Josep Pla - La Sagrada Família

rísona. No tenia pas enemics esbravats i mansois, in-

diferents i superficials. Gaudí crispava els seus ene-

mics d'una manera instantània de seguida que el seu

nom apareixia en qualsevol conversa. Els seus enemics

eren de dues classes: els que atacaven la seva persona

i la seva obra i els que reservaven la seva indignació

per l'obra solament.

Als primers, l'aspecte humil que caracteritzà sem-

pre la persona de l'arquitecte, els treia de polleguera,

Darrera d'aquella humilitat tan acusada hi veien un

orgull sense límit. Vaig creuar-me algunes vegades

amb Gaudí pels carrers, cap al tard, generalment. Por-

tava un vestit negre, lluent i esfilagarsat, unes planto-

fes obscures, una camisa d'una netedat equívoca; tot

caminant solia menjar un rosegó de pa o una taronja

que havia comprat a la cantonada immediata; cami-

nava encorbat, obsessionat, sense mirar res, atabalat,

pobre, miserable. Si hagués allargat la mà demanant

caritat a la gent que passava, ningú no hauria pogut

dir, per l'aspecte, que no era un pobre de solemnitat.

Pobre, ho era realment. No es donen pas gaires

casos d'un tan profund menyspreu, d'una insensibilitat

tan definitiva, pel diner, com el de Gaudí. La singu-

laritat d'aquest fet produïa bombolles de menyspreu,

En tot cas, les maneres externes de Gaudí eren accep-

tades per ben poca gent. Hom deia que eren imprò-

pies de la seva categoria, d'una singularitat intolera-

ble, completament contràries als deures mínims de la

ciutadania.

Aquestes crítiques a la persona de l'arquitecte em

semblaren sempre reaccions d'ínfima categoria, per-

què crec que la gent té dret a viure, no molestant con-

cretament els altres, de la manera que li sembli. Si

Gaudí trobava més gustosos els rosegons de pa que

portava a les seves deformes butxaques que els plats

que servien al Suís o al Continental, ¿per què no se'ls

havia de menjar? Si el seu guarda-roba era tan pre-

cari i escàs, què hi hauríem pogut fer? Si la seva

figura no era tan arrogant, ni tan lluent, ni tan ben

tallada com la del vescomte de Güell o la dels lyons

que freqüentaven l'Excèlsior, no crec pas que n'hi

hagués per a posar el crit al cel.

Ara: és molt probable que la clau de totes aques-

tes indignacions es trobés en un altre lloc de la qües-

tió, i fou també l'escultor Josep Llimona qui m'hi

féu parar esment. "Quan Gaudí parla amb la gent

—em digué l'escultor—, es produeix una situació

curiosíssima. Quan aquest home d'aspecte tan míser i

depriment, tan insignificant i compungit, es posa a

parlar, es produeix en la seva persona una transfor-

mació tan gran, una tal transfiguració, es crea instan-

tàniament un clima d'una tal seriositat i elevació,

apareix un home d'unes conviccions tan profundes,

un home que diu unes coses tan noves i tan enormes

i al meu entendre de tan bon sentit, que és natural

que la gent que l'arquitecte té davant, sobretot la gent

saturada de llocs comuns i de ximpleries, s'indigni

desaforadament. Gaudí és un dels esperits més lliu-

res, menys convencionals, de la terra. Aquesta indig-

nació s'exaspera davant del contrast que ofereix la

persona física de l'arquitecte i la seva personalitat

anímica. Si el que formula Gaudí, ho digués un senyor

ben vestit i de molta perruqueria, la gent ho toleraria

Ara: que ho digui un home que té un aspecte de men-

dicant és considerat intolerable, imperdonable i re-

voltant. Per això no poden veure Gaudí."

