu cas, cap mena de dolor físic. La meva capacitat per suportar el dolor no és pas ni de bon tros excepcional; ignoro, doncs, què hauria passat si la malaltia hagués anat acompanyada de dolor. I de l'altra, el fet que les circumstàncies sòcio-polítiques que ens tocava de viure fossin tan fàcilment identificables amb les limitacions que m'imposava la malaltia.
Així i tot, em sembla que seria errat atribuir més importància de la que realment tenen a aquests dos elements, i no perquè això pugui restar mèrits a la meva actitud, sinó perquè els fets són els fets i les circumstàncies en què es produeixen són com són, tant si ens agrada com si ens agrada menys. Si alguna cosa he ben après durant aquests anys ha estat a comptar cada vegada més amb el que tinc a cada moment i prou, procurant de no plànyer-me dels possibles erros comesos (qui no enc comet, d'errors?) i de no fer-me, tampoc, vanes il.lusions, una actitud –ho dic sense cap mena d'orgull– que no solament em sembla que no ha accentuat el que hi pugui haver en mi d'egoisme, sinó que m'ha servit per apropar-me a la gent sense cap mena de condicionaments ni d'exigències, atès que la meva pròpia limitació m'ajudava a comprendre, acceptar i fins i tot estimar les limitacions dels altres.
Tal com deia, doncs, tot aquest procés d'adaptació ha durat un sis anys. De fet, fins a finals de 1973, època en què vaig veure'm obligat a plegar de treballar a la fàbrica per acollir-me als beneficis (així ho diuen en llenguatge oficial) d'una pensió de gran invalidesa, el mal va anar guanyant terreny. Ara, a partir de 1974, i potser més exactament de la segona meitat d'aquest any, es pot dir que no he sofert cap crisi seriosa, cap "brot", que diuen els metges, la qual cosa no significa pas, evidentment, que la malaltia hagi deixat de tenir-me completament sota el seu control i m'hagi obsequiat, de tant en tant, amb clares demostracions de la seva presència.
Això no obstant, els resultats pràctics d'aquesta nova situació (això de nova és un dir, evidentment), de cara a plantejar-me seriosament la possibilitat de treure'n el partit que m'havia dit el metge, no els vaig començar a apreciar fins a mitjan 1976. Hi ha un llibre que marca clarament aquest canvi: Crònica de demà, els poemes del qual foren escrits entre l'abril i l'agost de 1976. A mi, però, sempre m'ha semblat –i no sóc pas so a pensar-ho– que uns certs indicis que prefiguren la nova situació són ja perceptibles en Quadern de vacances, escrit al llarg de 1975, i que jo sempre he considerat que feia de pont entre les dues situacions.
Deixant de banda, però, aquestes precisions i reprenent el fil de la narració, repeteixo que la decisió d'intentar iniciar una nova etapa –la tercera– en aquest llarg procés, esdevé clara a mitjan 1976 i està condicionada per dos fets: la duració del període d'estabilització de la malaltia, i la proximitat de l'any 1977, durant el qual, com deia al principi, en va fer set que estic oficialment malalt.
El primer d'aquests dos factors és, evidentment, el que determina la meva actitud. Al meu poble diuen que contra força no hi ha resistència, i el mal que jo tinc és, indubtablement, una força abassegadora, i només mínimament controlable. Jo, tanmateix, no hi estic totalment d'acord amb la dita que esmentava, i penso que si un pot mantenir el cap prou clar per acceptar la irreversibilitat de la situació sense escarafalls i, sobretot, sense massa esfondraments, i si, a més, tenint en compte que ja no és ell qui reparteix les cartes, sinó la malaltia, procura de distanciar-se'n, pot aconseguir de no esgotar les reserves defensives en els primers encontres, que sempre són els més brutals, i conservar una certa disposició per a quan es presenti la treva –si es presenta, és clar.
Aquest és, en síntesi, el mecanisme del meu intent de represa, una represa que, segons com, pot semblar absurda, ja que res d'essencial no ha canviat en la meva situació, excepció feta de les gairebé contínues ensopegades del començament. I també en aquest cas m'he servit conscientment d'un estratagema: la celebració del setè aniversari de la meva malaltia. No crec que calgui que em posi a enumerar les connotacions de tota mena que se solen atorgar al número set. El que sí diré, tanmateix, és que per a mi sempre ha estat una xifra important i que, conscientment o no, ha tingut molt a veure amb tot d'esdeveniments que m'ha tocat de viure.
