February 24, 2008
Some excerpts
From Stigma, by Erving Goffman: daughter of ex-convict and realization of others
From El gorgojo, by Plauto: detrás del templo de Castro
From Melchor Gaspar de Jovellanos: ignorancia
From Joan Fuster: la filosofia es l'home que l'elabora
From Cicero: de la vejez
February 22, 2008
Put an artist in your life
Avui, quan m'hi ficava en la piscina per començar la sessió diària de natació, he tingut la sort d'escoltar aquesta conversa entre una al·lota als voltants dels trenta i un jove amb barba curta i retallada d'aproximadament la mateixa edat:
ELLA (parlant a corre-cuita, un poc nerviosament): Oye, tú eres bohemio, ¿verdad? Se te nota, tienes toda la pinta...
ELL (amb un somriure atractiu, de sorpresa esperançada): Hombre yo...
ELLA: Sí, pintor, o escritor... Escribes, ¿verdad?
ELL: Hombre, ahora mismo estoy en paro, pero cuando me pongo... sí...
ELLA: Ah, ves, lo sabía... Eres artista, ¿no?
ELL: Sí.
February 22, 2008
Countertransference explained, and some thoughts
From http://www.iht.com/articles/2008/02/19/healthscience/21snshrink.php
A therapist should not start exploring a patient's mind without really knowing what is in his own. Therapists, just like their patients, bring their own life experiences into treatment, which influence their feelings about their patients — a process called countertransference.
Therapists who do not understand their own countertransference run the risk not just of misunderstanding their patients, but of confusing their own hang-ups with those of their patients.
Fernando Savater:
Temo que tan crédulos son quienes utilizan la Biblia para combatir a Darwin como los que dan por sentado que una dosis adecuada de neurociencia disipará todas las brumas teológicas. Además, he vivido lo suficiente para no pretender privar a nadie de ningún consuelo que pueda hallar frente a la desbandada del tiempo y el dolor, aunque yo no lo comparta.
Joan Fuster:
Mai no he comprès perquè els meus professors de filosofia no començaven els seus cursos tot reconeixent que la seva disciplina era una simple parcel·la de la literatura.
'Coneix-te a tu mateix' i 'Esdevé qui ets' són dues màximes fonamentals de la vella moral pagana, que han passat a ser-ho del modern humanisme.
From Stigma, by Erving Goffman:
Speaking about the insecurity the stigmatized person may carry along, it's said that insecurity arises 'not from mysterious and somewhat disguised sources, as a great deal of our anxiety does, but from something which he knows he cannot fix'
And adapted from the testimony of a multiple sclerotic, also in Stigma:
Don't be blind to the things that spoil your happiness, don't be deaf to the pleas of others for kindness.
From the Normblog profile:
What philosophical thesis do you think it most important to combat? > That 'offensiveness' can ever be a good reason to ban something. —Paul Pritchard.
And also:
What would be your most important piece of advice about life? > It isn't fair, it isn't easy, but it can be huge fun so get on with it with the minimum of moaning - if possible. —Elaine Simpson-Long.
La veritat sol estar en els detalls.
La vida és triar constantment l'opció menys dolenta.
As sociologist Peter L. Berger has said: "the first wisdom is this - things are not what they seem."
Desiderata in Life, from Max Ehrmann (early 20th Century American poet):
~ Go placidly amid the noise and haste, and remember what peace there may be in silence. As far as possible without surrender, be on good terms with all persons. Speak your truth quietly and clearly; and listen to others, even the dull and ignorant; they, too, have their story.
~ Avoid loud and aggressive persons, they are vexations to the spirit. If you compare yourself to others, you may become vain and bitter;for there will always better as well as worse than yourself. Enjoy your achievements as well as your plans.
~ Keep interested in your own career, however humble; it is a real possession in the changing fortunes of time. Exercise caution in your business affairs; for the world is full of trickery.But do not let this blind you to what virtue there is; many persons strive for high ideas; and everywhere life is full of heroism. Be yourself. Especially do not feign affection. Neither be cynical about love; for in the face of aridity and disenchantment it's perennial as the grass.