Davant de l'obra de l'arquitecte, el nombre de

detractors era grandíssim —s'entén, en els medis in-

tel·lectuals i artístics. Per als noucentistes, el problema

havia estat fallat per Eugeni d'Ors en el "Glosari"

en establir les distincions entre vida còsmica i vida

humana, entre el món de la naturalesa i el món de la

cultura, entre el romanticisme i el classicisme. Segons

donaven a entendre aquests elements, l'arquitectura

és un art de sentit contrari a la naturalesa, un art

d'arbitrarietat, una construcció típica de la cultu-

ra, de la vida humana, és a dir, dels estils. La

naturalesa no produeix estils: la naturalesa són les

muntanyes, el mar, els boscos, l'informe, el caos. No-

més l'home cultivat, domesticat en sistemes canònics,

produeix estils. L'arquitectura no pot ser un art d'imi-

tació de la naturalesa, no pot ser naturalista. Rom-

pent la tradició arquitectònica europea, Gaudí vol

tornar l'arquitectura a la naturalesa. La seva ambició

és enorme. ¿És una ambició plausible, una ambició

sobretot factible? Els joves de llavors tenien aquestes

idees i deien aquestes coses. Jo també les repetia.

Aquestes idees eren en tot cas compartides per

molta gent —tot i no haver-se-les formulades amb

l'esquemàtica claredat amb què ho acabo (potser) de

fer. Les persones cultivades de l'època, gairebé totes

elles educades a França, moltes passades per Itàlia i

Anglaterra, consideraven que l'obra de Gaudí era

monstruosa, que implicava la ruptura d'una tradició

que portaven a la massa de la sang i era per ells com

una segona naturalesa. Ara, per explicar l'enormitat

del fenomen Gaudí deien que l'arquitecte era un pro-

ducte del fons anàrquic, inconstruït i peremptori, que

caracteritza permanentment les grans personalitats del

país. Aquesta explicació em semblà sempre una mica

massa senzilla.

De tota manera, no s'ha pas de creure que l'opo-

sició a l'obra de Gaudí fos total. En els ambients in-

tel·lectuals desproveïts de prejudicis, lliures, Francesc

P'ujols, per exemple, defensà amb la ploma i la parau-

la Gaudí, en nom de l'art vivent. Pujols, que en les

qüestions d'art partí sempre de la definició de la be-

llesa donada per Milà i Fontanals, segons la qual "la

bellesa és l'harmonia vivent", solia dir que l'obra de

arquitecte és realment poc harmònica, però que seria

idícul de discutir la seva vivència.

— De tota manera, les formes de la naturalesa en-

cara ho són més.. .—hom li objectava—. Mireu els

bolets, per exemple...

— Sí, d'acord —deia Pujols—. Però no s'amoïni!

Gaudí també farà bolets. És una qüestió de paciència.

L'arquitecte fou així mateix defensat pels artis-

tes catòlics de Sant Lluc, que tenien com a consiliari

i moderador el bisbe Torres i Bages, i del qual els

germans Llimona eren les personalitats més preemi-

nents. En la casa de Josep Llimona, que llavors vaig

freqüentar, es parlà sempre amb el més gran respecte

de Gaudí. En els grups de l'altra banda, tant en l'am-

bient de Rusiñol com en el de "Les Arts i els Artis-

tes", la posició era contrària, tot i que alguns dels ar-

tistes d'aquesta darrera associació (Nogués, Colom.

Pascual...) haguessin treballat en la decoració, esta-

blerta per Gaudí, de la Pedrera i haguessin conegut i

tractat l'arquitecte.

En el moment àlgid de l'esforç de Gaudí per des-

plaçar l'arquitectura a la naturalesa, l'arquitecte féu

els honors de la casa de Milà, de la Pedrera, al pintor

Carles.

— ¿Com justifica, senyor Gaudí, les formes i els

volums curvilinis que ha posat a la façana? —li pre-

guntà Carles.

— Es justifiquen perquè van lligats a les formes

curvilínies de les muntanyes de Collcerola o del Tibi-

dabo, que es veuen des d'aquí.

— Però des d'aquí —es trobaven en l'últim pis de

la casa— també es veu el mar, i la ratlla de l'horitzó

del mar és dreta.

