Primera volada
Febrer: història d'un jove més aviat pobre
Josep Pla
Em cal fer una mica d'història... Vaig acabar els estudis de la carrera d'advocat, em sembla, l'any 1919. Una part de l'estiu d'aquell any, la vaig passar a l'Empordà, i després, pel setembre, vaig entrar a la caserna del regiment d'Àsia, infanteria de línia núm. 55, de guarnició a Girona. Al regiment no vaig demostrar cap capacitat especial per les virtuts militars ni cap coneixement estratègic específic. Els tocs de corneta em feien enrojolar, i aguantar una fila humana tirada a cordill em feia venir rodaments de cap. Era ja llavors el que he estat sempre, malgrat els esforços terribles que he fet per comprendre la reglamentació i la disciplina: un individualista instintiu, ferotge, insubornable. Acabades les meves obligacions amb el rei vaig posar la llicència a dins d'un canó de canya —com els soldats d'algun dia— i vaig anar a Barcelona disposat a fer quelcom, a guanyar-me la vida.
No he sentit mai la poesia de la toga i he de fer uns esforços considerables per a creure que en aquest món hi pot haver una ombra de justícia. Vaig estudiar la pràctica del dret i de la legislació a estones perdudes, seguint la llei del mínim esforç. Passats els últims exàmens, vaig veure que havia perdut el temps miserablement. Ni les glòries del despatx, ni les virtuts de la burocràcia, ni arribar a ésser un home ric, savi i respectat, no m'han suggestionat mai. Per a exercir una professió íntimament lligada amb la justícia s'ha de tenir molt de vent a la flauta, disposar d'una capacitat d'entregent maliciosa, infatigable, tenir el sentit de continuïtat i la creença que la feina d'emplenar paper segellat és una feina important, gairebé sagrada. Totes aquestes virtuts, que poden arribar a ésser nutritives, m'han faltat. La juridicitat m'ha fracassat. Allà on em sembla més viable aquest fracàs és en el do de gents i en la vida social. Certament, m'agrada de tant en tant de submergir-me en medis humans espessos, de gran densitat. També he conegut medis més reduïts i refinats, formats per llengües viperines i reaccions de ressentiment, de maldat i d'esterilitat. Però tots aquests remolins que de vegades m'interessaren per simple gust de la curiositat acabaren per refredar-me. Posat al mig de la gent i de les coses sento molt aviat que hi faig nosa (encara que sigui un món petit), sento la nostàlgia de l'isolament i de la soledat. Educat en una família econòmicament decadent i, per tant —en el cas a què al·ludeixo—, d'un cert to moral, perquè aquesta classe de famílies solen atribuir les seves desgràcies a la immoralitat dels altres, de molt jove vaig comprendre la vivacitat de la memòria humana en relació amb el mal que s'ha fet i amb el bé que s'ha deixat de fer per abandó, per deixadesa, per pur atzar. De seguida vaig comprendre que la meva vida seria turmentada, malgrat la meva bona salut, per la presència al·lucinant de la memòria, per la persistència de problemes morals íntims que la memòria avivada planteja a cada pas. Tot m'havia de portar, doncs —per gust, si més no, de la comoditat—, a ser un contemplatiu, un badoc, un simple passavolant. Em faltà així, des del primer moment, l'essencial per a tenir de mi mateix una idea important. Per a tenir d'un mateix una idea important cal llogar-se o establir-se sobre una cosa aparentment o realment estable, i jo m'he sentit sempre erràtic i nostàlgic, conservador i voluble, franciscà i animal. Massa oscil·lant —excessivament impressionable. Per això he dit algunes vegades que el que m'hauria agradat més hauria estat viure a l'horitzó de la mar sobre alguna cosa flotant i confortable i navegar.Naturalment, també m'agradaria de baixar, de tard en tard en algun port meravellós, enlluernador i brillant.
Amb això, les circumstàncies de la vida —aquestes circumstàncies que sempre són llargues d'explicar— em portaren a ésser admès a la famosa penya de l'Ateneu, que en l'època de què parlo tingué, en la vida del nostre país, tanta importància. Aquells senyors, que ja feia anys que eren reunits en sessió permanent per observar les palpitacions del temps, em reberen amb la curiositat que hom projecta sobre les persones de classificació difícil (com es pot veure en les històries que de la penya s'han publicat fins ara), però com que eren persones desproveïdes de prejudicis humans m'acolliren amb cordialitat. Això no vol pas dir que algunes vegades Quim Borralleres no projectés sobre la meva medul·la espinal alguna galleda d'aigua gelada per fer-me reaccionar contra la meva oscil·lant abúlia natural. Com a bon empordanès donat a la contemplació, tractava simplement d'administrar la mandra arcaica i recalcitrant que flota sobre aquells paisatges. Fou Quim Borralleres qui m'excità a escriure, qui em desplaçà de les revistetes dels autors joves, qui decidí que, donat el meu temperament, havia de treballar en els diaris. S'equivocà? No ho crec pas. La solució no solament resolgué un problema urgent; amb el pas del temps emplenà una aptitud temperamental.
Així, em vaig trobar, a vint anys, exercint el periodisme a Barcelona, de la manera més impensada. En l'adolescència, m'hauria agradat de dedicar-me a l'observació científica i no fou possible; després, per passar l'estona, vaig acabar la carrera d'advocat; finalment em vaig trobar un bon dia d'estiu en una redacció barcelonina, amb una ploma a la mà. És una mica difícil de comprende aquestes ondulacions. Ni jo mateix no ho he entès mai.
PAINFUL BITS. Edited by Torribio Blups
http://www.torribioblups.net/painfulbits
Last updated on April 30, 2002