Petits i amb males puces

Autor/a:  Carles Izcara (Institut Enric Borràs, Badalona)

La Vanguardia ES, 10/11/2012

1. TEXT ADAPTAT

PETITS, PERÒ AMB MALES PUCES (I)

Text: Piergiorgio M. Sandri

Un enemic mortal i invisible

Fan com a molt, entre tres I quatre mil·límetres. Existeixen des de fa uns 150 milions d’anys i han parasitat l’home des de l’inici de la seva existència. Són petits, gairebé insignificants : tot just es veuen. I tanmateix van estar a punt d’extingir la raça humana. La puça i el poll van difondre la pesta i el tifus, dues epidèmies virulentes que van modificar el rumb de la història. Xavier Sistach, especialista en Història Natural Antiga ha publicat una obra sobre aquest tema, Insectos y hecatombes,. Historia natural de la peste y el tifus. La seva conclusió és que aquestes plagues han matat més que totes les guerres juntes i que el seu impacte devastador ha estat superior al dels volcans, terratrèmols o tsunamis.

Puça pestífera:

La puça no hauria estat tan nociva si no fos per les rates, que són les portadores del bacil de la pesta i que es pensa que procedeix dels seus caus. La puça s’infecta en alimentar-se de la seva sang i, en entrar en contacte amb l’ésser humà li injecta el bacteri de la pesta. No s’ha d’oblidar que fa segles la temperatura mitjana a la Terra era més baixa. A Europa, les rates van buscar empara a les cases, amb la qual cosa l’home es va trobar amb l’enemic dins de les seves parets domèstiques.

Balanç negatiu:

La meitat dels empestats morien al cap d’una setmana, després de patir uns dolors atroços. Entre les diverses formes de pesta, la bubònica, que afecta els ganglis limfàtics situats al coll, axil·les i engonals, era sens dubte la més atroç: molts dels infectats s’estimaven més suïcidar-se en lloc de provar de rebentar els bubons. Curiosament, a diferència d’altres epidèmies, amb la pesta cap ésser viu no hi surt guanyant: ni la rata, ni la puça, ni l’home. Moren tots. El balanç per a l’ecosistema és totalment negatiu.

A punt d’extinció

Coneguda com la mort negra, la pesta va posar de genolls Europa entre els anys 1348 u 1350. Es creu que va venir d’Àsia i que els mongols la van escampar fins a Crimea. Uns comerciants genovesos van desembarcar a Messina i així van introduir l’epidèmia a la conca de la Mediterrània. Al Vell Continent hi va haver 25 milions de morts. En el seu conjunt, la Terra va passar de 450 milions d’habitants a menys de 350 milions, és a dir: es va perdre una quart part de la població mundial. La pesta negra és la segona catàstrofe més gran de la humanitat, només superada per la Segona Guerra Mundial. Perquè es tingui una idea de l’impacte, és com si avui dia morissin 2.000 milions de persones en el lapse de tres anys: l’equivalent de tots els nord-americans, europeus i xinesos esborrats del mapa!. No es exagerat afirmar que en aquella època la raça humana va quedar a punt de l’extinció. L’Àfrica va trigar més de 600 anys en recuperar la seva antiga població després dels estralls del segle XIV. Algunes ciutats, com va ser el cas de Florència, es van quedar pràcticament sense habitants.

Càstig diví

Més enllà del drama humà, les conseqüències de la pesta van ser devastadores en molts àmbits: socials, culturals i polítics. Es va reduir la superfície conreada, es van abandonar els llocs habitats. La mà d’obra es va convertir en un bé escàs, i amb això els salaris es van elevar, mentre que el preu dels aliments va patir diverses oscil·lacions a causa de l’escassetat. Una gran part de la població va caure en la resignació i la por. En absència d’una explicació científica, no hi va haver cap més alternativa que recórrer a una justificació de tipus religiós. Aquestes plagues es van interpretar com a càstig diví.

Qüestió de classe

Al llarg de la història, hi va haver llocs que van patir repetides vegades els estralls de la pesta i altres epidèmies. És el cas, per exemple, de les ciutats que, a causa de la seva posició estratègica en les rutes comercials, van ser porta d’accés de diverses epidèmies: Barcelona, Nàpols, Marsella o Moscou. Quant a les poblacions afectades, la pesta no distingia classes socials: no només morien els més desfavorits o els habitants urbans que vivien atapeïts als suburbis. Entre les seves víctimes hi va haver rics, nobles i clergues (les rates i les puces també eren als castells i les esglésies). Altres malalties, com el tifus, que es transmet a partir dels polls de la roba, eren més classistes (amb una mínim d’higiene o canviant la roba es podia evitar el contagi) i es va desenvolupar a les capes més desfavorides o als llocs molt freqüentats i amb condicions sanitàries precàries (per exemple, a les trinxeres).

Persecució jueva

Tal i com ha passat diverses vegades al llarg de la història, els jueus es van emportar una de les pitjors parts. Durant la pesta a l’Europa del segle XIV, se’ls va acusar de ser els responsables de l’hecatombe en haver contaminat l’aigua (una cosa que no té res a veure amb la propagació de l’epidèmia). Com a conseqüència, hi va haver una emigració en massa cap a l’est, en particular a Polònia, Rsssia i Lituània. Els jueus van fugir, a més de la mort, de la persecució.

L’hora de la medicina

Després de segles, hi ha molts interrogants sense resposta. Per què va remetre la gran epidèmia de pesta? Per què al cap d’un temps la malaltia va deixar de matar amb tota la seva virulència? La rata transmissora va ser reemplaçada per una altra? Van millora les condicions de vida? L’ésser humà va desenvolupar una forma d’immunitat? El que és clar és que la medicina, fins que no va aconseguir trobar una solució al problema, no va saber posar-hi remei. Les sagnies no produïen cap benefici, amb la qual cosa al final, l’snica manera d’evitar el contagi era aïllar els malalts perquè la malaltia no s’estengués, amb l’acordonament i la quarantena. Va caldre esperar segles, fins a finals del segle XIX i principis del XX, per aconseguir associar la pesta a la puça. En l’actualitat fins i tot hi ha una vacuna per a la pesta, a la qual s’ha de recórrer en molt pocs casos, mentre que els antibiòtics permeten curar i eliminar la infecció.

Tret de "Petits, però amb males puces", publicat al suplement ES de La Vanguàrdia el 10 de novembre de 2012

2. GRAELLES PER A L'ALUMNAT