~ Take kindly the counsel of the years, gracefully surrendering the things of youth. Nurture strength of spirit to shield you in sudden misfortune. But do not distress yourself with imaginings. Many fears are born of fatigue and loneliness. Beyond a wholesome discipline, be gentle with yourself.
~ You are a child of the universe, no less than the trees and the stars, you have a right to be here. And whether or not it is clear to you, no doubt the universe is unfolding as it should. Therefore be at peace with God, whatever you conceive Him to be, and whatever your labors and aspirations in the noisy confusion of life keep peace with your soul.
~ With all its sham, drudgery and broken dreams, it is still a beautiful world. Be cheerful. Strive to be happy.
A useful analogy about bias, from Seven stupid thinking errors you probably make:
If you were in a canoe, you’d probably want to know about any holes in the boat before you start paddling. Biases can be holes in your reasoning abilities and they can impair your decision making.
Simply noticing these holes isn’t enough; a canoe will fill with water whether you are aware of a hole or not. But by being aware of the holes you can devise methods to patch them up. The entire domain of the scientific method has largely been an effort to overcome the natural inclination towards bias in reasoning.
"You have to know how to accept rejection and reject acceptance." —Ray Bradbury.
February 20, 2008
The lost friend
Me abandonó,
como se abandonan
los zapatos viejos
He ditched me, in one of his turns. I don't object that. But I think that, after twenty-seven years of friendship, I was entitled to an explanation and, hopefully, to a gracious parting smile.
A very bad ending to such a long, intense, wilful, funny, sincere relationship —a really bad one. And while I resent it, I won't allow myself to let it go without saying thanks to my friend for all these years of friendship and good luck to him in life.
Now I hope I'll be able to get him out of my head.
<SUMARI> Si he estat el vostre amic des de fa tants anys que ja casi ni us en recordau, i decidiu que ja no us interessa la meua amistat, endavant, tallau-la. Però, per favor, dignau-vos a explicar-m'hi les raons, i mirau de no ser agres...
February 11, 2008
Coses que han passat de novembre ençà
Vàrem fer un viatge curt a Madrid. He perdut un amic. He abandonat la vida sedentària. Estic etiquetant i reorganitzant les meues fotos. Vaig aprenent LaTeX, matemàtiques i anglès. He comprat llibres de Punset, Desmond Morris, i Joan Fuster. L'unica televisió que veig és, pràcticament, Vaughan Television. Sent molt a prop la meua dona i el meu fill, i amb ells devora tinc la satisfacció serena i intensa de saber que no necessit res més en aquest món. Fa mesos que no obr un llibre d'oposicions, mal que no em pesi. La maquinària ideològica escolar ha començat a ocupar el lloc que no li correspon en la ment de M. Twitter m'agrada.
November 13, 2007
Posa't, posa't aquí
Una de les coses bones de la relació entre fills i pares és que pot ser, si no deu ser, brutalment sincera. El que dius és el que vols dir, i el que penses, i punt. Es diu que els pares no dubtarien a posar-se entre el seu fill i una bala. Quan algú, que no és pare, et demana si és cert que ho faries, això —bé, simplement te'l quedes mirant amb un punt d'incredulitat i menyspreu, talment com si un boig et demanàs, ara, si quan plou cau aigua del cel.
Fa unes setmanes anàvem M. i jo per un carrer estret, ell agafat de la mà però per la part de la vorera a tocar de la calçada. Li vaig dir que em donàs l'altra mà, perquè així, si un cotxe se'n sortia no l'atropellaria. La cosa és que fa pocs dies tornàvem a estar en la mateixa situació mentre caminàvem, ell per la part perillosa; aquesta vegada, però, abans que jo pogués dir res o simplement me n'adonàs, em diu tot excitat, anant-se'n cap al costat segur, i assenyalant-me l'insegur, papà, papà, posa't aquí; així si t'atropellen, t'atropellaran a tu.
<ABSTRACT> The other day my son told me that, if anyone had to be run over, it'd better be me; and I love him for that.
November 12, 2007
Perquè jo, per què vull...?
Havíem anat a la platja, en Tenerife, i M. havia estat arreplegant petxines, tresors; tantes, que a l'hora de partir va haver de fer una tria, i se'n quedà només amb dues, les més guapes.
