Xe Retrobament

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS

X RETROBAMENT CATALÀ A PRATS DE MOLLÓ

Homenatge a Francesc Macià

3 d'octubre de 1999

Amics tots,

Fa 10 anys, aquí mateix, el 7 d'octubre de 1990 ens vam aplegar catalans del Nord i del Sud per inaugurar aquest monument i la placa i fer el primer acte d'homenatge a Francesc Macià.

En el primer, ja se sap, hi ha sempre molta il·lusió i algunes imprevisions. Coincidia la data amb la Festa de la Victòria Catalana de Panissars i la Trobada a la Vajol de record de Lluís Companys. Nosaltres, l'IPECC, ja feia 5 anys que commemoràvem la Victòria de Panissars. Havíem demanat a l'alcalde de Prats d'aleshores, Josep Albert, en carta de 22 de març del 1990, de fer una Jornada d'Homenatge a Francesc Macià, en la data del 30 de setembre. Però, per feliç, coincidència l'Ajuntament també ho havia programat per primer cop i nosaltres ens semblà en principi formidable, malgrat no ser en la nostra data proposada. Vam intentar ser presents en els dos llocs i ho vam aconseguir. Primer a Panissars i després a Prats de Molló en el mateix matí.

La primera de Prats fou una festa molt lluïda, amb l'assistència de la filla i la néta de Francesc Macià. Una representant de la Generalitat (Glòria Riera) i Heribert Barrera, entre altres personalitats. El nostre grup, de l'IPECC i d'Estat Català, que venia en el mateix autocar, fou rebut per l'alcalde Josep Albert, els tinents alcaldes Joan Planell i Pere Guardiola i les autoritats abans esmentades i tots plegats anàrem a dipositar, al monument, el coixí floral de la bandera catalana, per part de Josep Planchart d'Estat Català i una representant de l'IPECC.

Hi ha moltes coincidències entre el primer Aplec i l'actual, car també hi hagué una trobada de corals, de Prats (La Barretina), de Ceret, de Camprodon i la Maquinista de la Colònia Güell. També es dinà al mateix hotel que ho farem avui, un altre cop després de 10 anys. Malgrat el mal temps la jornada havia estat patriòtica i engrescadora i els projectes semblaven tenir un llarg futur. Malgrat que l'IPECC feu sempre el que pogué per fer venir gent, l'eufòria dels primers anys minvà perquè les diferents forces polítiques catalanes no es preocupaven de fer venir gent a Prats.

Nosaltres hem mantingut aquesta fidelitat; cada any hem estat fidels assistents al Retrobament de Prats de Molló en homenatge a Francesc Macià i als seus voluntaris. Quan els darrers anys la presència sud-catalana era minsa i testimonial i feia perillar la continuïtat de la Festa s'imposà una nova reformulació que aporti joventut catalana i mantingui la continuïtat, un cop els grans facin fallida. La presència juvenil de l'any passat i d'avui i la col·laboració de l'Ajuntament de Prats de Molló i d'altres entitats i persones ha fet ressorgir un altre cop l'esperança en una altra projecció cap al futur, del record que guarda amorosament Prats de Molló i Catalunya vers l'home més emblemàtic i més estimat dels catalans de tota la nostra història contemporània.

Cada cop, he intentat, en els meus discursos, enaltir aspectes de la figura humana i política de Francesc Macià i alhora comentar l'actualitat del moment. Crec que tots els catalans en traurien grans lliçons cíviques i patriòtiques si aprofundissin en la vida del nostre gran President Macià. La defensa de Catalunya, davant els atacs castellans, és una constant de la seva vida i abans de Prats de Molló hi ha altres exemples ben significatius d'aquesta actitud i convenciment patriòtic.

La nit del 25 de novembre de 1905, un grup d'oficials molt nombrós de l'exèrcit (exceptuat el cos d'enginyers del qual formava part Macià) surt de la Plaça Reial de Barcelona i al crit de «Viva España» assalten, incendien i destrueixen la impremta del Setmanari Cucut i la redacció del diari La Veu de Catalunya. Macià es declarà contra l'acció militar i es presenta com a diputat per la Solidaritat Catalana. Les pressions dels militars l'obliguen a abandonar la seva brillant carrera militar, car consideraven incompatible ser militar i catalanista.

El 21 d'abril de 1907 la Victòria de la Solidaritat fou absoluta. De les 47 actes de Catalunya, Solidaritat Catalana n'obtenia 44 i Macià era doblement elegit a les Borges i a Barcelona. Arrel d'aquest fet Macià ja era popular a Catalunya i a Espanya. La notícia del seu triomf arribà a Santoña (Santander) on era exiliat o en trasllat forçós per l'exèrcit per punir la seva actuació catalanista, i la banda municipal de música es dirigí al seu domicili per homenatjar-lo amb timbals i trompetes. Macià que agraí el gest, els pregà que paressin, perquè les coses no eren per a fer gatzara.

