A pesar de ser tan evidents els seus orígens 'subjectius', a pesar de saber-la emanada de la mateixa font capriciosa i secreta d'on procedeixen la poesia, la sàtira o la novel·la, solem reconèixer-li un prestigi sever que poques vegades arribaríem a concedir a aquestes altres. I és que els temes del filòsof són tan impressionants, que ens deixen aclaparats. Responen —valgui la terminologia banal a l'ús— a una preocupació angoixada pel destí de l'home. De vegades aquesta preocupació queda dissimulada sota la crosta espessa dels tecnicismes, les digressions i l'avorriment expressiu a què, per vocació professional, es lliuren els especialistes de la metafísica. Però, en últim terme, l'operació dels filòsofs consisteix a inventar —'inventar'— respostes per a algunes preguntes afligides que gairebé ningú no deixa de fer-se. Respostes i preguntes que ell, teoritzant i no poeta, trasllada a un pla abstracte i universal. D'aquest fet arrenca la seva fama barbuda i subjugant. I per això, encara que la filosofia no sigui més que l'home que l'elabora, és rebuda pels altres amb reverent respecte. Ni el poeta ni el novel·lista —insisteixo—, iguals al filòsof en tots els aspectes restants, no aconsegueixen una atenció semblant. Per això, també, la filosofia, 'pura il·lusió de l'esperit' en definitiva, és terriblement propícia a tenir conseqüències en l'ordre pràctic. En el fons de qualsevol 'doctrina' —i en el que és més, i consegüent, en el fons de qualsevol 'acció'— política, econòmica, jurídica, social, hi ha oculta una filosofia. Una filosofia que hi és, no ja com una justificació, ni menys com una causa, sinó com un estímul i un revulsiu excitants. Un filòsof pot i sol ser un ciutadà pacífic: habitualment és un hipocondríac inofensiu, que tradueix el seu mal humor en bells sistemes d'idees. Tanmateix, mai no se sap en què pugui parar la seva especulació. De Voltaire i Rousseau —abreujo i simplifico— va sortir la Revolució Francesa, com de Nietzsche, Hitler, i de Marx, Lenin...