Al cap de poc temps ens vam reunir amb els nostres amics; M. va traure les copinyes per jugar o per mostrar-les als seus companys; amb aquelles coses que passen, però, F. (que no és un amic qualsevol, sinó gairebé quatre anys més gran, líder espiritual, objecte de devoció i subjecte d'imitació) se'n va quedar una, de les dues petxines, innocentment. Jo, que els observava, vaig veure clarament l'expressió de pànic emocional en la cara de M., la disjuntiva dolorosa entre reclamar la peça o deixar-la anar; entre coratge inoportú i covardia empàtica.
Allà ens separàrem per famílies momentàniament, per retrobar-nos a l'hotel al cap d'una estona —l'hora llarga que ens va costar travessar l'illa de banda a banda. En el cotxe, vaig notar a M. estranyament callat, consirós. Arribàrem a destí, davallàrem del cotxe, i mentre recollíem les coses, sent que M. diu en veu alta, evidentment parlant-se a ell mateix, com a conclusió probable d'un llarg període de reflexió silenciosa: "Perquè jo, ¿per què en vull dos, de petxines, si amb una me basta?"
En el recull que vaig fent de les fites first time ever en la vida de M., aquesta correspon, clarament, a la primera instància de racionalització del fracàs; i no cal dir-ho, quantes més que en vindran!
<ABSTRACT> After not being able of courageously reclaiming a possession of his, M. resorted to his mind to find a justification for it —his first time ever rationalization of failure.
October 11, 2007
Cal·ligrafia
Va ser a Marginal Revolution que fa estona van demanar quines creences irracionals professaven els qui els llegien. Jo en tenc una que, no essent del tot irracional, sí que és, en una època en què ningú a penes manuscriu, beneita —que tenir una bona lletra, i fer sempre bona lletra, és un factor determinant en l'èxit acadèmic, en el professional, i també (i sobretot) en el personal. Es pensant en aquest darrer que he decidit tornar al llapis i a la goma d'esborrar, i al paper quadriculat. Es curiós: jo hi torn, i el meu fill tot just hi arriba ara. D'aquí a uns anys, els mateixos que ara s'esforcen perquè aprengui cal·ligrafia el forçaran a abandonar-la; les pàgines imperfectes, però polides i treballades, deixaran pas a la incoherència tipogràfica, al desordre linial, a la lletra incommensurablement lletja feta sense cura de cap mena; al paper brut i a les ratxes de tinta pertot. I el que era orgull de la feina ben feta, petita injecció d'autoestima cada vegada que es mirava i remirava, passarà a ser element mai no obvi, però sempre efectiu, de menyspreu autoimposat.
<ABSTRACT> Handwrite well and in a polished way —it'll boost your self-esteem and will make you achieve more.
June 25, 2007
(X/J)ocs semàntics
Tenc tan poc de temps per als llibres que solc aprofitar el quartet d'hora que M. passa en el bany, dissabtes i diumenges que és quan jo me n'ocup, per seure en una banqueta devora la banyera i llegir; però no ho puc fer sense que M. em demani què llegesc, i que li conti què passa. Es així que vam passar un parell de mesos amb les vivències d'en Robinson Crusoe, i també amb les investigacions d'en Sherlock Holmes. Però aquestes darreres setmanes és diferent, perquè estic llegint El diari d'Ana Frank, que no és precisament bo de contar a un infant de cinc anys. Tot i així, davant la seua insistència, ho vaig fent; de manera que, ara com ara, ja estam familiaritzats amb n'Anna i la seua història.
Dissabte passat, quan tot just m'hi posava, em va demanar, amb veu un pèl melangiosa, si n'Anna encara estava tancada a ca seva. Li vaig dir que sí, i quan em demanà perquè, li vaig dir, amb una veu que no vaig poder evitar fer sortir trencada, que era simplement pel fet que ella i la seua família eren jueus; que els nazis, que van constituir una de les majors desgràcies de la humanitat, perseguien els jueus per cap altra raó que la d'ésser-ho; que els foragitaven de les seues cases per endur-se'ls a camps de concentració, on els mataven; i que per això Anna i la seva família havien de restar amagats en una casa secreta, sense fer gens de renou, i amb les persianes sempre abaixades.