Partint, doncs, de la base de la considerable duració del període d'estabilització de la malaltia, vaig pensar que calia intentar la represa, és a dir, la superació de la fase anterior. En aquest sentit s'orienta, com ja he dit, Crònica de demà, i també en aquest sentit, i més clarament encara, adquireixen entitat pròpia els tres conjunts de poemes d'aquest llibre, escrits entre gener de 1977 i febrer de 1978. D'aquests tres conjunts, el més curt –Set poemes d'aniversari–, és, potser, el que amb més contundència expressa aquesta voluntat que deia. No cometré pas la pedanteria d'avaluar-ne els possibles mèrits ni vull, d'altra banda, condicionar-ne la lectura, però sí que puc afirmar que aquests set (set!) poemes responen plenament no tan sols a un claríssim intent de ruptura, sinó a un desig de crear una mena de situació nova i d'acarar-s'hi amb tota la convicció, amb tota la confiança.
Com a detall una mica anecdòtic vull remarcar també un fet: la coincidència d'aquest intent de represa que, com he dit, s'inicia a finals de 1975 i pren cos a mitjan 1976, amb el procés de canvi sòcio-polític que vivim i que jo em guardaria pla bé de dir en què pararà.
Al costat dels Set poemes d'aniversari, els altres dos conjunts volen completar l'arc de significacions de la meva actitud, sense que això estableixi, com ja he dit al començament, cap mena de dependència entre ells. No es tracta d'allargassar una determinada reflexió, sinó de donar inflexions noves a un cert intent, per tal qeu el ventall de possibilitats que se'n pugui desprendre no sigui unívoc, la qual cosa aniria clarament contra el projecte de vida novaque vol representar el llibre. En aquest sentit, Capfoguer i Estimada Marta expressen les dues úniques experiències que la malaltia m'autoritza de portar a terme: la reflexió i el desig.
Sóc ben conscient de la limitació d'aquestes atribucions, però m'atreveixo a afirmar que aniria errat qui es pensés que a partir de la plena assumpció d'aquestes dues activitats, i amb el simple afegitó d'una existència poc més que vegetativa, no es pot viure en el sentit més complet de la paraula. Que aquesta mena de vida no sigui la ideal (n'hi ha alguna que ho sigui?) i no resulti envejable, no té gairebé res a veure amb els meus plantejaments. Torno al que deia suara quan parlava de comptar a cada moment amb el que es té i prou. De fet, el que de debò constreny no són aquestes limitacions o d'altres de semblants, sinó les que algú ens imposa arbitràriament o bé les que ens imposem nosaltres mateixos quan intentem de desertar la nostra pròpia manera de ser. Ni la immobilitat no és necessàriament sinònim d'inactivitat ni la revolta no exigeix necessàriament la militància activa, en el sentit més quotidià de la paraula. Sense moure's gairebé mai de casa i amb una presència visible reduïda a la mínima expressió, un pot estar activament present a qui sap els indrets i sentir-se activament solidari de la gent. Més encara, es pot arribar a comprendre i fins i tot a estimar i sentir-se estimat amb una força i una autenticitat realment insospitades, de tal manera que la plena assumpció del desig tradueixi en veritables actes allò que en molts casos no passen de ser considerats simples indicis.
Vet aquí, doncs, la naturalesa de l'intent de canvi de què he parlat al principi. En certa manera es tracta, evidentment, de la culminació d'un llarg procés. No voldria, però, que una determinada idea de culminació pogués induir a una interpretació errònia de la meva actitud, ni que aquesta idea prevalgués contra la de canvi i més encara contra la d'intent de canvi. I no ho voldria sobretot per dues raons: primera, perquè en la meva situació actual, depenent com depenc de les vel.leïtats de la malaltia, qualsevol instal.lació pretesament definitiva constitueix un infantilisme aclaparador; i segona, perquè aquesta manera d'entendre la culminació no solament no s'adiu amb el meu tarannà sinó que fins a cert punt invalidaria tot el procés que he intentat de descriure. Culminació sí, doncs, però només en tant que obertura d'un nou procés de recerca i d'aprofundiment, és a dir, en tant que superació, tan relativa com es vulgui, d'unes determinades circumstàncies, i d'acarament a unes altres circumstàncies també molt relativament noves. En la dinàmica que entranya aquesta actitud s'hi troba, al meu entendre, no tan sols una clau per comprendre el procés vital que he seguit aquests últims anys, sinó una via per penetrar el sentit i les intencions de la meva poesia i fins i tot per explicar-ne els moviments.