— La ratlla dreta no es troba en la naturalesa —contestà

l'arquitecte.

— La ratlla dreta no es trobarà, si vol, en una

naturalesa crua i bruta —replicà Carles—. Ara, una

forma regular, una forma d'estil, satisfarà l'esperit de

l'home. Tot el que no és caòtic satisfà l'esperit.

— No es tracta pas de satisfer...! —digué l'ar-

quitecte, d'una manera seca.

En l'ambient intel·lectual antigaudinià, que impe-

rava llavors a Barcelona, el moment de la màxima de-

tractació es produí en circular la notícia que Gaudí

havia dit que els grecs antics havien estat un poble

inferior perquè desconegueren el remordiment. For-

mulada així, la frase no és completa. Havent conegut

els ambients favorables i contraris a l'arquitecte, puc,

gràcies a l'escultor Llimona, reportar-la exactament.

Gaudí havia dit: "El Partenon respon a l'arquitectu-

ra d'un poble que no conegué el remordiment".

El judici produí, és clar, molt d'enrenou. No es

tracta pas d'una frase original. És un tòpic lligat amb

l'humanisme de color de rosa, segons el qual els tem-

ples grecs estan construïts d'una manera que fa que

hom hi entri amb el cap alt i la vista enlaire, mentre

que, en els altres temples, s'hi entra amb el cap baix

i la curvatura del remordiment a l'espinada.

Aquests judicis de Gaudí no foren contestats di-

rectament, però exacerbaren l'oposició a l'arquitec-

te i a la seva obra, no solament en el terreny verbal,

sinó a base de petites notes, generalment grolleres,

esgarrinxades, que sortien en els diaris. Jo també

m'hi vaig sumar i vaig sostenir, amb aquella barra

pueril que sovint dóna la inconsciència, que Gaudí era

un producte judeo-asiàtic davant del qual el món grec

antic representava l'alliberació de l'esperit i l'origen

mateix de la cultura més lluminosa i alta. Llavors

estàvem tots imbuïts de cultura francesa i en menys

escala de cultura alemanya, i, encara que tinguéssim

davant la guerra més espantosa de la Història —la

primera guerra mundial—, no vèiem res, teníem els

ulls encegats per les dolçors (que judicàvem de dura-

ció il·limitada) del període anterior, que havia permès

una tan gran llibertat. Parlo d'un moment determinat,

d'un moment que ha existit —com existeix aquest

moment present— i que si bé ha passat no ha deixat

de tenir pes —tant de pes com el moment actual.

És clar que la guerra, a mesura que anà devastant els

esperits, s'anà emportant totes aquestes il·lusions per-

què demostrà que tenien poca virtualitat; ara la dar-

rera il·lusió que perdérem fou la de la vida i la cultura

del món antic, l'ideal de la Grècia clàssica, que era

una Grècia de color de rosa, que havíem après a

través de la claror dels escriptors clàssics, de la

nostàlgia dels poetes moderns i dels panegiristes

anticristians.

Aquella guerra s'ho emportà tot avall, i la Grècia

de Nietzsche, de Renan, de Maurras i d'Anatole Fran-

ce, dels poetes anglesos i alemanys, dels invertits i

pederastes del pan-helenisme intelectual, de la uni-

versitat liberal i dels cafès literaris, quedà molt mal-

parada. No solament caigueren aquelles amables lito-

grafies, sinó algunes elucubracions de molt més nervi

i volada. El món tornà al clima del remordiment i la

revolució russa semblà el glavi de la venjança de Déu

sobre una burgesia espantada.

La convulsió que la primera guerra mundial pro-

duí en els esperits fou molt profunda, i és en aquest

moment que es produí la revirada a favor de Gaudí

i de la seva obra. La seva frase sobre els grecs i el

remordiment pogué ésser digerida amb més facilitat.