Arribats en aquest punt, la cosa s'havia posat tan sèria, trista, i depriment, que vaig pensar que no podia deixar-ho així. Vaig afegir que, al final, els nazis van ser vençuts i que tots els seus dirigents anaren a la presó, i que els que no eren nazis i que van guanyar la guerra van establir que, a partir d'aquell moment, mai més se podria perseguir ningú per raó de la seua religió o cultura o raça o sexe. I quan aixec el cap i el mir amb una expressió de satisfacció continguda (per haver guanyat la guerra, i per haver sortit del tràngol amb una nota d'esperança) veig que me mira amb expressió consirosa i que em diu: 'Però a pilla-pilla sí que se pot, no papà?. A pilla-pilla sí, perquè és un joc, eh?'
Va passar una estona fins que el vaig comprendre, i no vaig poder evitar riure mentre el tranquil·litzava: 'A pilla-pilla sí, M., a pilla-pilla sí que se pot perseguir sa gent; hi pots jugar ben a pler'.
April 29, 2007
Mentir
Hi ha una frase de Clare Booth Luce en la què diu que mentir: a) fa augmentar l'autoestima, b) impulsa la creativitat, i c) és una manera de reduir les friccions socials. Bé: la segona és òbvia, la primera discutible, però la tercera pot ser una bona resposta, un tant enigmàtica, per quan M. demani quan és legítim de mentir.
---
En un capítol recent de Desperate Wives, davant la forta sospita que el marit espera-esser ha mort la seua dona anterior, Bree l'arracona en el passadís de l'església i li demana si és cert; ell li diu que no, i ella replica que perquè, llavors, va fer neta tota la casa amb lleixiu la nit mateixa de la desaparició. Perquè quan estic nerviós, fer net em tranquil·litza. Després de ponderar la resposta durant una dècima de segon, Bree l'accepta i se casen.
Deixem de banda el fet, absolutament real, que una casa perfectament neta, exactament igual que una obra poètica magnífica, és un indicador segur d'una vida desgraciada. El que jo vull destacar no és això, sinó que si vols mentir i sortir-te'n no són bones raons que has de cercar, sinó raons que l'altre entendrà com a bones perquè a) ell mateix ha viscut les situacions en què serveixen, i b) satisfan la seua estructura psíquica i emocional. Així, probablement, a molts dels espectadors de la sèrie, la justificació del marit espera-esser va semblar xereca; a Bree i a mi, satisfactòria.
<ABSTRACT> Your reasons will convince me only if they fit my reason.
April 16, 2007
Sóc allò que sóc
Si bé la infantesa no és pas l'estat de felicitat que insistim a voler fer creure que és, té una cosa única i extraordinària que no deixa de meravellar-me cada vegada que la veig en el meu fill —l'acceptació plena, sincera, genuïna, i aproblemàtica, per part de l'infant, de la seua condició d'infant. Un nin de cinc anys és un nin de cinc anys, és el que és: ni és el que no vol ser, ni vol ser allò que no és; l'adequació entre autopercepció i realitat és perfecta; la dissonància cognitiva, inexistent. Ai las! Afortunat d'aquell que en l'adultesa pot dir el mateix.
<ABSTRACT> Correspondence between self-perception and reality is such a howling thing, and it belongs, one could say exclusively, to childhood. Why not to go further, then, and make it the very one feature which defines it —childhood would be those wonderful years in which you are what you think you are, what others think you are, what you wish to be and nothing you don't want to be; when the correlation is gone, childhood is over.
March 20, 2007
Happiness later in life
This day six years ago my grandmother died. In her later years, I would say she reached happiness, by way of deliverance from both the fear of dying (she accepted her ailments as they come, and celebrated as they went away) and the fear of others (which made her easygoing, direct, and honest). Furthermore, she gave up any pretension to judge others or to tell them how to behave. She was no anxious anymore, enjoyed her simple life, and died peacefully while she slept. And I loved her.
January 29, 2007
Real food
Michael Pollan, at the New York Times
If you’re concerned about your health, you should probably avoid food products that make health claims. Why? Because a health claim on a food product is a good indication that it’s not really food, and food is what you want to eat.
