(Empúries, 1994. ISBN 84-7596-074-X)
Extractes del capítol 7
[...]
En el regne del llenguatge, tot és de tothom. El poeta, però, creu que les paraules són més seves que de cap altre i és per això que hi treballa: la seva tasca (i la sensació que es mou de forma molt conscient en un territori que li pertany) el porta a crear mots, a acoblar-los com mai ningú no havia fet, a fer-los sonar diferentment, a trobar-ne els sentits diversos. El poeta viu una tensió irresoluble entre la comunicació i l'autoexpressió; entre l'instrument convencional que és de tothom i la il.lusió d'una idiollengua impossible. El poeta defuig els camins massa trepitjats i vol obrir-ne de nous; però la llengua és omnipresent davant seu: el camí ja està fet; només podrà canviar lleugerament algunes voreres i, això sí, el ritme i l'estil de les seves passes. La tasca del poeta s'insereix, doncs, en l'àmbit del llenguatge: el llenguatge és per a ell llibertat i límits alhora. I tractarà de ser diferent dins l'espai comú; és a dir, convencional. Altrament, el text poètic es buidaria de significació i es convertiria en seqüència fònica pura: en cançó sense lletra. O, tal vegada, en un fil sonor el sentit del qual només podria copsar el seu creador: una llengua amb un sol parlant.
Preguntar-se per la característica essencial de la poesia és preguntar-se per les condicions d'aquesta tensió irresoluble: com es pot construir un text diferent amb uns materials que són comuns, com es pot caminar amb un estil nou per camins ja trepitjats; com es poden modificar les voreres de la llengua. El problema és aquest: com pot el parlant d'una llengua esdevenir, a més a més, poeta en aquesta llengua. Perquè, tot i que hom havia cregut en llibertats il.limitades, sabem prou bé que la llibertat és vigilada i que les estructures formals d'una llengua són fronteres, més enllà de les quals res no és possible. Tanmateix, i aquest es un nou aspecte de la tensió, el poeta maldarà per treure veus noves de la vella llengua; també per rejovenir-la i, fins i tot, per fer-la present en ella mateixa. Això darrer només serà possible si forma i sentit es deslliguen (almenys provisòriament) i la primera pren el protagonisme, mentre que el segon queda obscurit. L'elaboració de les formes (el relleu de les formes) és el camí de la poesia: el poeta és un treballador de les estructures dins les estructures, fora de les quals no es pot concebre la bellesa del llenguatge.
La tasca poètica s'edifica, doncs, sobre els fonaments de l'autoconsciència lingüística i no és res sense un control acurat de l'instrument imprescindible que és una llengua. Quan hom treballa les formes dóna senyals inequívocs d'una predilecció per la llengua, i serà l'instrument expressiu, en la seva dimensió externa, allò que ens imposarà la seva presència. De normal, l'ús d'una llengua és transparent: això vol dir que quan parlem ho fem sense tenir especial cura en l'elecció dels mots, i encara menys mirem d'emetre endecasíl.labs, o de fer rimes o d'imposar un ritme qualsevol a les seqüències del nostre discurs. L'ús quotidià amaga les formes o, si més no, no fa que passin al primer pla. Així s'acompleix la condició primera dels processos semiòtics: els senyals ens menen als seus referents sense que ens adonem d'una mediació que, tot i ser necessària, queda encoberta gràcies al seu caràcter obligat. Quan dieu “Avui, potser nevarà”, miro el cel, em frego les mans i em cordo l'abric; i trobaríeu estrany si jo feia un comentari sobre la qualitat immediata del vostre missatge, sobre la selecció dels mots o sobre la musicalitat de la vostra veu. La condició semiòtica fonamental és que els senyals han de ser trascendits: si mirem una muntanya veiem una muntanya; les paraules percebudes, però, ens porten més enllà d'elles mateixes perquè la seva virtut essencial és de desvetllar els significats que hi són associats.
La poesia, en canvi, capgira fins allà on pot aquesta regla elemental i perfà (si això és possible) la gran transgressió semiòtica: ara els senyals seran copsats en la seva pròpia dimensió i es tornaran signes d'ells mateixos, desproveïts, doncs, de significació. Si els signes són per a la trascendència, els objectes poètics són per a la immanència i és per això que el llenguatge de la poesia voldria crear les seves coordenades i les paraules d'un espai autònom. La poesia vol ser llenguatge objectivat o, per ser més exacte, vol ser una forma lingüística objectivada, forma pura bastida sobre l'opacitat del significat. En algun sentit, la poesia és la destrucció del llenguatge.
En algun sentit. La realitat, però, es menys dramàtica i aquest és el motiu pel qual he volgut d'introduir-hi tot d'elements que acomplien la funció de matisos necessaris: la poesia “és possible si forma i sentit es deslliguen (almenys provisòriament)”; el treball poètic “capgira fins allà on pot” els fonaments semiòtics del llenguatge; “la poesia voldria crear le seves coordenades”. En qualsevol cas, la destrucció del llenguatge és només un pas previ perquè brollin les noves significacions que les formes noves desvetllen. És un altre aspecte de la tensió poètica: desfer el codi per refer-lo i constituir, com s'ha dit de vegades, un codi dins d'un codi. És d'aquesta forma que el poeta, quan parla del silenci vol dir soledat; el mar és l'infinit; el perill, la mort; la nit és la foscor de l'ànima; la set és el desig, tots els desitjos. Un poema és possible a condició que no en fem la lectura literal i és per això que la poesia (i en general la literatura) és un engany meravellós.