Augmentà el nombre de persones que la trobaren na-

tural. Algú sospità, fins i tot, que un cristià com Gau-

dí no en podia formular d'altra. És molt difícil, en

efecte, que un cristià de catacumba com Gaudí, que

fou el cristià més autèntic del seu temps, d'una auten-

ticitat que gairebé no pot descriure's, un cristià total,

indestructible i intractable, pogués pensar sobre el món

antic i sobre el món modern que es presentava com el

seu hereu directe i immediat, d'una manera distinta

de la que en el seu judici va implicada. Per a un cris-

tià autèntic, la pedra de toc del món ha estat sempre

el diner, la diabòlica sensibilitat per la riquesa, la pe-

caminosa avidesa de posseir. Gaudí visqué cristiana-

ment. Si tingué alguna vanitat fou la de la seva po-

bresa, la seva absoluta indigència. És natural, doncs,

que cregués que una història empernada sobre el sen-

tit possessiu era nefasta i condemnada a les tenebres

del remordiment. Que els grecs, tot i haver estat un

poble de possessió i d'avidesa, haguessin negligit el

remordiment, ho considerà d'un orgull insuportable,

un pecat terrible. Per a l'arquitecte, història i remor-

diment, vida i expiació, són el mateix.

Les idees de Gaudí sobre l'arquitectura religiosa

arrenquen d'aquesta concepció del món. Si els grecs

crearen un temple que desconegué el remordiment,

ell volgué crear el temple de l'expiació. Això l'havia

de portar a la negació del món clàssic i del seu esperit:

els cànons i les seccions daurades que crearen els an-

tics. Davant d'aquesta impressionant ambició, algú di-

gué —perquè l'ambició no semblés tan desaforada—

que Gaudí pretenia fer el gòtic mediterrani. La passió

de verticalitat frenètica de les formes de la Sagrada

Família, en contrast amb les formes horitzontals, ar-

rapades a la terra, dels estils clàssics, pogué donar

alguna versemblança a l'observació. Ara: jo crec que

Gaudí, tot i que pogué tenir, en tant que cristià, l'es-

perit del gòtic, és, arquitectònicament, un problema

molt més complex. És un cas personal, únic, una per-

sonalitat prepotent que trenca la tradició arquitec-

tònica de la nostra cultura, servint-se, és clar, de les

seves condicions de matemàtic i de constructor, que

estan per sobre de tota discussió possible, però mirant

sempre a una finalitat més alta, a una finalitat reli-

giosa i moral visible. No. No es pot pas dir que Gaudí

sigui un arquitecte gòtic i que faci el gòtic mediter-

rani. que és el gòtic més raonable i plausible, el més

lligat amb la nostra manera d'ésser.

Gaudí pretén fer una arquitectura cristiana inven-

tada de nova planta, amb tota la simbologia d'aquesta

religió feta visible —una arquitectura per al poble

cristià de catacumba que ell somniava, un poble do-

minat per la força del remordiment. Gaudí era un

dolorista, és a dir, un anti-burgès, i és per això que

el problema que les persones elegants i distingides

anomenen el gust, el bon gust, el refinament, tant si

és d'arrel francesa com anglesa, com d'allà on sigui,

no tingué per a ell mai la menor importància, ni tan

sols existí. "No es tracta pas de satisfer...!" —digué

a Carles fent-li els honors de la Pedrera. La seva

obsessió fou essencialment religiosa i sobretot moral,

perquè cregué sempre que la religió i la moral són

la mateixa cosa.

Personalíssim dintre d'una coherència objectiva,

dominat per un horror físic pel cànon, el tòpic i el

lloc comú, dotat d'una força de renovació impressio-

nant, infatigable recercador com correspon a un home

moralment insatisfet, Gaudí féu arrencar la seva ar-

quitectura de la vida, de la realitat, de la naturalesa.