[...]
Humans deciding what to eat without expert help — something they have been doing with notable success since coming down out of the trees — is seriously unprofitable if you’re a food company, distinctly risky if you’re a nutritionist and just plain boring if you’re a newspaper editor or journalist.
January 26, 2007
Mine and collected
Per a perfeccionistes, o metòdics: deixa un marge de tolerància per a l'error, per a l'equivocació, per a la varietat —molt sovint condueixen a la innovació, al descobriment, a la millora.
Arcadi Espada, Querido J.
Querido J: Haciendo estiramientos antes de escribirte leía un gran libro de Juan José Sebreli. De Sebreli hemos hablado alguna vez. Debes de recordar la gran entrevista que le hizo Iván Tubau, y su ensayo canónico El asedio a la modernidad. Hace un par de años publicó Las aventuras de la vanguardia, que es un libro prácticamente desconocido por aquí, y un libro muy importante. Su objetivo central es la indagación de un problema central de la estética (y de la ética) contemporáneas: ¿por qué el realismo dejó de ser conciencia de la modernidad? Es decir, por qué el pensamiento convencional identifica moderno con abstracción (da igual que sea pictórica o literaria) y aún más: con izquierda.
Bernard Williams, Truth and truthfulness
The value of truthfulness embraces the need to find out the truth, to hold on to it, and to tell it —in particular, to oneself.
Gabriel Josipovici
Trust will only come by unmasking suspicion, not by closing our eyes to it.
Unreferred
We learn more if we do not try to understand too soon.
Donald Horne, Ideas for a nation, from Citethatsource
How do you change minds? By appealing to something already in those minds.
<ADDENDUM> Em fa vergonya formar part d'un Estat en què hi ha un delicte tipificat com a 'ultratges a Espanya' que, a més a més, és efectivament aplicat pels tribunals. Que me n'esborrin, si us plau.
January 24, 2007
Don't live up to your tantrums
De M. m'agraden moltes coses, és clar, i me desagraden d'altres. D'entre les primeres, hi ha una que em sorprèn i que gairebé em meravella en un infant de quatre anys i mig, i que és la capacitat que té d'acceptar les contrarietats. Que havíem dit de comprar pokemons i anam allà i no n'hi ha, doncs diu 'no passa res, ja els comprarem la setmana que ve'; que volíem veure tal film o altre i no podem, doncs és ell mateix qui proposa de fer una altra cosa igualment divertida; etc. Naturalment que no sempre és així, però sí que ho és la majoria de vegades; i el fet que això siga així des de ja fa un cert temps em fa pensar que és un tret de caràcter, la qual cosa m'alegra perquè em dóna esperances respecte a la seua felicitat futura — o no és ver que una de les bases, d'aquesta felicitat, és l'adaptabilitat a la realitat, l'acceptació de la seua inevitabilitat, i la ferma voluntat d'incidir-hi tan sols lleugerament perquè no ens sigui del tot desplaent? I sent així, no trobem molta gent que fa precisament el contrari, exactament com els infants consentits? —que, sense posar res de la seua part perquè les coses els siguin mínimament favorables, no aguanten en canvi cap contrarietat respecte als seus més petits desitjos, ni tenen cap recurs per encarar la frustració que en resulta.
<ABSTRACT>I like my son's ability to withstand frustration —it's a good start if one wants to live a not altogether unhappy life; also, he seems to appear to be resourceful when coping with vexation.
November 25, 2006
Read in the WWW
Monica Zgustova, Cuando pensar es jugarse la vida:
Pensar ha sido siempre poner en cuestión el orden del mundo. Y el mundo lo ordena el poder. Quien piensa cuestiona, pues, el poder. De ahí que pensar sea una actividad peligrosa.
No se pot dir més bé i amb menys paraules.
Eric Schmidt, CEO of Google, Don't bet against the Internet:
But what's surprising is that so many companies are still betting against the net, trying to solve today's problems with yesterday's solutions. The past few years have taught us that business models based on controlling consumers or content don't work. Betting against the net is foolish because you're betting against human ingenuity and creativity.
You get it, SGAE?