***
Un darrer aclariment. Cadascun dels quinze poemes que componen el conjunt que porta per títol Estimada Marta té la mateixa estructura formal –disset versos decasíl.labs, aguts– que tenen cadascun dels cinc poemes del recull Cinc esgrafiats a la mateixa paret, aparegut en primera edició l'any 1975 en la sèrie de quaderns que publicà el grupTarot, i inclòs posteriorment dins Amb vidres a la sang (Llibres del Mall, Barcelona, 1977), tercer volum de la meva Obra Poètica. Aquesta coincidència no és pas casual sinó volguda. Escrits a finals de 1974, els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret responen a una voluntat d'introspecció, de reflexió, expressament limitada per les quatre parets de la meva cambra. Deixant de banda la importància –poca o molta– que puguin tenir en una avaluació crítica feta per un professional, aquests poemes per a mi són un dels moments culminants del procés que he intentat de descriure en les pàgines precedents. La meva situació en aquella època no era pas gaire diferent de la d'ara. Això no obstant, tot just començava el període d'estabilització de què he parlat reiteradament, i la meva actitud, per tant, era si no més cautelosa, sí, almenys, no tan valenta.
Fent omissió de les múltiples implicacions i derivacions que tot procés de creació lírica posa en moviment, i deixant de banda la importància de tot d'elements més o menys circumstancials que, voluntàriament o involuntàriament, s'integren en l'esmentat procés, allò que ara m'interessa de remarcar és que en els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret hi ha una voluntat d'assumir, a un nivell estrictament mental, una determinada situació, esdevinguda ja irreversible, sense que l'esmentada assumpció comporti cap mena d'intent de canvi.
Es evident –ho és almenys per mi– que aquesta assumpció té unes clares connotacions rotundament afirmatives que, en certa manera, suposen un pas endavant en el procés de què he estat parlant; ara, per a mi és molt clar que en aquells moments no tan solament no intentava cap mena de ruptura, sinó que el pas endavant el feia, per entendre'ns, sense moure'm de lloc.
Els quinze poemes d'Estimada Marta, en canvi, tenen per a mi una dimensió –o una significació– no diré radicalment nova però sí força diferent. Parents pròxims dels de Cinc esgrafiats... pel que fa a la voluntat d'assumir una determinada situació i, per tant, plenament afirmatius també, contenen, a més, tant pel tema com pel tractament, unes clares manifestacions d'obertura i de projecció que són les que els confereixen una dimensió volgudament rupturista i els situen de ple en l'intent de canvi que he assenyalat al començament.
En certa manera, doncs, i sense moure'm de la línia del que he assajat d'explicar en aquest pròleg, l'una sèrie i l'altra se situen en el moment de culminació de cadascun dels períodes en què, més o menys idealment, he dividit el procés de la meva malaltia, i al mateix temps constitueixen l'inici d'un període nou. Aquesta coincidència ha estat, de fet, el que m'ha empès a repetir l'estructura dels poemes de Cinc esgrafiats... en els d'Estimada Marta. En part, evidentment, es tracta d'una mena de ritu que jo mateix he afegit a la celebració de què parlava suara. Hi ha, però, una segona raó que també val la pena de remarcar: la voluntat d'aplicar el mateix tractament formal a dues situacions que si bé tenen punts analògics són, en l'anècdota almenys, totalment diferents. I, tan se val, les ganes de demostrar-me a mi mateix que era capaç de reeixir en l'intent.
Miquel Martí i Pol.
Roda de Ter, setembre 1978
PAINFUL BITS. Edited by Torribio Blups
http://www.torribioblups.net/painfulbits
Last updated on February 25, 2000