Mai no li importaren les regles mentre fossin compa-

tibles amb les resistències, i encara en aquest punt

fou bastant ortopèdic. Anà directament, com a bon

antiracionalista, a les formes més primigènies, més

còsmiques, més directes, i de vegades les féu emmot-

llar simplement. És una arquitectura vitalista —una

aproximació a la naturalesa realitzada per un esperit

d'una sensibilitat religiosa densíssima. La Sagrada

Família és la síntesi de les idees i de la sensibilitat

de Gaudí. Judicar-la partint dels criteris estètics ha-

bituals, de la rutina, no tindria sentit. És un temple

expiatori, que vol dir, si no vaig errat, un temple del

remordiment.

Quan, després de caminar una estona curta o llar-

ga pels carrers de les quadrícules, s'arriba a la Sa-

grada Família, l'estupefacció no es pot reprimir. No

diria pas que els carrers de l'Eixampla de Barcelona

deprimeixin; ara: que són ensopits, repetits i poc

graciosos, que inviten a la mediocrització personal, és

evident. El contrast entre l'Eixampla i la Sagrada

Família és un dels fets més extraordinaris de la Bar-

celona moderna. Quan, en la meva època d'estudiant,

i després de vagar per la uniformitat dels carrers,

arribava en aquell descampat que pintà Ramon Casas,

tendia a creure que em trobava davant d'una explosió

de romanticisme. Davant d'aquella genialitat creia que

comptava menys l'obra que l'autor, que l'arquitecte.

Em semblava que la personalitat era superior a les

formes de l'arquitectura, les quals no eren més que

un reflex d'un esperit angoixant, asfixiant, prepo-

tent. Em semblava trobar-me davant d'una construc-

ció firmada en els seus menors detalls, que no es po-

dia atribuir més que a ell. No pensava més que en

ell. Si les idees de Gaudí —em deia— haguessin es-

tat formulades i realitzades per un home corrent en-

carnat en l'arquitecte més distingit, el resultat hauria

estat irrisori. Projectades i realitzades per ell, han

creat l'os arquitectònic més extraordinari del segle.

Era donat, doncs, a creure que l'explicació de la Sa-

grada Família era una vel·leitat romàntica d'unes pro-

porcions inoïdes. De vegades algú parlava dels deixe-

bles de Gaudí. Deixebles? Quins deixebles? Els

romàntics no han tingut mai deixebles. Un romàntic

del volum de Gaudí, quins deixebles podria tenir?

O les paraules havien perdut el sentit o la cosa era

impossible.

Ara: a mesura que sovintejaven les meves anades

a la Sagrada Família, vaig considerar que era neces-

sari posar una mica d'aigua al vi. En efecte, en un mo-

ment determinat vaig sospitar que l'explicació de la

genialitat pètria de l'arquitecte a través del seu orgull

personal, del seu romanticisme histèric, era més aviat

una conseqüència del contrast viscut, intensament vis-

cut a través de caminades assedegades i estèrils, en-

tre la mediocritat esborronadora de l'Eixampla de la

ciutat i l'audàcia genial del Temple. La Sagrada Fa-

mília està admirablement col·locada per fer efecte.

És una estructura impressionant posada al mig d'una

escampadissa de mediocritat grisa i tèrbola. Aquesta

manera de veure la Sagrada Família podrà tenir la

tara del subjectivisme. Possible. No crec pas, però,

que el contrast sigui totalment negligible. És una rea-

litat. A mesura que la ciutat ha anat creixent i la me-

diocritat augmenta, el Temple Expiatori ha agafat en

la mentalitat de la gent unes proporcions mai vistes

—vull dir unes proporcions arquitectòniques insospi-

tades i singularíssimes.

No crec que l'arquitecte tingués art ni part en

aquest fet. Es trobà davant de la necessitat de cons-

truir una baluerna determinada —fos allà on fos—

i s'hi llançà de ple. El resultat fou literalment sensa-

cional: elaborà una construcció genial sobre un cam-

pament mediocre i adotzenat. Sobre una arquitectura

purament burgesa elaborà una fantàstica singularitat.

PAINFUL BITS. Edited by Torribio Blups

http://www.torribioblups.net/painfulbits

Last updated on February 23, 2002