Emily Yoffe, The Math Moron:
My daughter's school notified me that they were going to move her up a math level when school began. Although she would be in fifth grade, she would be doing sixth-grade math.
I wish schools over here had that same flexibility.
Paul Harris reviewing Goleman's 'Social Intelligence' in Slate:
The study and nurturance of emotional intelligence has been neglected.
The emotional lives of human beings are a complicated mixture of rapidly elicited, semiconscious reactions to interpersonal signals and a slower, more articulate reflection on what we feel, how we felt earlier, and the appropriateness of those feelings.
November 24, 2006
Innuendos
No he estat mai amic de les indirectes; reconec, però, que en determinades circumstàncies són més adients, i per tant més útils, que una aproximació directa a un assumpte determinat. On, quan i com?
Mai en relacions de proximitat brutal, com ara les paterno-filials o les maritals, el fonament de les quals és una comunicació idealment perfecta, amb cent per cent de senyal i zero per cent de renou.
Unicament quan la indirecta sigui ben intencionada per la nostra part, per evitar a l'altre una exposició excessivament crua a una realitat que altrament exposada li seria desagradable o humiliant.
Mai, doncs, quan és un acte de covardia, mitjançant el qual atacam l'altre tot defugint la confrontació directa i reservant-nos una via d'escapament (la de negar tota intenció) si les coses es posen lletges (en aquest punt, comparteix característica amb la ironia).
I sempre que sigui possible, és clar, sense que hi hagi orelles estranyes pels voltants.
<ABSTRACT> Don't make use of hints with your spouse or your offspring; innuendos are only meritorious when you intend no harm; never use them as a proxy for your lack of courage; don't wait for the crowd to be gathered to begin hinting.
November 19, 2006
Mindloads
No creguis que has de tenir una opinió de cada cosa opinable (i molt menys que és la teua obligació expressar-la, i ai las! la dels altres escoltar-la). Abans de forçar-te a fer-te una opinió d'algun assumpte, demana't si tenir opinió damunt aquest assumpte et farà més savi o més feliç; si no és així, més val que dediquis l'esforç a cosa més productiva.
<ABSTRACT> You don't need to have an opinion for everything. Use your time more productively. And above all, don't discredit others' achievements just for the sake of asserting your own, or your lack of it.
Reflexió dominical insoluble (a la Matías Vallés):
Quin estat de tranquil.litat absoluta i de pau interior deu donar ser mort. La llàstima és que, per causa de força major, u no en pugui ser conscient.
November 18, 2006
The scream
A la classe del meu fill han preparat una sortida cultural a una sala d'exposicions per veure una selecció de quadres de n'Edvard Munch —el de 'El crit'. La cosa estaria bé si no fos pel fet que els infants en qüestió tenen quatre anys. La mestra ens ha dit que duguem material a classe per anar ambientant la visita. Però en mostrar-li un, dos, tres, quatre quadres den Munch a en Torribiet, perquè triàs quins li agradaven més per imprimir, la reacció ha estat inequívoca —ulls esbatanats, cara de por primer i de disgust després, i a una altra cosa s'ha dit, que la vida és curta i a ell el que li agrada, i són paraules pròpies, quan pinta, és fer caretes somrients. Així que no hem dut material a escola, perquè tanta cultura a una edat tan tendra sembla que ens supera. El que m'agradaria és veure com reacciona la classe quan la mestra els expliqui que aquests rostres deformats, aquelles figures ondulades, aquesta representació de la mare morta, constitueixen la plasmació pictòrica de la desesperació vital de l'artista davant el fet inqüestionable de la misèria de l'existència humana. Tanta sort que en Torribiet, en aquell moment, estigui un pèl distret a darrere de tot mostrant na Margarita els darrers cromos-làmina Pokémon que son pare li ha comprat; long live Pikachu.
<ABSTRACT> Four-years old taken to a Munch exhibition —how inadequate!
PS. Incidentally —Munch is terrific! What a superb artist.
November 12, 2006
Still a Marxist?