El 13 de maig del 1907, el Congrés dels Diputats obria les sessions i Macià es resistia a parlar, però tothom intentava convèncer-lo perquè parlés, fins i tot Nicolàs Salmeron. L'impacte del seu discurs fou impressionant, tothom l'escoltà i aprovà el que deia fins i tot el propi Maura, emocionat, assentia amb el cap tot el que deia Macià. El mateix Macià diu que molts diputats ploraven i que el públic de les tribunes l'aplaudia. Macià, era popular, s'havia guanyat Catalunya i era respectat per Espanya per la seva gran figura humana, de bondat i d'amor a Catalunya.

Aquesta popularitat, després dels Fets de Prats de Molló, s'estén per França, per Europa i pel món sencer. Macià es a partir d'ara un gran heroi dels catalans. El judici a París, d'ell i els seus, desperta un gran interès i advocats, fiscals i jutges demostren una gran simpatia per Macià al qual condemnen a pagar 100 francs, menys del que costa un dinar d'ara a Prats de Molló i els altres només 50 francs. Tota la premsa francesa s'interessa i li fan intervius i el separatisme català obté una gran ressonància. L'Hotel de França de París, on resideix, hissa la bandera catalana en honor seu. Igualment s'interessa la premsa de tot el món, anglesa, americana, etc. Era tan popular a París que fins i tot els restaurants no li volen cobrar. Malgrat aquesta popularitat hi havia una ordre d'expulsió i s'instal·là a Brussel·les.

Després vingué el viatge triomfal a Amèrica i el retorn apoteòsic a Catalunya i el triomf de Macià el 12 d'abril de 1931 a les eleccions. El triomf de l'Esquerra Catalana era absolut. El 14 d'abril de 1931, als seus 72 anys, proclama l'Estat Català. Sé prou que sabeu aquests fets i els posteriors. Però el Complot Català de Prats havia donat un resultat políticament innovador en la política catalana. Per un cop d'audàcia, i en tingué molts Macià, donà un canvi radical al catalanisme.

Després vingué el franquisme i torna a començar, nou Estatut, nova llei de normalització lingüística, etc. Però ara un nou complot està en marxa, però en contra dels catalans. N'han parlat els diaris de Catalunya del Nord i poc o molt n'han parlat a Barcelona alguns diaris.

Hi ha un complot dels socialistes jacobins francesos amb els socialistes sucursalistes catalans. Sabeu que el català, l'occità, el cors, el basc, l'alsacià i el bretó no són obligatoris a les escoles de l'estat francès i aquests pobles pressionen perquè les llengües pròpies siguin ensenyades a les escoles, igual com es fa a les escoles de Catalunya Sud. Doncs bé, arriba en Maragall i els diu que quan ell sigui president s'haurà acabat la immersió lingüística i per tant l'obligatorietat del català. Ben contents, tots els jacobins fan pinya a favor d'autor del canvi i gesten una plataforma de suport, amb noms tant importants, com la vídua de Mitterrand, entre ells. Volen, tots plegats, que siguem bons espanyols, els uns, i bons francesos, els altres. Nosaltres que havíem somniat una Europa dels pobles, cadascun amb la seva llengua i cultura pròpia ara intenten novament perpetuar una Europa dels estats amb la seva respectiva llengua oficial estatal. Hi ha dos aspectes a destacar en el projecte de marxa enrera de la normalització lingüística del català i que Maragall diu rebobinar la llei. Un és el que afecta als catalans del Sud, que pretén la voluntarietat del català a l'escola i que el deixaria subjecte a les lleis del lliure mercat. Això comportaria la davallada de la nostra llengua pròpia que seria absorbida pel castellà, del qual no és qüestiona la seva obligatorietat. L'altra aspecte és la influència política que tindria en l'ensenyament de les altres llengües de l'Estat francès que mai més tindrien cap futur ni cap possibilitat de ser ensenyades a les escoles com es fa ara pel català en el Sud. I això afecta també el català de Catalunya del Nord, que està en una situació greu, potser és precisament a Prats de Molló on es conserva millor dins l'actual situació crítica.

Per tant, els catalans del Sud tenim una greu responsabilitat en les properes eleccions al Parlament de Catalunya. En el temps de Macià les forces polítiques catalanistes se saberen imposar i guanyar els lerrouxistes. Ara cal que els catalans rebutgem els lerrouxistes actuals, que són els sucursalistes venuts a l'enemic i que volen canviar el règim polític dels catalans que passaria de ser una autonomia a ser una colònia espanyola. El canvi que volem és un altre. Volem la independència. Aquest és el canvi que volem. És el canvi que volia Macià i que nosaltres, fidels a la seva memòria hem d'aconseguir.

Visca Catalunya Lliure i Independent!

Enric Garriga Trullols

Prats de Molló 3 d'octubre de 1999

E.G.T.