NEW 28-Feb-2000
El poeta treu les paraules del diccionari i les torna a definir en contextualitzar-les, en donar-los un espai màgic on és possible la transformació. No pas qualsevol transformació, i tornem a trobar-hi els límits: mai el silenci no pot ser la imatge de la força, ni el mar de les fronteres. o la nit de la set, o la set de la nit, perquè, fins i tot aïllada, cada paraula té un compromís de significació, tan subtil como volgueu, que li permet de servir només per a suggerir aquells sentits nous que no trenquin el fil primíssim que uneix la paraula amb el conjunt de significats possibles. N'és un exemple la metàfora, fins i tot la més convencional. Puc dir d'or uns cabells perquè hi puc percebre trets que els associen: el color, el preu i la raresa. Tanmateix, la metàfora és possible sempre que l'agermanament no sigui total: els cabells són rossos, valuosos i singulars; però no pas durs, ni amagats a la terra. Vet aquí que la metàfora (tota metàfora) té les seves lleis i el poeta les haurà de respectar per força: podrà dir cabells de cendra, de neu, d'èben o de foc; pero mai cabells de fam (si no és que aquesta metàfora té com a rerafons una metonímia –i aquesta és una altra llei) perquè entre fam i cabells no hi ha aquell fil subtil que lliga un mot amb el conjunt de significats possibles. Si aquest fil es trenca, el llenguatge es fa fonedís.
[...]
La poesia és un petit escreix dins l'escreix fastuós del llenguatge; és una mostra de com la humanitat s'adelera a establir els límits dels límits i trenca, dins les normes que ens fan humans, les fronteres de la convenció. La poesia és una mostra brillant de la simulació objectiva, de la creació d'un món divers fet de paraules diferents on les significacions noves demanen lectures noves i diverses. És per això que el text poètic és hermètic i generador d'ambigüitats: perquè cap ésser humà no podrà mai endinsar-se del tot en els racons més amagats d'un altre ésser humà. La dimensió del poema, exercici d'autoexpressió personal i lliure, sempre serà la dimensió del que és incomprensible. Només hi ha l'alternativa del lector: l'autoreconeixement en un text fosc i ambigu que permet tants d'emmirallaments com persones i moments.
En la seva dimensió irreductible, la poesia és un acte tan inútil com el crit del nàufrag. Amb tot, els humans en sabem molt d'inutilitats i és per això que les ciències humanes poden ser considerades, en un sentit del tot rigorós i valoratiu, ciències del que és inútil. Dit això, cal denunciar la vella instrumentació de la poesia i, en general, de la literatura. El vell Horaci volia que el discurs literari fos dulcis i utilis, i la tradició, fidel a les veus de l'autoritat, s'esforçà per justificar l'obra literària fent-la delitosa i, alhora, aprofitable: delectare et prodesse era la síntesi a què hom havia d'aspirar si volia formar part del regne dels escollits. Més que una màxima, va esdevenir una obligació, i és d'aquesta manera que es va legitimar la tasca poètica, posant un fre a la seva gratuïtat. L'equilibri era, però, fràgil, i històricament, la instrumentació de la literatura sempre s'ha resolt cap al segon membre de la recomanació horaciana: delectareha servit per a prodesse; mentre que l'avorriment moralista mai no ha estat un mitjà per a la creació de la bellesa o per a la producció d'un plaer. Quan el plaer s'ha produït efectivament, tot sovint ha estat possible gràcies a la llibertat i inutilitat del text, al marge que alguns autors hi afegissin una moralitat per tal d'estalviar-se els enrenous d'aquesta o altra inquisició. En el fons, la rebel.lió del poeta sempre ha fet palès un fet: la funció de la poesia és delectare et delectare.
[...]
La inutilitat de la poesia mai no es podrà avenir amb el profit programat pels qui voldrien controlar les accions humanes. Mai la poesia veritable no podrà jugar dins els marges estrets i inhumans del conductisme perquè no s'acontentarà amb el paper de l'estímul, com si fos la mitjancera de respostes estranyes a ella mateixa. L'àmbit de la poesia és la poesia, i no cal buscar-ne les justificacions més enllà del clos que ella sola circumscriu i dins el qual és llei la gratuïtat de la bellesa. Per damunt d'aquesta llei només plana una altra: la que dicta la llengua.
La gratuïtat de la bellesa, i l'autonomia poètica que se'n deriva, són lleis que només admeten una excepció: hi ha circumstàncies en què no és possible el plaer perquè el plaer no és a l'abast de tothom i la bellesa és negada. Es aquí on el poeta es veu obligat a suspendre la norma de la seva activitat i delectare et delectare es converteix en delectare ut subvertatur. Fent-ho d'aquestra manera (i jo diria que sempre a desgrat), el poeta fa palès que per damunt del seu amor a la paraula hi ha encara una estimació més fonda: l'amor envers els portadors de la paraula. La poesia cívica deixa de ser simulació subjectiva i malda per ser transparent, per posar-se al servei de la simulació col.lectiva, momentàniament esclafada per una pota indigna. Com que no és possible, ni desitjable, la bellesa sense l'ètica, el poeta pren les armes de la paraula per lluitar contra la lletjor de la barbàrie. I això justifica, i justificarà per sempre, que les veus literàries s'alcin en defensa de tot allò que és humà, perquè la bellesa suprema de la paraula mai no podrà avenir-se amb la coerció d'altres paraules i amb l'anul.lació per la força de la força humana que les fa possibles.
PAINFUL BITS. Edited by Torribio Blups
http://www.torribioblups.net/painfulbits
Last updated on February 28, 2000