Yes, says Norman Geras (his blog, and the interview I'm referring to in this entry). If I'm posting this it's because it's the first time I hear a sensible, articulate answer to that question, and not either the plainly stupid one of 'What took place in the USSR was not true communism —which is about to come yet, anytime, anywhere; or the nothing's gonna change my world one ("I've been a Marxist all my life, don't see why should I change it now"). Geras:
I am still a Marxist. There are different ways of explaining why. Karl Marx was, and he remains, the greatest single thinker of modern times. [more praise for Marx follows] But let me focus on the 'still' in your question —not in the sense of the intention behind the question, but in the sense of the ways in which it can, willy-nilly, be read. It is most unlikely, I would say, that the same form of question would be put, today, to someone who had for many years been a liberal. One of the contexts of the 'still' is that there are far fewer Marxists about than there used to be. On this, all I will say is that I think it is regrettable. However, a second, and more substantive, context suggests an understanding of the question something like this: Still a Marxist given all that has turned out to be, or simply was, wrong with Marxism? Yes, still, given and despite that. It is a choice —as equally can be made by any liberal, communitarian, conservative, Catholic or what have you: to work within a flawed tradition, in the hope of strengthening and adding to it.
(As an aside: it's good to see still-Marxists go on considering Marx 'the greatest single thinker of modern times', which used to be a taken-for-granted truth in my days back at the Faculty of Sociology, about 1988; to make Geras justice, though, he doesn't base it on faith, as it was usual then, but on his own reasoning).
An open-minded, insightful Marxist...
The purported explanation of Osama bin Laden and al-Qaida after September 11 was, as we used to say, reductionist. Focused overwhelmingly on establishing them as a product of social conditions for which America could be held responsible, it reduced the weight and specificity of their religious outlook, of their political project, of the social values they represent, reduced the discursive space for the causal effects of all this, to near vanishing point. The exercise became one of presenting al-Qaida as a reflex of wretched circumstances, rather than —as what it is —a particularly egregious historical option within these. So reduced, its members could even be regarded as a sort of expression, albeit a distorted expression, of protest and struggle against conditions of oppression —would-be liberators, if misguided ones. Only this can account for the dismaying phenomenon of certain well-known writers of the left deeming it timely to argue that we oppose terrorism because it is counter-productive, ineffective as a tactic. Surely we are beyond this by now: beyond a form of reasoning which might be taken to imply that mass murder is no good because, you know, it doesn't work. But anyway, wittingly or otherwise, the argument reveals a complicit line of communication, for thus to debate tactics is generally a conversation between participants in a common project. The effort of explaining-without-excusing supposedly offered a modal shift: from issues of responsibility to the discussion of causes. But this appearance was deceptive. What we got in fact was a horizontal shift in the same mode. The discussion of causes pitched us into another responsibility, that of America and its government, thereby diverting attention from those actually guilty of the assault. In sheer column inches the US state and US imperialism appeared to carry more blame for the massacre of American citizens than the perpetrators of the massacre themselves. It read like an apologia, and it was one.
...capable of unbiased moral and political analysis:
This concern is today focused, unsurprisingly, on the conflict between Israel and the Palestinians. It is a tragedy of its own kind that from the people which had suffered so much in Nazi Europe, and during a long history of persecution before that, should have emerged what is today an oppressor state. To guard against misunderstanding: I am not talking of the separate tragedy of the Palestinians which is a consequence of this fact (though not exclusively of it, since some part of the Palestinians' tragedy has been due to the mistakes of those who have represented them, and of Arab governments acting on their behalf). I am referring specifically to the Jewish dimension: that out of this people, with all its own historical experience of injustice, should have come so grave an injustice towards another people. The tragedy will deepen the longer it is allowed to persist, and it may yet turn into a further great catastrophe for the Jews, one way or another. The absolute, and principal, precondition for a just solution of the conflict is the abandonment of the Israeli occupation of the West Bank and Gaza and the dismantling of Jewish settlements there. And the major responsibility for an initiative towards finding a solution lies with Israel. I have already said enough, in my answer to the previous question but one, to indicate why this legitimates neither the indiscriminate murder of Israeli civilians by suicide bombers nor a rhetoric of struggle aimed, not against the Israeli occupation and the policies by which it is enforced, but against 'Jews'. Nor does it excuse the shameful silences and evasions on this score of a segment of left and liberal opinion that, here again, is big on 'understanding' the morally indefensible. Israeli Jews and Palestinians alike have a right to national self-determination. The random killing of non-combatants is not directed to this just cause of the Palestinians. It is directed against the existence of Israel as such and, like the aforesaid rhetoric, against Jews.
Read the whole interview here: it stimulates thinking.
September 26, 2006
Llegesc Truth and truthfulness, de Bernard Williams. Diu a la pàgina tres:
This may be one of the reasons why, at the present time, the study of the humanities runs a risk of sliding from professional seriousness, through professionalization, to a finally disenchanted careerism
M'agrada el concepte de carrerisme en les ciències socials, perquè expressa ben clarament un dels factors essencials del seu penós decliu. Hi ha carrerisme, és clar, quan el principal motiu de la investigació no és la recerca de la veritat o de la bellesa, ni la resolució de cap problema real, sinó la voluntat de dissimular, amb abstrús o pedant oscurantisme, la irrellevància intel·lectual de tot allò produït; que només és produït, no cal dir-ho, per poder seguir gaudint de l'estatus social i professional. I de la paga estatal —és clar.
More highlights:
...the familiar desire to say something at once hugely general, deeply important, and reassuringly simple.
(... which we bloggers could easily apply to ourselves, one would say).
About authority in the academy:
The hard-pressed chairman of an English department once confessed to me that faced with a group of faculty accussing him of being an agent of the hegemonic power structure, he would have liked to say, 'You're right, and you're fired'.
More will follow.
September 25, 2006
Now I began to construe the words mentioned above, "Call on Me, and I will deliver thee," in a different sense from what I had ever done before; for then I had no notion of anything being called DELIVERANCE, but my being delivered from the captivity I was in; for though I was indeed at large in the place, yet the island was certainly a prison to me, and that in the worse sense in the world. But now I learned to take it in another sense: now I looked back upon my past life with such horror, and my sins appeared so dreadful, that my soul sought nothing of God but deliverance from the load of guilt that bore down all my comfort. As for my solitary life, it was nothing. I did not so much as pray to be delivered from it or think of it; it was all of no consideration in comparison to this. And I add this part here, to hint to whoever shall read it, that whenever they come to a true sense of things, they will find deliverance from sin a much greater blessing than deliverance from affliction.
But, leaving this part, I return to my Journal.
That's from Robinson Crusoe, written in 1719. Wasn't Defoe clairvoyant about the incoming misery Western civilization was going to suffer in account of shame and guilt? Wouldn't be high time we stopped agonizing about our past and courageously begin preparing for our not so granted future?
September 24, 2006
In the otherwise endearing song 'Qualsevol nit pot sortir el sol' Sisa beautifully grasps in just one sentence half the essence of hippyism, when he writes:
A casa meva és casa vostra
si és que hi ha cases d'algú
[My house is your house, on the arguable assumption that I have the right to own a house]
Of course he was being, at that moment, naively but absolutely wrong. You can forgive him, though, on the sixties' intellectual grounds (and on the song's grace, naturally). But when you find, in the current political situation, an ever growing desire to take away from you the more the better areas of privacy, self-control, and personal autonomy and independence... boy, that's not so forgivable.
August 7, 2006
Solitaries make good workers.
July 28, 2006
No hi ha pedagogia moderna que no exalti el valor de la imaginació en l'educació dels infants. Jo em deman quina imaginació hem de fomentar —la de les cabòries estèrils, la de l'autoengany permanent? Per ventura la paranoica, o la hipocondríaca? O més aviat la letalment autodestructiva, juntament amb aquella altra estúpidament banal? No sé. Jo tenc una gran imaginació, que a poc que grati trob en l'origen de tot alló que em causa infelicitat. Potser sí, els artistes, que han de mester construir móns imaginaris; a la resta, però, ja ens aniria bé de llançar el sac de fantasia finestra avall. I que Déu misericordiós ens lliurés dels utòpics, si més no in our lifetime —és clar.
July 24, 2006
Imagín una vida en què no estim ningú i en què ningú m'estima, i en la què, en conseqüència, sóc lliure i no tenc por de morir.